Hi ha molts camins que porten a Roma. N'hi ha d'altres que no condueixen enlloc. I n'hi ha que són els que permeten un retorn als orígens. Aquest que serpenteja entre minsa vegetació i molta terra seca és un d'aquests darrers. L'aire té el color dels ocres i els marrons de les esparses cases que perlegen la falda del turó, que és com una merenga que té com a cirereta un castell, testimoni del passat medieval, de quan els barons eren els amos i senyors d'aquesta gran plana que es va revelant mentre s'enfila el camí.

És una porció de terra de la Noguera Alta, una vasta extensió de cassigalls que s'estenen fins a la línia muntanyenca ondulant de l'horitzó, on s'endevina el Montsec, a la dreta, i les muntanyes de Montserrat, quan els dies són clars, a l'esquerra. La gran esplanada es divideix entre les sempiternes finques groguenques i les noves, d'un verd intens, que s'expliquen gràcies al Segarra-Garrigues, el canal que va fer arribar l'aigua per canviar la fisonomia del paisatge.

Bancals i tossals arrodoneixen la postal, que es completa amb algunes ribes belles. Diuen que d'aquí li ve el nom al poble: Ribelles. Deu quilòmetres més amunt de Ponts. És un dels cinc nuclis de Vilanova de l'Aguda, un municipi que ara rep la denominació de micropoble -n'hi ha 484 a Catalunya- i que, a l'estiu, reconeix alguns veïns hivernats a les ciutats i molts passavolants que busquen allò que no troben en molts indrets: la gran tranquil·litat.

Garbes i festejos

Durant els mesos de juliol i agost, el tràfec s'intensifica i remou la seixantena d'habitants que hi viuen tot l'any. La majoria depassen la seixantena i molts n'han bufat més de vuitanta. Tots aquests anys donen la perspectiva del temps, i els records de les èpoques passades reverberen quan arriba un periodista interessat a saber com eren els estius d'abans. La resposta és immediata i gairebé sense pensar-hi: "Es treballava", expliquen. 

El Ton de cal Silet rememora les feines de segar i batre: tallar els cereals, preparar les garbes, colpejar-les després amb el batol o trillar-les amb els animals, ventar-les amb la forca... "Era l'ofici estiuenc", explica. Un esforç mancomunat que mobilitzava homes, dones i nens. Tot un poble, en definitiva, sincronitzat en la feina per, en acabat, descansar i divertir-se.

El ventall d'oferta era escàs. Alguna tarda de ball, les festes majors dels encontorns i, sobretot, les passejades pels marges de la carretera principal, on s'agombolaven els joves amb afanys de seducció i intencionalitats amoroses. El galanteig es nodria de mirades i converses, i algunes històries van arribar a bon port. I arribar a bon port volia dir festejos, casaments i descendència. I també anècdotes, moltes. Com la d'aquell atrafegat padrí de bateig que no recordà el nom que havia de posar al fillol i va decidir donar-li el mateix nom que el capellà. El nounat hauria pogut tenir més sort: Toribio.

O la del xicot que va anar a festejar a Vilanova amb bicicleta i es va trobar les rodes sense aire perquè algú volia evitar que s'endugués alguna pubilla. Però finalment ho va aconseguir i, avui, encara ho expliquen. Josep Solsona i Lola Bernaus recorden la història ara que ja voregen els noranta anys, però conserven encara un cert esperit d'aquells temps, avui contemplats i revisats amb les fotografies guardades als arxius digitals dels telèfons.

Res no ha marxat del tot

Lo vell dins de lo nou. Els nous escoltant els vells. Tot torna. O, millor dit, res no ha marxat del tot. Encara queden habitants que poden explicar l'evolució del caminar a les bicicletes i, després, el gran canvi de les motos. O dels ases als tractors. Són testimonis del progrés que ara miren el poble entre la recança de veure els carrers més buits i l'esperança de no veure'ls deserts del tot.

I, en aquest context, l'estiu reforça els arguments dels qui creuen que no tot està perdut i que encara hi ha temps de revertir les forces gravitacionals que empenyen els joves cap a les grans ciutats. Els qui tornen per passar-hi uns dies d'estiueig s'uneixen als turistes buscadors de les essències de la ruralia. Tot es mou una mica més. Però es pot tornar a veure un Ribelles com era fa seixanta anys?

"Com abans, segur que no, però hem de poder aconseguir que el poble es mantingui viu", diu Josep Solsona, que reclama que es destaqui que ell és de cal Perot. Aquest no és un detall menor, perquè els renoms i malnoms són identitat i memòria. En una paraula: arrelament.

El país que cal és el dels cals. Cal Quel, cal Guinar, cal Feliç, cal Camarada, cal Cap del Lloc, cal Catarí, cal... totes les cases tenien els batents oberts fa mig segle. Ara, més de la meitat tenen el forrellat passat o, directament, amenacen ruïna.

Arrelar-se sense tornar: els problemes dels micropobles

Montse Fornells va ser alcaldessa de Vilanova de l'Aguda durant setze anys i, en els primers anys de mandat, la més jove del país. Explica que els micropobles com Ribelles pateixen les dificultats burocràtiques a l'hora de rehabilitar habitatges. "L'excés de paperassa tira enrere les rehabilitacions", apunta.

Malgrat això, assegura que les cases que s'han posat a la venda en els darrers anys ho fan amb rapidesa. Ara bé, també assenyala una paradoxa: "Hi ha veïns que no les volen recuperar, però tampoc no se'n volen desprendre. No es volen deslligar del poble, encara que no hi vinguin mai". Es manté una mena de vincle primigeni, una voluntat de pertinença, la necessitat de poder dir: "Jo vinc d'aquí".

Ribelles podria ser una opció per a un professional que treballés en línia, perquè la fibra òptica hi va arribar gràcies a l'impuls de la Diputació de Lleida per desplegar la xarxa al territori. Tanmateix, caldria acceptar certes renúncies: prescindir del bar i de la piscina a l'estiu, i no tenir inconvenient a agafar el cotxe per anar a comprar. Al poble ja no hi queda cap botiga i només de tant en tant hi passa la furgoneta de queviures, que passa fent sonar el clàxon. "Aquí cal fer rebost", diu Jordi, de la Masia Gatnau, de la "capital", Vilanova de l'Aguda, on viuen 160 persones.

És un exemple dels joves que han decidit arrelar als micropobles i compartir-hi molt més que un veïnat. En Jordi i la Júlia visiten sovint en Quim i l’Anna, que voregen la trentena i tenen clar que el seu futur passa per Ribelles, on han escollit fer vida de ruralia. Treballen fora i, com tants altres, necessiten agafar el vehicle per desplaçar-se, però és en aquesta petita vila on construeixen el seu dia a dia, tranquil i ple de vida.

Una quotidianitat que també comparteixen amb la Valentina, la Gina, la Lisa, la Valentina... les cabres que cuiden i que els proporcionen llet i carn per al consum propi. "La gent es pensa que la vida en un poble com Ribelles té molts desavantatges. I no és així. Quanta gent ha d’agafar el vehicle per fer la seva vida?", reflexiona l’Anna, convençuda que el seu lloc, i el de la seva família, és i serà en aquest petit poble de l’Alta Noguera.

Cap nen no hi viu durant l'any, i l'escola va tancar les portes als anys seixanta. i també regna la quietud a l’església, que només recupera el batec en les diades més assenyalades, com la festa de la patrona, la Mare de Déu de la Dolça, estretament vinculada a la Mare de Déu de Vilanova. Com a símbol tan curiós com genuïnament rural, la imatge calça esclops.

Són icones d'aquesta ruralia, com també ho són les persones que hi viuen, dipositàries dels records d'un món a qui li han cantat les absoltes moltes vegades però que es manté dempeus al capdamunt del turó des d'on es veu el gran tapís de camps grocs i verds, la geografia de Ribelles, el micropoble fet de memòria on els qui hi van nàixer sempre hi poden tornar i ara també a quedar-s'hi.