L'estima per la Seu Vella és un sentiment àmpliament compartit pels lleidatans d'ara i pels que ens han precedit al llarg dels segles, malgrat el desconeixement de molts sobre la tortuosa història de l'antiga catedral i del turó que l'acull. De magnífic i opulent temple major de l'orgullosa capital de la Catalunya interior que era Lleida als seglesXIII i XIV sota l'ombra del Castell del Rei on Jaume Ifou reconegut com a monarca a les Corts de 1214, passant pels segles tristos de demolició del barri gòtic, de fortificació i aquarterament militar com a penalització per haver perdut guerres transcendents en la història del nostre petit país, fins arribar a la vergonya de ser camp de concentració del franquisme en els primers anys de la postguerra.

El Turó de la Seu Vella, que ara aspira a ser reconegut com a Patrimoni Mundial de la Unesco, representa tot això. Els nostres temps de glòria i les nostres misèries; bellesa artística, element definitori del paisatge i del nostre skyline i monument de pau, en contrast a les armes que l'han maltractat i modelat al llarg dels anys.

Quan era petit hi pujàvem ma germana i jo cada diumenge amb el padrí Ramon, i algunes vegades amb algun cosí. Quan encara no s’havien edificat els actuals jutjats, ens enfilàvem per les runes de l’antic barri del Canyeret per accedir-hi. Vam recórrer totes les muralles del dret i del revés. Ens fèiem fotos asseguts dalt del lleó de la porta o a les garites de guaita. Ens vam colar alguna vegada a la Suda, vetada al públic fins fa ben poc per una tanca i el padrí ens explicava que l’explosió del polvorí que hi havia durant la guerra n’havia fet desaparèixer un bon tros. Quan hi feien alguna obra, la seguíem al detall. Em va ensenyar a estimar aquelles pedres, a dibuixar la seva silueta de memòria i a recitar el cèlebre poema de Magí Morera i Galícia.

Després dels entranyables ensenyaments del padrí, la segona persona que més m’ha influït per sentir aquell conjunt monumental com alguna cosa més que una fita arquitectònica i escultòrica molt notable és el Pep Tort. Amb el padrí vaig aprendre que no n’havíem de dir “lo Castell de Lleida”, sinó “la Seu Vella”; el Pep em va ensenyar a entendre que la Seu Vella només és una part –segurament la més destacada- d’un conjunt més gran: el Turó, que comprèn la catedral antiga, el castell, les fortificacions i les restes romanes i àrabs. Amb qualsevol excusa anava a veure’l al seu despatx de la Canonja i tan aviat parlàvem de la relíquia del Sant Drap que la tradició diu que va embolcallar el nen Jesús i que es custodiava a l’altar major de la Seu, com anàvem a caminar per la coberta del claustre o em donava lliçons d’història de l’art de franc.

Quan es va constituir el consorci del Turó el 2009 i el van nomenar director em va semblar que la política, per una vegada, havia estat capaç de trobar la persona idònia per exercir una responsabilitat com aquella. Era un càrrec fet a mida. Durant aquests anys ha fet màgia. Ha gestionat un pressupost minso i que arribava tard, un personal preparadíssim i entusiasta però curt d’efectius i ha estat capaç de generar recursos a partir de llogar l’espai per fer rodatges, celebracions i actes ben diversos. Ha situat el conjunt monumental en l’imaginari català i internacional, s’ha empescat iniciatives de tota mena per apropar la Seu Vella als lleidatans (com les nits de lluna plena al claustre), i ha supervisat obres cabdals en la constant restauració de conjunt, com la recuperació del Castell del Rei, la urbanització del parc de Santa Cecília o la remodelació del campanar, per dir-ne només algunes.

I ara tocava el reconeixement com a patrimoni de la Humanitat. Hi tenia posats els cinc sentits i una mica més. És per això que no m'ho crec. Ja em perdonaràs, Pep, que posi en dubte els motius que tu mateix has exposat per deixar la direcció del consorci del Turó de la Seu Vella, però això que te'n vas perquè "ja s'ha superat l'etapa de posada en marxa" de l'organisme i que "amb la mirada posada en el repte del Patrimoni Mundial de la Unesco s'obre un nou moment de planificació d'activitats" al Turó, són explicacions que no m'empasso per insuficients. No t'ho retrec, perquè sé que si dius això és justament perquè prefereixes no explicar els motius autèntics. I si tu guardes silenci, és lleig que jo hi especuli.

Però només em permeto dir a aquells que per activa o per passiva, per obra, per omissió o fins i tot per enveja, t'han empès fora dels murs de la Seu Vella, que no són conscients del que es deixen perdre. Un tità, un d'aquells homes de raça gegantina que deia Morera i Galícia en el poema que em va ensenyar el padrí per referir-se als constructors d'un campanar que enyorarà no veure't atrafegat entre columnes, arcs, gàrgoles i capitells quan toqui les hores.