----------------------------------------------

Els camins a l’Alt Urgell, cap a un model d’itineraris o de xarxa de camins?

Fins ben entrat el segle XX la mobilitat dels habitants de l’Alt Urgell es feia, fonamentalment, per camins de ferradura, molts d’ells d’origen medieval, i alguns, fins i tot, d’origen romà. Aquesta xarxa de camins s’utilitzava per unir els diferents pobles i per arribar als boscos, pastures, fonts o ermites d’una mateixa vall o bé de les valls i comarques veïnes, a través dels passos de muntanya. Ara bé, aquesta xarxa històrica ha arribat fins als nostres dies en condicions molt diverses; alguns dels camins que la integren s’han perdut pràcticament, i molts d’altres resten en un estat molt degradat, quasi al punt de l’oblit un cop abandonades les funcions per les quals van ser concebuts.

Tot i això, cal assenyalar que des de fa algunes dècades, les entitats excursionistes primer, i les administracions públiques més tard, s’estan preocupant per la recuperació de la xarxa històrica de camins, atès el paper que poden jugar en el marc de les activitats de lleure i turístiques, enfront les noves tendències de la població, caracteritzades per un desig de contacte amb el patrimoni (entès en el sentit més ampli del terme).

En aquest sentit, en els darrers anys, a l’Alt Urgell s’assisteix al desenvolupament d’un seguit de projectes de recuperació del viari tradicional per tal de fomentar el senderisme; moltes d’aquestes iniciatives, però, presenten un denominador comú: la falta de connexió entre elles, ja que s’han inspirat en el model d’itineraris o també conegut com a model francès. Aquest es basa en el marcatge sobre el terreny de propostes concretes d’excursió a partir d’uns itineraris concrets i pintats en diferents colors en funció de la distància. L’aplicació d’aquest model implica que cada entitat marca el seu propi itinerari, i això comporta problemes de gestió de la ruta (sobretot de manteniment), ja que en alguns trams coincideix amb altres itineraris marcats per altres entitats. Aquesta situació afavoreix la profusió de senyals i marques, afectant negativament al paisatge i en determinats casos, desorientant a l’usuari i/o potencial client.

Altres comarques pirinenques, com la Cerdanya, el Pallars Sobirà, el Berguedà, el Ripollès o la Val d’Aran, han optat per un altre model, el conegut com a senyalització de camins en xarxa o també model suís. A diferència de l’anterior, aquest no es basa en la senyalització d’itineraris concrets, sinó que parteix del concepte de xarxa, i es dibuixen sobre el terreny els camins que formen part de la xarxa senyalitzada (és el mateix sistema que el de la xarxa de carreteres). D’aquesta manera, l’usuari pot escollir una opció d’itinerari o una altra, en funció dels seus interessos o capacitats, i sempre disposarà del mateix tipus de senyalització, tant vertical com horitzontal, situada a les cruïlles, principalment.

Un cop exposats els principals trets que caracteritzen els dos models de senyalització que conviuen a casa nostra, voldria reivindicar el paper que pot desenvolupar el model en xarxa. Des del punt de vista de les activitats lúdiques i turístiques vinculades amb el senderisme, ofereix moltes més  possibilitats per atreure potencials usuaris, ja que permet crear propostes molt diverses i segmentades en funció de les seves motivacions i/o capacitats.

Cal assenyalar que els municipis de Cava, Montferrer i Castellbò, i les Valls del Valira ja compten amb un seguit de propostes vinculades amb aquest model. Ara toca a la resta de municipis de la comarca seguir aquest camí. L’actual context econòmic, però, impedeix destinar recursos econòmics a la recuperació i condicionament d’una xarxa de camins rurals tradicionals a l’Alt Urgell; malgrat tot, crec, que el que sí que es pot fer, ara per ara, és assentar les bases per definir aquesta xarxa; és a dir, elaborar una planificació a partir d’un grup de treball, dinàmic i proactiu, constituït per tots els agents del territori (administracions, sectors econòmics i món associatiu).

D’aquesta manera, s’aconseguiria prioritzar les actuacions sobre la xarxa històrica de camins en el moment que es disposés de finançament, i no destinar recursos públics a iniciatives o projectes que no tinguin cap mena de coherència i funcionalitat.

Autor: Carlos Guàrdia Carbonell, geògraf