Ciutadans ha acabat votant en contra de l'augment de sou de l'alcalde de Girona, Albert Ballesta, i del cartipàs municipal que proposava Convergència i Unió, quan dimecres es donava per tancat un insòlit pacte entre el delfí de Carles Puigdemont, el Partit Popular i el partit taronja d'Albert Rivera. Una llàstima, perquè el desacord final permetrà a Antoni Postius eludir la resposta a un tuit que l'interpel·lava directament i que li dirigia la primera tinent d'alcalde de la Paeria, Montse Mínguez. Li demanava opinió sobre el pacte després de la bel·ligerància del grup municipal de CiU a l'entesa pel cartipàs lleidatà -en aquest cas consumada- entre Àngel Ros i Ángeles Ribes. 

La veritat és que, més enllà de burxar el líder de l'oposició, Mínguez expressava, amb un somriure burleta sota el nas, una perplexitat que va en augment a l'entorn de com està encarant l'etapa post-Puigdemont l'ajuntament de l'autoproclamada capital de la independència de Catalunya. Si ja va ser prou gros el nomenament a dit de Ballesta, obligant a la dimissió a vuit persones que el precedien a la llista que va concòrrer a les municipals per poder ser nomenat alcalde, la pretensió de pactar amb el PPC i amb C's després de no entendre's amb els partits independentistes superava, i de molt, el que va fer Ros a Lleida. A mi, com a la senyora Mínguez, també m'hauria agradat escoltar alguna opinió entre els convergents a una operació política tan estrafolària.

Al final tot ha quedat en no res potser perquè des de la seu central de Ciutadans segurament hi ha hagut algú que no ha vist del tot clar això de donar suport a un govern local que continua reivindicant-se com un referent de l'independentisme i que no té cap intenció de deixar de formar part de l'AMI. Realment, a Rivera li haurien resultat difícils d'explicar aquestes amistats, ara que signa pactes històrics que segurament no aniran enlloc pel que fa a la investidura de Pedro Sánchez, però que el situaran com un líder responsable en cas d'unes probables noves eleccions al mes de juny.

Perquè, més enllà que els números no quadren de cara al debat d'investidura de la setmana que ve, em fa l'efecte que Ciutadans és el gran beneficiat del pacte anunciat amb tota la pompa el 23 de febrer. Li serveix per aparèixer com una formació política amb capacitat d'entendre's amb els altres, compromesa amb la governabilitat i amb l'estabilitat que tan valoren les companyies de l'Ibex-35, i pren la iniciativa en la lluita per l'electorat de dretes a un PP en demolició per la fortor insuportable de la corrupció i a un Rajoy fora de sí, que ja no sap si és un sentiment o sí té èssers humans a dintre seu.

Però alerta, perquè si l'acord d'aquesta setmana ha estat un cop per al PP, també pot arriar a ser-ho per al PSOE, tot i que Sánchez estigués tant content d'haver-lo signat. D'entrada perquè és insuficient i no conscitarà el suport necessari de Podemos a l'esquerra, o del PP a la dreta perquè prosperi la seva investidura. Però és que en cas de noves eleccions, difícilment Sánchez -ni el seu partit sense ell- podrà presentar-se com a referent de l'esquerra després d'haver-se ajuntat amb Rivera, deixant-li aquest sector de votants franc a Pablo Iglesias, a poc que sàpiga aprofitar que està sol dins de l'àrea i que la pilota li arriba botant.

I a Catalunya? Doncs a Catalunya el PSC -si encara en queda alguna cosa- és pot donar definitivament per enterrat i residual. Passar de defensar el dret a decidir, a suprimir-lo per promoure una reforma federal de la constitució, per acabar pactant amb un partit que es va crear amb l'objectiu fundacional d'acabar amb la immersió lingüística a Catalunya és un viratge massa bèstia per pair-lo bé. Almenys, per als que venen de la branca catalanista del PSC. A Catalunya, l'esquerra que vol donar la veu al poble sobre el seu futur polític més enllà dels netament independentistes ja la representa Ada Colau. A Miquel Iceta, per les declaracions recents que li he escoltat, se li estan passant les ganes de ballar i a Montse Mínguez, potser també se li esborrarà el somriure burleta.