Després de l'èxit aconseguit al Teatre Goya de Barcelona, "El nom" arribava amb altes expectatives al Teatre Kursaal de Manresa tal i com demostra que les tres funcions programades per aquest cap de setmana estiguessin pràcticament exhaurides. A més, dos noms actuen com un reclam de públic i funcionen com un segell de garantia: la direcció sota la batuta de Joel Joan i l'adaptació teatral de Jordi Galceran. La seva popularitat en l'escena teatral catalana i el llegat d'èxits que porten a l'esquena, ja sigui en el camp de la interpretació o en el de direcció, han fusionat una exquisida comèdia dels autors francesos Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière.

 

Molts espectadors, abans de veure l'obra, es devien preguntar quin era el nom que s'amagava darrera el títol de l'obra i com es podia desenvolupar una trama que tingués com a protagonisme un nom. Però en el fons no deixa de ser l'excusa i punt de partida per iniciar una sèrie d'episodis divertits i al mateix temps dramàtics perquè posen sobre la taula els pensaments mutus d'un i altre personatge. En Pere (Xavi Mira) i la Isabel (Sandra Monclús) conviden a sopar a un vell amic de la família, en Claudi (Lluís Villanueva) i al germà i cunyada de la Isabel, en Vicenç (Joel Joan) i l'Anna (Mireia Piferrer). Però des de l'inici apareixen retrets i bromes sarcàstiques que fan que l'espectador s'adoni que no serà un sopar qualsevol. 

 

La batalla comença en el moment en què Vicenç explica quin nom posaran al seu futur fill, generant un autèntic i interessant davant sobre la importància dels noms i les connotacions que aquests poden evocar. Però aquest és només el primer secret que es desvetlla, perquè encara n'han d'encaixar alguns més i que afectaran profundament la seva família. En paraules de Jordi Galceran, "intel·lectuals, artistes, triomfadors en els negocis, amb parelles estables i mobles de disseny s'adonaran, sense mirar de perdre aquell punt de cinisme que els fa sentir tan segurs, que potser tot plegat és una bombolla de sabó que volta en l'aire i, en qualsevol moment, pot petar".

 

Una bombolla de sabó que es trasllada en la nostra societat contemporània; precisament moltes de les referències citades en l'obra es mofen en clau d'humor dels tics dels ciutadans urbans i "moderns", en aquest cas dels ciutadans barcelonins. I és que la grandesa de "El nom" és que aconsegueix reflexionar en el si d'una comèdia sobre moltes de les qüestions i en definitiva preocupacions de la societat d'avui en dia, com l'obsessió per aparentar davant els demés i la preocupació constant de ser valorat socialment, sense arribar a pensar que la pròpia vida personal penja d'un fil. Un seguit de reflexions que s'escolen entre el diàleg intel·ligent i divertit de "El nom" i que interpreten amb professionalitat els actors, que encarnen a la perfecció el perfil de cada personatge, i és que existeix un autèntic treball dels personatges de la història; cap d'ells és ni tan sols s'assembla, sinó que tenen personalitats completament heterogènies i contraposades. 

 

Una obra que ha estat enèrgicament aplaudida pel públic del Kursaal i que posa el punt i final de l'actual temporada de Toc de Teatre. Un públic format per més espectadors joves que l'habitual, i que en bona part s'explica per la presència de Joel Joan com a director i sobretot actor, que mai decep i que es creix amb l'escalfor del públic. En paraules d'una espectadora en sortir del Kursaal: "s'hi deixa la pell".