El model electoral espanyol rep dures crítiques de Podem i Cs i és evident que presenta disfuncions evidents, però és realment tan desproporcionat com afirmen? Convé posar-ho en entredit, un fet que es fa evident si es compara amb els resultats que provoquen els models aplicats als deu principals estats europeus. De fet, si es té en compte per a l'anàlisi la diferència entre el percentatge de diputats que té de més el partit més beneficiat respecte el percentatge de vots rebut, el sistema espanyol és tan sols el sisè menys proporcional (o el que és el mateix, el quart que ho és més), però molt lluny dels que encapçalen el rànquing.

Així, el PP va obtenir un 33% dels vots el 2016 i, amb aquest resultat, es va endur el 39,1% dels diputats. El saldo, per tant, va ser positiu del 6,1%. En canvi, a França, el seu model a doble volta i per departaments va provocar que, malgrat que el nou partit del president, Emmanuel Macron, va obtenir tan sols el 32,3% dels vots en primera volta (i el 49,1% a la segona), es va acabar emportant el 60,7% dels escons.

En el cas d'Itàlia, fins ara regia un model en què, per garantir l'estabilitat, el partit vencedor s'enduia automàticament el 50% dels diputats. Això va fer que el 2013, malgrat que el Partit Democràtic sumés el 29,6% dels vots i el de Silvio Berlusconi el 29,2%, aquestes quatre dècimes de diferència van provocar que el primer partit aconseguís 340 diputats i el segon, 124.

[blockquote]El sistema italià atorgava el 50% dels diputats a la força vencedora i, per això, el Partit Democràtic, amb el 29,6% dels vots, va sumar 340 dels 617 escons[/blockquote]
El plus de 50 escons per al primer partit a Grècia també va permetre que Syriza, amb el 35,5% dels vots, es fes amb el 48,3% dels seients al parlament. Igualment, el model de circumscripcions unipersonals del Regne Unit beneficia molt els partits grans i, d'aquesta manera, el 36,9% dels vots dels conservadors britànics es van convertir en el 50,9% dels diputats. Igualment, el 4,7% dels vots de l'SNP, concentrats a Escòcia, s'inflen fins al 8,6% d'escons i, per contra, el 7,9% dels liberaldemòcrates tan sols es transformen en l'1,2% dels diputats.

Els més perjudicats: els partits ultres

En tot cas, a l'hora de valorar les bondats dels sistemes, cal tenir en compte també que les formacions que surten més perjudicades de la manca de proporció d'aquests models són les d'extrema dreta, a les que es dificulta la consolidació en els parlaments, en requerir grans concentracions de vot per créixer. En el cas del Regne Unit, el 12,6% dels vots de l'UKIP només serveix per obtenir un dels 650 seients a Westminster (el de l'única circumscripció on el candidat s'imposa), mentre que el 13,2% aconseguit en primera volta pel Front Nacional de Marine Le Pen a França li permet tan sols assolir després 8 dels 577 escons.

En canvi, els models més proporcionals són els d'Alemanya, Romania i els Països Baixos, on el percentatge de diputats equival gairebé amb exactitud al percentatge de vots aconseguits (amb la diferència lògica que provoca que alguns partits no arribin al mínim de suports i, per tant, quedin fora i els seus vots no es converteixin en escons). Per altra banda, malgrat les airades crítiques d'Inés Arrimadas, el repartiment a Catalunya és força proporcional, en la franja alta europea i el partit més beneficiat, Junts per Catalunya, només obté un 3,5% més de diputats que de vots.
 
Sigui com sigui, la recerca d'un model electoral idoni, que combini estabilitat -és a dir, facilitat per crear majories- i proporcionalitat -és a dir, poca fragmentació-, és un deure pendent a la majoria d'estats europeus, on la irrupció de nous partits arran de la crisi han provocat el qüestionament d'aquests sistemes. En cap dels casos, però, el debat s'ha afrontat amb tranquil·litat i consens, ja que els interessos creuats dels partits ho ha impedit.

El primer fracàs es va produir al Regne Unit, on els liberaldemòcrates van imposar als conservadors la celebració d'un referèndum per canviar el model electoral per un que, tot i mantenir les circumscripcions uninominals, atorguessin els escons en segona volta, per donar més opcions a les forces minoritàries. Un contundent 67,9% dels votants a la consulta del 2011 van rebutjar aquesta reforma i, per tant, aquesta va quedar enterrada.

[blockquote]Tant Grècia com Itàlia han modificat el model electoral per treure el bonus de diputats que rebia la primera força en aquests estats[/blockquote]
En canvi, Grècia va aconseguir modificar el seu sistema el 2016 amb l'eliminació del plus de 50 diputats per al partit vencedor, una mesura que Syriza duia al programa i que difícilment la perjudicarà, ja que les enquestes apunten que no tornarà a guanyar les eleccions. Tot i sumar més vots que els de la coalició governamental, els dos partits històricament hegemònics del país s'hi van oposar, argumentant que la mesura dificultaria la conformació de majories estables.

Reforma obligada a Itàlia

Igualment, Itàlia va reformar el seu model el 2017 per dificultar una eventual victòria del Moviment 5 Estrelles. De fet, la modificació era obligada, ja que la Cort Constitucional va determinar el 2014 que el bonus del 50% d'escons per al vencedor era inconstitucional. En una polèmica sessió, el Senat va aprovar un nou sistema que reparteix el 36% de diputats en circumscripcions uninominals i el 64% restant de manera proporcional, cosa que beneficia les grans coalicions de partits.

També ha obert la caixa dels trons Macron a França, ja que el juliol de l'any passat va proposar canviar el model per tal de reduir un terç els 577 diputats i els 348 senadors, així com introduir "una dosi de proporcionalitat" en l'elecció, per tal que "totes les sensibilitats estiguin justament representades", corregint la situació actual evidenciada en aquest article. Tot i això, no va detallar quina alternativa proposava i va afirmar que volia tenir-ho llest -junt a un altre paquet de mesures- per al cap d'un any, per ser votat en el parlament o directament en referèndum.