Santi Careta: «Em rebel·lo contra aquest món virtual que ens dicta el camí a seguir com si fos l'únic»

Fa vuit anys va decidir emprendre un viatge de no-retorn. Un viatge atrevit, sense guia, sense acompanyants. El viatge que, possiblement, més ens costa fer als éssers humans: el de callar i escoltar. Escoltar què diu allò que sempre hi és però que sovint no sentim; escoltar la natura però també la veu interior, l'instint, que com més urbanites ens tornem, més ofeguem amb sorolls de tota mena.

Santi Careta (Avinyó, 1977) portava divuit anys vivint a Barcelona. Ja se sap: sent músic professional i formant part de tants projectes diferents (Astrio, Rodrigo Laviña y su combo o Celeste canta Chavela, per dir-ne alguns), el més pràctic era residir a la gran capital. Però el 2016, per causes diverses, va desprendre's de tot (del pis, del cotxe i de la feina) per tornar al seu poble natal. Necessitava retrobar-se amb la natura; callar per sentir; saber qui era, què volia i cap on volia anar.

D'aquell recés (que encara dura) en va néixer Els ocells i l'stereo, el seu primer treball com a cantautor que el va explorar sonoritats i estils que fins aleshores no havia tocat. Aquí és on va descobrir que seria un etern aprenent. I que la música era l'aliada més gran per plasmar tota aquella consciència que estava posant a la vida. És per això que vuit anys després d'aquell debut, ara torna amb un nou disc, A milers de somnis de distància, la segona part d'aquest pelegrinatge cap al jo profund i (encara més) essencial. El dijous 31 d'octubre el presentarà a la sala petita del Kursaal (20h.), i les entrades ja estan a la venda.

S'hi està bé, en silenci.
És crucial, com també ho és el temps. Es tracta de dos intangibles que potencien allò que tenim per aprendre i compartir. Ells no tenen cap pressa; no els sobra ni els manca res. Són tan complets que a vegades fins i tot dubtem de si existeixen.

Què li han fet aprendre, a vostè?
A escoltar millor -tant a mi mateix com a tot allò que m'envolta-, a observar més detingudament, a col·locar-me on sento que és més adequat en cada moment...

És aquesta autoescolta tan profunda la que ha fet que hagin passat vuit anys entre el llançament d'un disc i de l'altre?
En efecte. Parlem de discos, sí, però per damunt de tot, són experiències; unes experiències que t'exigeixen estar present, destil·lar vivències, transformar en poesia els sentiments, avaluar la teva autoestima i gestionar energia, temps i recursos econòmics.

És curiós perquè el disc en format físic fa tres mesos que va sortir, però no ha estat fins aquest 26 de setembre que l'ha publicat a les plataformes...
Fer-ho així és la manera que tinc de parar el temps davant de la tirania actual, on el món virtual dicta el camí a seguir com si fos l'únic.

"Parlem de discos, sí, però per damunt de tot, són experiències"

Es rebel·la contra el sistema.
Sempre m'he rebel·lat contra allò que anomenem “progrés” i que no té en compte les conseqüències reals que pot tenir, ni si perjudica algú de l'altra banda del món, ni si d'alguna manera afectarà altres generacions... Penso que tot progrés s'hauria de posar en una balança i valorar si es pot tirar endavant o no segons la seva petjada mediambiental, social i ètica.

Però qui mana és el mercat...
... I és aquest mateix mercat el que s'aprofita de les nostres badades per fer-nos-ho creure tot! En aquest sentit, jo el que he volgut fer amb el nou disc ha estat anar en sintonia amb el que sentia per respectar tot el procés. Fer-ho així, a més, m'ha anat bé per temptejar el terreny i veure fins a quin punt la meva decisió m'invisibilitzava, i si això m'afectava gaire o no.

Això ja és psicoanàlisi!
És un joc més, com tot plegat. La qüestió, en el fons, és treure'n les pròpies conclusions i avançar amb la intuïció com a guia.

A jutjar pels títols de les cançons, la sensació és que en el primer disc era un urbanita a la recerca de silenci, i en aquest segon, un element més de la natura, com un quítxua entregat a la Pacha Mama.
Certament. En aquest segon disc les cançons es fonen amb els arbres, les pedres, l'aigua, el vent, el temps... Tots aquells que hi han estat sempre, molt abans que nosaltres.

"A A milers de somnis de distància les cançons els fonen amb els arbres, les pedres, l'aigua, el vent, el temps..."

Musicalment, l'estil de A milers de somnis de distància també és diferent respecte l'àlbum de debut. En aquest cas parla de hip-folk-orquestral. M'ho tradueix?
Unes de les influències musicals més grans que he tingut aquests darrers anys ha estat l'intercanvi de música gairebé setmanalment amb els amics d'Extaño Weys, uns exploradors incansables de músiques al marge de les tendències més comercials, sobretot en l'àmbit del hip-hop, un estil que permet textures, atreviments i girs estructurals que, alhora, posa en valor la bellesa de la impuresa i la cruesa de la realitat.

Hi ha molt hip-hop, doncs, en el disc?
Podríem dir que hi és però no hi és. I viceversa. Com una endevinalla.

El que sí que hi trobem és un quartet de trompes.
La clàssica és, segurament, la música que més escolto. L'orquestra és el que més s'assembla a la natura per la seva riquesa tímbrica i dinàmica, i necessita d'ésser vius per fer-la sonar.

En aquesta ocasió, les regnes de la producció les ha portat Viktor Pizza. Ha estat molt diferent treballar amb ell que amb Joan Pons, que va ser qui es va encarregar d'Els ocells i l'stereo?
Tant l'un com l'altre són éssers indomables, salvatges i autodidactes que t'ajuden a creuar els teus horitzons humanament i artística. Amb en Joan vam construir el disc a base d'hores junts al seu estudi. Amb en Pizza hem portat les cançons molt lluny per despullar-les finalment i quedar-nos amb els elements que han sobreviscut les inclemències del temps.

En més d'una ocasió, s'ha definit com un músic de projectes col·lectius. El fet d'iniciar una carrera en solitari l'ha fet conèixer un altre jo?
El que m'ha permès és sentir-me lliure per indagar en els temes que més m'interessen i em preocupen de la vida. Fer-ho sol és la manera de trobar aquell espai íntim tan necessari per saber per quina pantalla passo i tenir recursos per actualitzar-me. Però una cosa no treu l'altra: el contacte amb altres companyes és igual d'important; les experiències de creixement es retroalimenten.