L'edifici de la plaça del Pedregar, 5, no és una finca qualsevol. Abans de convertir-se en l'esquelet buit que avui presideix el Centre Històric, va ser el quarter general d'una elit que entenia la propietat no només com un actiu, sinó com un bastió ideològic. La seva història és la crònica d'una resistència: la d'una burgesia que es negava a cedir el control de Manresa davant l'avenç de la modernitat liberal.
El llegat d'Isidre Soler: una herència de "confiança" i ultracatolicisme
L'origen d'aquest domini se situa en la figura d'Isidre Soler i Carner, un gran propietari rendista que personificava el conservadorisme més integrista de la ciutat. La seva mort l'any 1882 va obrir un interrogant successori que ell mateix s'havia encarregat de segellar: sense descendència directa, Soler no va permetre que la casa pairal de la família -documentada com a seu de la nissaga des del segle XVIII- es diluís en mans de parents que no garantissin la continuïtat del seu ideal religiós i social.
Segons consta al Registre de la Propietat, Soler va llegar l'edifici a dos homes que representaven els dos pilars de l'ordre conservador: Melcior Peypoch Angla, rector de la Seu, i Jaume Rosal Jaumandreu -de la Colònia Rosal-, el principal industrial del tèxtil que, a més, era el seu cunyat. No era un llegat per al gaudi personal, sinó un "fideïcomís de confiança" per assegurar que el cor de la ciutat seguia en mans de qui defensava el "tron i l'altar" davant l'amenaça del lliurepensament i el republicanisme emergent.
1886-1891: El setge liberal i el contrapunt de les Bases de Manresa
L'any 1886, els marmessors Peypoch i Rosal van traspassar la propietat a un grup de quatre prohoms que formaven el braç polític del caciquisme local: Simó Rafat Calsina, Ignasi Puigcercós Puig, Miquel Ferrer Torras i Salvador Roca Faura. Tots ells compartirien regidoria a l'Ajuntament sota l'alcaldia de Pere Armengou Manso a partir de 1891 i una visió del món on la fe i els negocis eren indestriables.
Aquest búnquer conservador va viure el seu moment més crític el 1891. L'immoble va ser blanc d'una ofensiva legal vinculada al canvi de govern municipal, en què el conservador Pere Armengou va substituir el liberal Joaquim Solà i Solernou, i al conflicte dels Consums. Va ser un intent de les forces liberals per trencar el control d'un grup que governava Manresa amb mètodes personalistes. A més, just en aquells anys s'estava executant l'eixample de la ciutat. El Passeig Pere III era el gran projecte per connectar el nucli antic amb les noves zones d'expansió cap a les carreteres de Vic i Cardona.
Aquest "conservadorisme recalcitrant" va viure el seu gran xoc l'any 1892 amb la celebració de les Bases de Manresa. Mentre que la ciutat es convertia en el bressol de la vertebració del catalanisme polític modern, el grup del Pedregar representava la cara més immòbil del regionalisme: un regionalisme caciquista que defensava els seus privilegis i la seva influència moral des de les sagristies i les despatxos municipals. L'atac, però, va ser efímer; el 1893, amb l'arribada d'un estil conservador més institucional i pactista, el procés judicial es va tancar sense cap afectació patrimonial. El vell caciquisme deixava pas a una política de gestió més moderna, però el control de la propietat seguia intacte.
Aquell 1893 es va reactivar amb força la pavimentació i l'enllumenat del Passeig Pere III. L'Ajuntament va passar de la picabaralla judicial a l'execució d'obres públiques.
La concentració de la nissaga Rafat: una teranyina de parentius
A finals del segle XIX, la propietat va iniciar un procés de concentració gairebé obsessiu cap a la família Rafat, que havia estat regidor d'Hisenda amb Pere Arderiu, aprofitant els relleus generacionals dels socis originals. L'any 1896 moria Ignasi Puigcercós, deixant la seva part al seu fill Emili Puigcercós Cisa, sota l'usdefruit de la seva esposa Antònia Cisa Duran. Només dos anys després, el 1898, Emili Puigcercós venia aquesta part a Cristòfol Rafat (germà de Simó) per la irrisòria quantitat de 500 pessetes, una operació que traspua el caràcter de "venda de favor" entre famílies de l'elit.
Paral·lelament, la mort de Salvador Roca el 1896 va repartir la seva quarta part entre els seus fills Antònia, Teresa, Salvador, Josep i Joan Roca Planell. L'estratègia de concentració es va culminar l'any 1905, quan els germans Roca Planell van adjudicar la totalitat d'aquella quarta part a la seva germana Teresa, que era l'esposa de Simó Rafat. Amb aquests moviments, els germans Rafat i Teresa Roca ja controlaven tres de les quatre parts de l'edifici. El Pedregar s'havia convertit, a la pràctica, en un feu exclusiu de la nissaga Rafat, blindat davant de qualsevol intromissió externa.
1920-1923: El relleu de la Cambra i el final d'una era
La transició cap a la titularitat de la Cambra de Comerç es va fer seguint exactament la mateixa lògica de xarxa familiar. Després de la mort de Simó Rafat el 1909, la seva part va passar al seu fill Salvador Rafat Roca, quedant la seva mare, Teresa Roca, com a usufructuària. El 21 d'abril de 1920, mare i fill van vendre les seves dues quartes parts a la Cambra de Comerç.
L'últim acte d'aquest drama històric va tenir lloc el 9 d'agost de 1923. Miquel Ferrer Torras, l'últim dels propietaris originals, havia mort el 1920 deixant la seva part al seu fill Antoni Ferrer Serra, sota l'usdefruit de la vídua Catalina Serra Aduard. En una mateixa entrada al Registre de la Propietat, Antoni Ferrer i el germà del difunt Simó, Cristòfol Rafat, van vendre les dues darreres quartes parts a la Cambra. Una Cambra, però, que havia estat constituïda el 1906 amb la participació d'aquests prohoms ultracatòlics, els descendents dels quals hi van mantenir ascendència durant anys.
S'acabava així la propietat física de les nissagues caciquistes per donar pas a la institució. Aquell edifici, que Isidre Soler havia volgut protegir com un santuari de l'ordre ultracatòlic, passava finalment a ser una seu pública. Avui, un segle després d'aquelles firmes, l'edifici pateix una nova forma de setge. Si aleshores els Rafat o els Puigcercós lluitaven per cada quarta part per mantenir el poder a la ciutat, els actuals propietaris -fons voltor sense rostre- el mantenen tancat per un càlcul d'especulació abstracta. El búnquer del Pedregar torna a estar tancat, però aquesta vegada no hi ha ningú a dins per defensar-lo.
