Som al caire de l’abisme, hem de donar un pas endavant. Aquesta frase s’atribueix a diversos possibles autors, sense que quedi acreditat al cent per cent qui la va dir per primer cop. Tampoc no se sap si va ser pronunciada com un acudit, com es podria entendre si –com alguns defensen- la va dir Groucho Marx (We are on the brink of the abyss, we must take a step forward), o com una relliscada si l’autor fos, com mantenen els francesos, el primer ministre de la Cinquena República, Michel Debré, que l’hauria dit el 1958 demanant el retorn del general de Gaulle (Nous sommes au bord du gouffre, il faut faire un pas en avant).

Sigui com sigui, des d’ara Àngel Ros també pot reivindicar haver-la adaptat als temps quan l’altre dia assegurava al canal 3/24 que excloure el dret a decidir del programa electoral del PSC per aspirar a una improbable reforma de la Constitució no és cap pas enrere. “És un pas endavant, que és viable políticament i que té efectes jurídics”.

No em ve de gust ara fer tota la recopilació d’incoherències de Ros dels últims anys, que l’han portar de ser un crític del sector sobiranista dels socialistes catalans fins abraçar-se aquest estiu amb Ciutadans per conservar la poltrona i la menjadora pròpia i la del gendre; des de la dimissió com a diputat per la posició del seu partit amb el 9N, fins a la posterior acceptació de la presidència del PSC deixant amb la boca oberta a Marina Geli, Joan Ignasi Elena i la resta de crítics.

Només vull recordar un parell de tuits del mateix Ros com a exemples. El 13 de desembre de 2013 escrivia (mantinc respectuosament les faltes d’ortografia originals) que “la unica coincidencia es no acceptar la proposta del Pt Mas [en referència a la pregunta del 9N] pero PSC amb PP, C’s no coincidim en res. Ells volen anar enrera”. Ell, en canvi, vol anar endavant, com veiem. Un altre del mateix dia: “El dret a decidir te origen independentista pero l’hem incorporat tots els partits catalanistes”. Com diria aquell, olé tu!

L’acord pel cartipàs municipal em va enganxar de vacances i, encara que ja faci uns dies, m’hi vull referir. Pactar l’estabilitat del govern amb qui és vulgui o es pugui és ben legítim, però signar un document amb Ciutadans que es refereix a la nostra ciutat amb l’anacrònic nom de “Lérida” (hauria emocionat al traspassat alcalde Hellín) i que inclou, entre altres acords, revisar el reglament municipal d’usos lingüístics, és un autèntic pas endavant cap a l’abisme polític, que arrossega amb ell la bona imatge de la ciutat d’ideals que volíem bastir.

De moment, intueixo que les noves companyies li generaran algun moment d’incomoditat, més enllà d’haver de suportar els crits de “botifler”, que ja li dedicaven des del Gol Nord del Camp d’Esports cada diumenge abans d’anar de bracet amb Ángeles Ribes. En algun acte públic ja ha hagut d’entomar xiulades, però el primer termòmetre important serà l’acte institucional de la Diada que organitza la Paeria cada any. Quin to tindrà aquesta vegada coincidint amb el primer dia de la campanya electoral? S’hi notarà la mà de Ciutadans?

En qualsevol cas, el que serà interessant és analitzar els resultats que obtingui el PSC a la ciutat de Lleida en les properes eleccions del 27 de setembre per poder fer algunes lectures en clau local, més enllà del principal motiu de la seva convocatòria, el plebiscit sobre aquesta independència que Ros veu impossible. Una victòria en aquests comicis de les formacions que reclamen l’estat propi hauria de convidar el nostre paer en cap a reflexionar sobre què està fent i cap a on va amb els seus passos endavant des del caire de l’abisme.