La banda Txarango interpretant una de les seves peces. Foto: Albert Serra.Feia mesos que els fans més incondicionals de la banda Txarango esperaven amb candaletes que arribés aquest divendres 10 d'octubre. Un divendres que va omplir la sala de música manresana de principi a fi, sense deixar espais buits. I és que de fet era el primer cop que la banda de reggae trepitjava l'escenari de l'Stroika, que ja feia dues setmanes que havia exhaurit totes les entrades pel concert.
Precedits per la banda bagenca Kòdul, que va interpretar magníficament i amb una energia desbordant els temes reivindicatius del seu últim treball "La nostra resposta", els de Sant Joan de les Abadesses no es van fer esperar davant un públic que els reclamava a crits.
Llums. Foscors. Penombres. Colors. I la melodia dels instruments de vent envaint la sala. Xiscles histèrics d'emoció. Salts. Somriures sincers. Havia arribat el moment de "Músic de carrer", una de les peces més emblemàtiques de l'últim disc de Txarango. A partir d'aquell moment, el termòmetre no va parar de pujar de temperatura. Cada tema que tocaven era motiu de celebració. I és que Txarango és un d'aquells grups que té el poder de saber fer estimar totes i cadascuna de les cançons que tenen, no només per com sonen o el que diuen, sinó també per la posada en escena que tenen. Constantment animats. Eternament agraïts. Infinitament compromesos.
Van fer un repàs per tots els treballs publicats fins el moment, fent incisos entre cançó i cançó per posicionar-se o criticar algun problema de la societat actual, des de la identitat dels pobles fins al dret que té tothom de poder viure en un espai digne. Tot això sense deixar d'insistir en la importància de la música i la cultura, sobretot aquella que es fa al carrer, que és la més vertadera i espontània.
Amb un públic de totes les edats, Txarango es va acomiadar amb la mítica balada "La dansa del vestit", interpretada per Marcel Lázara, amb la resta de membres de la banda asseguts al seu voltant. Un adéu íntim i proper d'un grup de música que no para de travessar fronteres. "En els concerts que hem fet aquest estiu en espais oberts hi ha molta gent que es queda al final, que no ho sent bé, no hi ha control de la gent que hi ha... En canvi en una sala com aquesta notem que el públic està satisfet i a nosaltres ens agrada perquè el tenim a tocar. La gent recolza els braços a l'escenari!", explica Alguer Miquel, cantant de la banda, que declara que cada espai és un món però que tots aporten coses interessants i úniques.
Un públic reivindicatiu
Tant Kòdul com Txarango són dos grups compromesos socialment i que no tenen pèls a la llengua a l'hora de dir el que pensen. I aquestes vibracions també les van rebre els assistents al concert, que en més d'una ocasió van corejar crits d'independència.
