Lleida, un dels principals motors agrícoles de Catalunya, acull cada any milers de temporers que arriben de diverses parts de l'Estat i de l'estranger per treballar en les campanyes agràries, especialment en la collita de fruita. Aquests treballadors, molts dels quals depenen d'aquesta feina per sobreviure, s'enfronten sovint a una realitat marcada per la precarietat. Molts temporers arriben sense un lloc on allotjar-se, i en alguns casos fins i tot sense contractes laborals que garanteixin els seus drets. Aquesta situació els deixa en una posició vulnerable, obligant-los sovint a dormir al carrer o en condicions d'allotjament indignes, com pavellons d'emergència que no compleixen amb els mínims estàndards de privacitat o higiene.
L’estiu de Lleida, especialment dur per les altes temperatures, es converteix en un escenari encara més desafiant per als temporers que, malgrat estar ocupats en una feina essencial per al sector agrícola, són tractats amb indiferència pel sistema. Jornades llargues, condicions laborals sovint dures i sous baixos són el dia a dia d'aquests treballadors. Molts temporers, principalment migrants, arriben amb l’esperança de millorar la seva situació econòmica, però es troben atrapats en una xarxa d'inestabilitat que afecta tant la seva salut física com emocional.
Per a molts d'ells, l’allotjament és un problema crònic. Tot i que la normativa obliga els empresaris a proporcionar allotjament als treballadors contractats, aquesta obligació sovint no es compleix, deixant un gran nombre de temporers en una situació d’incertesa. El pavelló 3 de la Fira de Lleida, habilitat temporalment per acollir-los, s'ha mostrat insuficient, amb crítiques per la seva gestió i per la falta de dignitat que ofereix als usuaris. Aquesta situació no és nova, i cada any, malgrat les promeses de les administracions, la campanya de la fruita es converteix en un recordatori dolorós de la fragilitat del sistema de protecció per a aquests treballadors.
A més de la precarietat laboral i residencial, els temporers també s'enfronten a una altra problemàtica: la seva invisibilització. Malgrat ser una peça clau en el desenvolupament econòmic de la regió, sovint són vistos com a simple mà d'obra barata, oblidant que darrere de cada temporer hi ha una història personal de lluita i supervivència. Aquesta realitat genera tensions socials a la ciutat, on cada any es repeteix el mateix patró de manca de preparació i resposta a les seves necessitats més bàsiques.
"Dormo al cotxe on hi passo moltíssima calor, no tenim habitacions i ens hem de dutxar en rius o fonts del carrer"
Treballador Algerià
NacióLleida s'ha apropat als temporers per parlar directament amb ells i conèixer de primera mà què en pensen de la situació. Tot i això, només un temporer va tenir el valor de parlar amb nosaltres, ja que un dels principals impediments és la por que tenen sumada a la barrera de l'idioma. Un treballador d’Algèria, que fa dos mesos que treballa a Lleida, va accedir a compartir la seva experiència: "Dormo al cotxe on passo moltíssima calor, no tenim habitacions. El problema és trobar allotjament. Ens hem de dutxar en rius o fonts del carrer", explica, lamentant la duresa de les seves condicions de vida. Aquest testimoni posa de manifest la precarietat extrema que molts temporers pateixen.
En aquest context, les veus de dues figures clau s'alcen per expressar les seves perspectives sobre la situació actual. D'una banda, Carlos Enjuanes, segon tinent d'alcalde i regidor d'Acció i Innovació Social de la Paeria de Lleida, i, de l'altre, Llibert Rexach, portaveu de la plataforma Fruita amb Justícia Social que treballa per defensar els drets laborals dels temporers i per proporcionar-los els recursos i el suport necessaris per millorar les seves condicions de vida i treball.
Un augment «preocupant» de temporers
Enjuanes explica que, tot i l’augment significatiu del nombre de persones allotjades al pavelló número 3 de la Fira de Lleida, la xifra continua sent petita en comparació amb el total de treballadors que arriben durant la campanya agrària. Segons ell, "hem allotjat a unes 1.000 persones, una franja petita, important per la ciutat de Lleida, però petita comparada amb les 20.000 o 30.000 persones que treballen en la campanya agrària." Aquestes persones, afirma, sovint arriben sense contracte i en situacions de vulnerabilitat, i és l'Ajuntament qui ha de fer front a la seva acollida amb recursos limitats.
En canvi, Fruita amb Justícia Social, amb Rexach al capdavant, manté una postura crítica envers la gestió d’aquest pavelló. Segons Rexach, les condicions d’allotjament són inacceptables, afirmant que "les instal·lacions del pavelló són inadequades, no ofereixen el mínim d’habitabilitat ni condicions dignes." Aquesta visió contrasta fortament amb la de la Paeria, que defensa que es tracta d’un "dispositiu temporal" que s’ha anat millorant progressivament, però encara té mancances.
Solucions a mida per als temporers contractats
Per tal de millorar les condicions per als temporers contractats, Enjuanes avança que s’està treballant en la instal·lació de mòduls prefabricats. Aquests mòduls, segons explica, "estan pensats per a temporers contractats, perquè estiguin més a prop del lloc de treball i permetin alliberar els pisos socials que fins ara s'utilitzen durant la campanya." Aquesta mesura, argumenta, permetria una millor organització dels recursos residencials i garantir que els pisos disponibles puguin destinar-se a altres col·lectius amb necessitats socials durant la resta de l'any.
El debat sobre el tancament prematur del pavelló ha estat especialment controvertit aquest any. Segons Rexach, "el pavelló es va tancar abans que s’acabés la campanya," deixant molts treballadors sense lloc on quedar-se mentre encara hi ha feina per fer. En canvi, Enjuanes desmenteix aquesta acusació i subratlla que "el pavelló es tanca el 31 d’agost cada any, no s’ha tancat prematurament," i afegeix que es tracta d’una decisió basada en l’afluència més elevada que es produeix durant els mesos d’estiu, coincidint amb el pic de la campanya agrària.
No obstant això, Rexach considera que aquesta solució és insuficient i denuncia que "aquests mòduls no resoldran el problema de fons", ja que continuen deixant fora de cobertura a molts treballadors que no tenen contractes regulars i que, segons ell, pateixen les conseqüències d’un sistema poc preparat per acollir-los de manera digna.
"Les instal·lacions del pavelló són inadequades, no ofereixen el mínim de condicions dignes"
LLIBERT rexach, fruita amb justícia social
Aquesta manca de recursos bàsics i les dificultats per accedir a un allotjament adequat són, segons Fruita amb Justícia Social, un símptoma d’un problema estructural més ampli. Rexach demana una revisió urgent i profunda del sistema actual d’acollida: "No podem parlar només de xifres, calen solucions que ofereixin dignitat i que tinguin en compte tots els treballadors, tant els que tenen contracte com els que no."
Malgrat aquestes crítiques, Enjuanes defensa que s'està avançant en la millora dels dispositius temporals i d'inclusió per a persones vulnerables. "Les condicions del pavelló no són les millors, però la postura de l'Ajuntament és millorar-les any rere any," assegura, destacant la necessitat d’evolucionar cap a models d’allotjament més inclusius. A més, es compromet a buscar més opcions per als temporers sense contracte: "S’estan estudiant nous models d’inclusió per garantir que tothom tingui un recurs residencial adequat i que es pugui superar la situació de vulnerabilitat."
"Les condicions del pavelló són dolentes, però la postura de l'Ajuntament és millorar-les any rere any"
Carlos enjuanes, regidor paeria
La necessitat d'un canvi estructural
El conflicte entre l'Ajuntament de Lleida i Fruita amb Justícia Social exemplifica un problema complex que afecta milers de persones cada any. Mentre la Paeria defensa que els recursos disponibles són utilitzats al màxim, Fruita amb Justícia Social argumenta que encara hi ha molta feina per fer per garantir que tots els temporers rebin un tracte just i digne, independentment de la seva situació contractual.
Aquestes discrepàncies subratllen la dificultat de trobar solucions a llarg termini per a un fenomen que, any rere any, sembla repetir-se amb el mateix patró: arribades massives de treballadors en situacions de vulnerabilitat, una infraestructura insuficient per acollir-los, i tensions creixents entre institucions i col·lectius socials que lluiten per garantir drets fonamentals.