La Teresa treballa a l’administració pública des de fa 20 anys i, actualment, és la cara visible del telecentre de la Seu. Ha treballat, també, en una guarderia, al centre obert, a la gossera comarcal, de guaita forestal a Colldarnat, al Parc natural de l’Alt Pirineu, de monitora de casal i de menjador escolar i com a tècnica de Joventut. Fa teatre amateur amb "Estripajecs Teatre" i actualment està participant a l’obra La drecera, escrita per Isidre Domenjó i dirigida per la Genissa Gonzàlez.

Ets més de la Seu o del Pla? Per mi, sens dubte, Catalunya comença al Pla de Sant Tirs, tot i que fa 28 anys que visc a la Seu, amb els meus dos fills, Arnau i Bernat, i on estic encantada de viure-hi, tot i que sempre tinc presents les meves arrels.

Amb les noves instal·lacions del Telecentre, ara situat a l'edifici de les Monges, ha millorat el servei als ciutadans? Sí, crec que l’última ampliació del telecentre, tot i quedar a la mateixa tercera planta de l'edifici de les Monges ha millorat considerablement. Crec que ara queda molt ben integrat dins el CETAP, amb la conseqüent ampliació de serveis i amb la sala de l’auditori que dóna resposta i cabuda a diversos actes i a un gran nombre de gent, a la vegada que la seva entrada, més cèntrica per la plaça de les monges, és genial. Ara  bé, això  el qui ho ha de dir és l’usuari, ell té l’ultima paraula.

Et bellugues bé dins les noves tecnologies? És un món amb canvis constants, i que es fan a pas de gegant, això comporta que sempre s’ha d’aprendre i  sincerament crec que sempre es pot millorar aquest aprenentatge. El que sí és cert és que s'ha de cuidar la formació periòdica i, a voltes, compaginar-la amb l’horari laboral es fa difícil.

Per què estudies, si ja no tens 20 anys? Perquè m’agrada aprendre sempre. Fins a la mort la vida és un aprenentatge que crec que s’ha de cultivar i treballar, ja que aquest aprenentatge facilita l’entesa de qüestions que se’ns plantegen a la vida quotidiana. També estudio perquè em diverteix, ara que no ho faig per obligació.

Treballar i estudiar. És difícil compaginar aquestes dues coses? Sí, ara bé, és tracta d'organització i de temps, tinc la sort de no tenir cap data de finalització, dels estudis que estic cursant. El temari s’ha de portar al dia i això si que costa. Cal dur un ritme que permeti que l’estudi sigui un gaudi, sacrificant això si alguns moments plaents de la vida. Certament, els dies propers als exàmens no són cap gaudi.

Com a activitat de lleure fas teatre, ens en pots parlar? Actualment estem treballant en un projecte que és molt gratificant, i que l’anem millorant a mesura que fem “bolos”, és l’obra La drecera, escrita per l’Isidre Domenjó i dirigida per la directora de teatre Genissa Gonzalez i fent de tècnic de so i il·luminació tenim el Dionís Cortés. El grup està format per la Montserrat Soler, l’Horaci Botella, la Genissa Gonzalez, el Toni Rabassa i “jo” mateixa. Ara estem tot el grup molt engrescats ja que anem a Barcelona, on actuem el dia 16 de febrer a les 21 hores i el 17 a les 18 hores. El lloc és el Casal de Barri Bac de Roda al Poblenou, al Carrer antic de València 96-116. Tanmateix, als  voltants de març hi ha en ment un projecte molt bonic amb “estripajecs teatre”.

Parlem de l´associació de malats i  salut mental? Actualment, no estem passant pel millor moment, la nostra associació. Als inicis vam lluitar per normalitzar la situació, fen-nos visibles, i  per millorar les condicions de vida dels nostres usuaris i vam topar de ple amb les normes de la societat, on s’havia de organitzar i decidir, i donar dates, quan els nostres usuaris no entenen les normes, ja que viuen el dia a dia. Hi ha dies que poden treballar i dies que no, el mateix passa amb la formació. Francament, la veritat, actualment ens trobem en situació de subsistència, agreujada per la tisorada econòmica també en temes  socials. Tot i que el reconeixement, per mig del tema econòmic, no és el més important, per nosaltres sí que ho és el laboral i l’emocional. El fet de que s’hagi de compaginar amb la vida laboral, ha dificultat la velocitat de creuer que portàvem a l’inici. El  més positiu de la associació sens dubte és que des del seu inici ja no ens trobem tan sols, davant d’un problema en podem parlar entre nosaltres, s’ha creat un vincle de recolzament.

Quina relació tens amb la muntanya? És la meva millor terapeuta i, per sort, pertany a la  pública! Bromes a banda, és una bona addicció, i és la que millor equilibra les meves emocions, així doncs hi tinc una relació genial tot i que ens veiem molt sovint, espero no divorciar-me d’ella en molt de temps. Sóc membre de l’Associació Nòrdic Walking on amb una gran diversitat d’horaris i de nivell t’assegures un bon exercici físic, tant necessari per a una bona salut del cos i per descomptat de la ment. Francament, poder caminar amb una bona companyia és un gaudi.

Ets doncs una enamorada de la Seu i del Pirineu. Sí, per mi és un privilegi poder viure-hi tot l’any; m’agrada la seva gent, la de la Seu d’Urgell, la dels pobles que l’envolta, la d’aquí la forana, i la de mes lluny. També és cert que els canvis d’estacions hi són espectaculars, un mateix paratge és un espectacle diferent a cada estació de l’any, i per descomptat, és on viuen la meva mare Elvira i el meu germà Lluís, els meus fills Arnau i Bernat i la meva padrina Josefa, indispensables per mi i als quals aprofito per dir-los que els estimo de tot cor.

Parlem dels teus viatges? Per mi viatjar es un plaer, descobrir lloc nous i alhora  gent nova és sublim, la llibertat que donen una motxilla, el sac de dormir i quatre calerons a la butxaca i ara paro aquí i ara allà, fent una llarga pausa o no, admirant-ho tot com si fos l’últim cop que ho veig. Pots anar lluny o no, per exemple, tinc bons moments en el record del camí de Sant Jaume, fet per diversos indrets, d’Australia, d’Egipte, de Perú... i, com no, de molta part d’Europa. Notes una sensació genuïna a cada paratge que descobreixes i quan tornes, t’ajuda a valorar cada cop més, casa nostra, a més et queda el record de la diversitat de rostres d’aquelles persones que has conegut, i que admires perquè són ven diferents de tu.

Com veus el futur a curt plac enmig d’aquesta crisi ferotge per la gent de la comarca? Per franges d’edat, els joves tenen una transició al món laboral “distreta” emmarcada en un moment d’inestabilitat, i el majors de 50 anys el mateix si es veuen obligats a buscar feina de nou... Deducció, cal experiència, formació i ser jove, i tot alhora no és possible. Hi ha una transició cap al món laboral i s’han de complir uns itineraris de formació i de treball per poder acumular experiència. Crec que és un moment de unió, de compartir esforços i  recursos i de ser innovadors amb coses que és puguin emprar per múltiples persones. Tant a nivell familiar com empresarial. Haurem de posar en  pràctica la dita tant senzilla de “si fa fred, abriga't" i seguir el que diuen els economistes i els politòlegs pensar empreses innovadores i alhora formacions innovadores. Però com? No sé la resposta. És a dir, el futur no el veig, veig el dia que anirà fluint segons les circumstàncies, però no ho puc argumentar. Potser en un futur la crisi, i el conseqüent patiment humà haurà servit per prendre decisions importants. Per decidir si realment calen alguns estaments aristocràtics,  polítics i socials i per equilibrar la  diferència econòmica entre rics i pobres.

(Per tu Santi, per tots els col·laboradors de la revista i pels lectors: Gràcies)