Al seu compte d’Instagram actualitza sovint el grau d’assoliment de la fita, que quan la completi sumarà 11.000 quilòmetres per tota la geografia catalana, un periple que va arrencar a l’Urgell i que recentment ha passat per Osona. A Cal Xoriguer, de Santa Eulàlia de Riuprimer, Nuevo brinda amb el porró de vi just abans de fer-lo passar gorja avall en una paràbola perfecta digna d’un expert en alifares, com n’hi diuen a Lleida dels àpats copiosos.
A taula s’hi serveix galta de porc, mandonguilles, xai i un plat d’amanida i pernil, les cortesies de la casa que, assegura, “mai no poden faltar en un bon esmorzar”. Aquests entrants cal que s’acompanyin, diu, per algun dels “tres pilars” culinaris que s’han de servir si es vol arribar a la dignitat d’un autèntic esmorzar de forquilla i ganivet: brasa, callos o capipota. En funció de l’indret on s’entauli, l’esmorzador lleidatà sap quin serà el plat que més sortida tindrà: “El capipota és més típic de la Catalunya central i de Barcelona, i de callos se’n veuen més a Lleida i Tarragona”.
A la seva terra també s’estila alguna que altra tapa de caragols, una tradició que ell agraeix com a bon aplequista. A la màniga dreta del seu polo personalitzat hi apareix la marca de la festa gastronòmica per antonomàsia dels lleidatans, que el patrocina simbòlicament com ambaixador de la bona cuina i el millor beure. “El vi es pot fer baixar a la republicana, és a dir, amb porró de broc estret, o a la monàrquica, on el broc és més gran i tot va a l’ample”. Els caldos catalans reguen el paisatge del damunt de les estovalles on no s’hi troben, en aquesta ocasió, ni truites ni ous ferrats. Nuevo relega aquestes menges a una segona fila, tot i que “uns ous ferrats amb cansalada o pebrots mai fallen”, assegura.
Postres de músic, un cigaló i un xarrup arrodoneixen la festa, que es completa amb obsequis per al propietari del restaurant de torn: un quadre i una enganxina que acredita l’aprovació de l’esmorzador, mig de Lleida, mig d’Almatret.
A Jonathan Nuevo sempre li ha agradat la bona cuina, tot i admetre que no s’hi mou bé entre fogons. En la seva època d’àrbitre de bàsquet ja treia el ventre de pena abans d’afrontar els partits: “A Balaguer tocaven molt bé els callos”, recorda l’esmorzador, que actualment fa un altre tipus d’arbitratge. La seva creixent popularitat ha despertat l’interès dels municipis, que el truquen amb l’objectiu que faci de jurat. Els darrers esdeveniments, a la Fira Lo Caragol Food de Vallfogona de Balaguer i al concurs de cassoles de Juneda, on va haver de decidir el guanyador entre gairebé un centenar de guisats.
No li fa lletjos a res, i aquesta positivitat l’ha passejat per desenes de tabernes i restaurants com la Fonda Europa de Granollers (Vallès Oriental), Can Bundancia a Oix (Garrotxa), Can Casanovas de Fornells de la Muntanya (Ripollès), la Cooperativa Elena d’El Catllar (Tarragonès), el Bar Esther dins del mercat municipal de Tortosa (Baix Ebre), la bodega barcelonina Gelida, el Pla de l’Abella de Navès (Solsonès), Cal Miliu de Rajadell (Bages), el Roures Restaurant de Castellar del Riu (Berguedà) Casa Leonardo de Senterada (Pallars Jussà) o Cal Xirricló, a Balaguer (Noguera). Arreu, assegura, ha menjat molt bé i variat, i sempre, després de pregonar el seu eslògan: salut i al lio!
