Tristesa. El primer pensament és per a l’Abel Martínez Oliva, els seus pares, els seus amics, els seus companys de feina i els seus alumnes. Un estat d’ànim d’abatiment absolut en pensar com en pot ser de fràgil la vida, de com en pot ser d’inesperada l’arribada de la mort, i com pot estar subjecta a una concatenació de casualitats fatals. L’Abel, lleidatà de 35 anys, feia una substitució d’una professora malalta i aquest dilluns ja era el seu últim dia a l’Institut Joan Fuster de Barcelona, on va morir a mans d’un alumne armat amb una ballesta i un matxet que, segons sembla, va patir un brot psicòtic. Era al pitjor lloc i en el moment menys adequat. Tot plegat –més casualitats que poden arribar a fer creure que el destí ens vingui marcat- una setmana després que fes veure a la seva classe Bowling for Columbine, un documental de Michael Moore que reflexiona sobre la violència als Estats Units partint de la matança a l’institut de secundària Columbine de Littleton, Colorado, perpetrat al 1999 per dos alumnes armats i que es va saldar amb quinze persones mortes i vint-i-quatre ferides. Perquè la coincidència encara sigui més punyent, aquella massacre complia setze anys clavats aquest mateix 20 d’abril.

Consternació. No m’atreveixo a fer cap consideració sobre les causes que van portar un menor de tretze anys a fer el que va fer. No entenc gens els mecanismes pels quals es regeix el funcionament del cervell. Ni quan carbura correctament ni, molt menys, quan fa que les persones es comportin amb violència i fent accions contra-natura. I si, a sobre, això ho fa un nen, aleshores em rendeixo definitivament i renuncio a mirar de treure l’entrellat d’un misteri que em sembla inescrutable. Resulta aclaparador imaginar l’escena a les aules i passadissos de l’institut. Produeix una aflicció profunda pensar, més enllà de la vida perduda de l’Abel, en els efectes que tindrà en els adolescents que ho van presenciar, en els professors que van sobreviure o, fins i tot, en la mestra que es recuperava d’una pneumònia que li va estalviar ser al lloc dels fets.

Respecte. Però malgrat els sentiments de pena i la incapacitat per comprendre, hem de ser capaços de posar en primer pla el respecte. Tenir en consideració a les víctimes, no envair la privacitat dels menors, no alimentar debats tenyits de ràbia i ser capaços de pensar que el noi de tretze anys també és una víctima. Víctima de sí mateix, dels seus actes, de la seva patologia. Respecte també pels seus pares, que mai més no es trauran de sobre el sentiment de culpa per no haver sabut veure res que els alertés del que anava a fer el seu fill.

I m’estalvio parlar de la minoria de mitjans de comunicació que n’han fet un plat per sucar-hi pa que compromet el prestigi de la majoria que ho han abordat amb rigor, així com dels mal nascuts que han tornat a aprofitar una desgràcia per fer catalanofòbia a les xarxes socials. D’això ja en vam parlar després de la catàstrofe de l’avió de Germanwings i sembla que no ha canviat gran cosa.