Amb les eleccions del 27 de setembre formalment convocades, amb tots els candidats definits, i amb les idees clares sobre que proposa cadascú al voltant de la idea de la independència de Catalunya, encarem la recta final que ens ha de portar a obtenir o no el mandat democràtic que faci possible la creació del nou estat. No seran unes eleccions com totes les altres. No hi tenen res a veure. La formació d’una gran coalició que agrupa convergents, republicans, socialistes escindits, ecosocialistes sobiranistes, entitats civils i personalitats independents amb l’objectiu compartit d’aconseguir la independència, sumat al fet que hi hagi una altra candidatura que, de forma ben clara, també hi aposti explícitament en el seu programa, converteixen les eleccions en el plebiscit que substitueix el referèndum que no s’ha permès organitzar.

Arribats a aquest punt, i donat que la victòria dels que volen separar-se d’Espanya sembla garantida en una o altra proporció, la controvèrsia que alguns pretenen instal·lar és on s’ha de posar el límit per poder afirmar que l’independentisme ha guanyat. Ha de ser el nombre de vots? Han de ser el nombre d’escons? Ha de ser la majoria absoluta? O haurien de ser els dos terços de la cambra? Si haguéssim fet un referèndum, no hi hauria dubte. Es tractaria de comptar les paperetes del sí i les del no i veure de quines n’hi havia més. Però com que la miopia del Govern espanyol ha impedit fer-ho així i tractant-se d’unes eleccions al Parlament, queda clar que qui guanya és qui obté més escons. I si, a més, obté la meitat més una de les cadires, els vots de tots els altres no els podran superar en cap proposta que se sotmeti a la seva consideració. Per tant, la majoria absoluta és allà on s’estableix el mínim de la victòria incontestable, ja sigui pel triomf ampli en solitari de Junts Pel Sí o per la suma dels seus representants més els que tregui la CUP.

Un resultat així donaria un reconeixement democràtic inequívoc per iniciar la desconnexió, de la mateixa manera que si sumessin prou entre el Partit Popular, el Partit del Socialistes de Catalunya i Ciutadans, quedaria ben clara la derrota de l’independentisme i el triomf de l’statu quo i ningú no exigiria ni els dos terços, ni demanaria quants vots representen els escons assolits.

El que realment seria un maldecap important i deixaria una situació de difícil gestió –i aquí no veig que hi hagi gaires opinadors que en parlin, ni candidats que expliquin què farien- seria una victòria dels independentistes per sota de la majoria absoluta, però que no pogués ser superada per la suma dels netament unionistes (PP, PSC i C’s). Governaria en solitari i en minoria Junts Pel Sí amb un triomf de posem-hi 57 diputats? Què faria la CUP si amb els seus escons no n’hi hagués prou per arribar als 68? I Catalunya Sí Que Es Pot, amb qui s’alinearia en aquest escenari? Sense poder tirar endavant el full de ruta sobiranista, la coalició guanyadora de les eleccions, mantindria la seva cohesió? Aniríem a unes altres eleccions?

Els qui som partidaris de la creació d’un nou estat per poder tenir les eines per construir un futur més lliure i més just, per no haver de justificar-nos nit i dia sobre qui som i com parlem, o fins i tot per tenir el dret d’equivocar-nos per nosaltres mateixos, tenim una oportunitat única al davant. Aprofitem-la amb un resultat inapel·lable i no deixem lloc a cap mena d’interpretació sobre quina és la voluntat del poble de Catalunya.