En aquests temps de turbulències, retallades i daltabaixos en els grans equipaments musicals i escènics catalans, la modesta companyia dels Amics de l'Òpera de Sabadell segueix sortejant el temporal amb noves fites artístiques, com ho ha estat la darrera producció verdiana que novament han passejat per diferents escenaris d'arreu de Catalunya.

La recepta, la mateixa de sempre: l'aposta per un repartiment jove i de qualitat – en aquest sentit, un exemple paradigmàtic de que es pot obtenir qualitat sense haver de pagar marca-, el treball coordinat i perseverant amb les formacions de la casa –orquestra, cor i, quan s'escau, ballet- i una concepció escènica senzilla i eficaç que sap fer de la necessitat virtut. Una fórmula que ha donat extraordinaris fruits operístics durant els 30 anys de vida d'aquesta emprenedora entitat que, liderada amb fermesa per la incombustible Mirna Lacambra, ha assolit el nou èxit de portar a escena amb gran dignitat un títol d'enorme complexitat i exigència com ho és la faraònica "Aida" de Giuseppe Verdi.

Liderant el fossat i concertant l'escena, el mestre Elio Orciuolo va afrontar amb encert el repte de conjugar les diferents atmosferes musicals de la suculenta partitura verdiana, conduint amb bon tremp els nombrosos intèrprets i passatges de l'obra. La seva feina va ser secundada pel magnífic repartiment que encapçalava la producció. En la passada representació al Kursaal manresà, va encisar al públic la magnífica recreació que la soprano malgaixa Yannick-Muriel Noah feu de la captiva Aida, una interpretació d'exquisida sensibilitat canora i entregada presencia escènica. Al seu costat va desbordar l'extraordinària Amneris de M. Luisa Corbacho, de veu poderosa i cant de gran intensitat expressiva, a la qual cosa cal sumar-hi una vigorosa autoritat escènica; se'ns dubte una intèrpret de carrera molt i molt prometedora. Va completar el triangle amorós el Radamès del jove tenor Ji Myung Hoon, cantant made in Corea , passat pel sedàs italià, qui lluí un timbre grat i una acurada tècnica però s'oblidà d'actuar – a voltes, en comptes d'encarnar un personatge, semblava que estigués fent una audició.

La resta de repartiment fou completat amb gran solvència per unes esplèndides veus greus: l'intens i intatxable Amonasro d'Ismael Pons (això sí, amb una indumentària un pèl ridícula) i els sòlids i vigorosos Ramfis i el faraó, d'Ivan García i Marc Pujol, respectivament. Treball que es va veure complementat reeixidament per la cada vegada més exquisida Eugènia Montenegro, en el paper de Sacerdotessa, i per l'impecable Missatger d'Albert Deprius.

El cor, sensiblement reforçat, va complir satisfactòriament en els no pocs números obligats i l'orquestra, sense excel·lències remarcables, va acompanyar amb correcció i dignitat. L'escenografia de Jordi Galobart, realçada per la puntual il•luminació de Nani Valls, va combinar decorats pintats i uns mínims elements objectuals al servei d'una eficaç narrativitat escènica (Carles Ortiz).

Menció a part mereixen les simpàtiques i escaients coreografies interpretades pels dansaires del Ballet Color Dansa, especialment les intervencions femenines, que van quedar sense els merescuts aplaudiments finals al no sortir a saludar.

Tot plegat, una grata i més que memorable producció.