A ulls de bona part de l’opinió pública, el no de Catalunya Sí Que Es Pot a aprovar les conclusions de la comissió del procés constituent ha submergit de nou la formació dins el magma unionista. Altre cop, com al 27S, la postura crítica mostrada per la formació s’ha interpretat, dins la lògica maniquea imperant, oposició frontal al procés sobiranista català. Però, com tot a la vida, entre el negre i blanc hi ha una paleta de colors...

Si consultem les votacions punt per punt, veurem com CSQP va votar, coincidint amb JxSí i CUP, a favor de la legitimitat d’un procés que hauria de ser “propi, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant”, amb un full de ruta “consensuat, conegut, transparent i compartit amb tota la societat i les institucions” i amb “la capacitat d’encabir totes les sensibilitats ideològiques i socials”. En conseqüència, aquell no a aprovar d’un patac les conclusions, eclipsa en realitat un sí crític a endegar el procés constituent català.

El fet que les files de CSQP s’hagin despenjat de l’aprovació parteix de constatar que el procés neix amb identitat dirigista: l’objectiu explícit és la redacció d’una Constitució que senti les bases d’un Estat català independent. És a dir, el recorregut traçat exclou expressament a tot el conjunt de la ciutadania que, convençuda o no de la necessitat d’un procés constituent per al país, està poc o gens convençuda de l’opció independentista per Catalunya. En conseqüència, la metodologia establerta convida a participar-hi només als partidaris de la desconnexió unilateral de l’Estat espanyol, als persuadits que no hi ha cap possibilitat del reconeixement del dret a decidir més enllà del nostre territori, excloent-ne la resta de sensibilitats, siguin o no sobiranistes.

Fa pocs dies, les crítiques plovien sobre en Marc Bertomeu, dirigent de Podem Catalunya, quan manifestava que la voluntat de la seva formació era convocar un referèndum en el qual es triés entre la pertinença a un Estat que reconegués i avalés la seva naturalesa plurinacional i la independència de Catalunya, afirmant que en aquesta consulta defensaria el no.

En el mateix sentit, en plena campanya pel 26J, es blasmava en Xavier Domènech quan afirmava que en un referèndum on s’hagués de triar entre un Estat que reconeixia el seu pluralisme i el dret a decidir de les nacions que el formen i una República catalana independent, s’inclinaria per la primera opció. Aquestes, i altres, defenses d’un “no seductor”, en un referèndum que porti a triar entre dues opcions de ruptura amb l’ statuts quo, són metòdicament i immisericorde atacades des d’una posició que té molt de fugida endavant i que és coneguda ara amb el neologisme “processista”.

I és que el procés constituent serà integrador, participatiu i obert, o no serà. Tindrà “la capacitat d’encabir totes les sensibilitats ideològiques i socials” o naixerà maculat d’una taca que el farà una eina de propaganda i ens abocarà a un nou 9N, memorable i feliç acte de mobilització social, però en el qual, la majoria del sí serà aclaparadora, mentre que els partidaris del no, percebent la consulta com quelcom aliè, es quedaran a casa. I no està de més recordar com, en el cas de Montenegro, la Unió Europea va posar com a requisit per reconèixer el resultat de la consulta sobiranista que la participació mínima fos del 50% del cens i que l’opció independentista rebés un mínim del 55% de vots favorables.

Per això, i des del convenciment que Catalunya no només mereix, sinó que necessita assolir un Estat propi, segueixo apostant per un referèndum vinculant, legítim, binari, integrador i no dirigista, democràtic i amb garanties, i que engresqui a la ciutadania a una participació el més nombrosa possible. I hi donaré suport vingui des del pacte amb l’Estat espanyol o, esgotada aquesta via, arribi legitimitat per un procés constituent català que no menystingui la pluralitat de parers de la societat civil i fomenti el debat constructiu.

Com diuen als cafès de poble: o juguem tots o estripem la baralla. Serà una excel·lent notícia que entre tots i totes fem realitat la consulta i que aquesta reculli més d’un milió de vots seduïts pel no i contraris a la independència. A l’altre cantó, no s’hi val a fer com la llebre de la faula d’Isop: la feina per superar dos milions de vots favorables a la República catalana independent no serà pas senzilla, però sí apassionant.