Avui s’estrena la seqüela de la taquillera ‘Ochoapellidosvascos’ ambientada a Catalunya amb afany de tornar a rebentar la recaptació a les sales de cinema a base de tòpics territorials. Els qui han tingut l’oportunitat de veure-la en passis de premsa previs a la projecció comercial no la deixen gaire bé. Malgrat la presència de Rosa Maria Sardà, es veu que la història naufraga entre gags poc divertits i un pobre ritme narratiu. No la condemnarem abans de veure-la, però admeto d’entrada que em fa molta mandra aquest humor tan típicament espanyol de fer broma a partir d’agafar-se en suposades característiques comunes de la gent d’un territoriper portar-les al grau de l’exageració i fins i tot del ridícul. Em sona a acudit d’humorista passat de moda de l’1, 2, 3, respondaotravez.

Perquè, de fet, quan parlem dels vuit cognoms bascos o, en aquest cas, dels vuit cognoms catalans, de què parlem? Doncs dels cognoms dels nostres quatre padrins, com si això fos la prova de l’autenticitat de les nostres arrels. A la primera de les pel·lícules d’Emilio Martínez-Lázaro, el protagonista, per fer-se passar per basc davant el pare de la noia a qui empaita, diu que els cognoms dels seus avis són Gabilondo, Urdangarin, Zubizarreta i Arguiñano per via paterna, i Igartiburu, Erentxun, Otegi i Clemente per part de mare. Per tant, aplicant la mateixa norma, tenir vuit cognoms catalans deu voler dir dir-se Pujol, Piqué, Llach o Ruscalleda.

Però el fet és que la realitat de la societat catalana -cosa que els costa molt d’entendre Castella enllà- és tota una altra cosa. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, els vuit cognoms més freqüents al nostre país al 2014 eren García, Martínez, López, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez i González. Aquests serien els vuit cognoms catalans de la seva pel·liculeta si volguessin esquivar el tòpic. Però, és clar, això els obligaria a fer un esforç mental massa gran per arribar a comprendre com pot ser que gent que es diu així i que, probablement, té padrins amb orígens fora de Catalunya, fan calçotades i caragolades, són del Barça o del Lleida, eduquen els seus fills en català i quan van a votar, encara que ho facin amb una participació superior al 77%, voten majoritàriament partits que defensen la independència.

És aquí on resideix la fortalesa d’un procés que ara té a tanta gent pendent de si Junts pel Sí i la CUP s’entenen per investir president i engegar la legislatura d’una vegada. Catalunya és una societat que no s’ha construït a partir dels cognoms, diferenciant els que són d’aquí dels que són de fora. El que els mareja és que la CUP hagi substituït un líder que es deia Fernández per un altre que es diu Baños, o que ERC presenti al Congrés a un paio que es diu Rufián (i a qui insulten fent brometa amb el cognom) i que demana la independència en castellà. El sobiranisme català no té base ètnica. Té base social i transversal.

I a Lleida? Quins serien els vuit cognoms lleidatans si volguessin fer la versió nostrada de la comèdia? Ros, Vinyes, Lladonosa, Puyol, Vallverdú, Siurana, Oró, Porta? Lamento informar als amants de la puresa ancestral que en això també som molt catalans i ens assemblem a la resta del país. Segons l’Idescat el més freqüent és García. S’ho diuen 5.522 lleidatans de primer cognom i 6.018, de segon. Al rànquing segueixen els Martínez, López, Sánchez, Fernández, Pérez, Rodríguez i González. Al top-ten només s’hi cola –entre els teòrics cognoms genuïns- Solé, en novè lloc, per sobre de Gómez.