Jordi Preñanosa Serra. Nascut el 14 de juny de 1992 a Manresa, una ciutat que li té el cor robat i que és la nineta dels seus ulls... I de l'objectiu de la seva càmera, que ha acabat esdevenint una peça més de la seva indumentària habitual. No surt de casa si no és amb ella: "Un dia em vaig deixar la bateria i vaig córrer a buscar-la", riu. I és que per a aquest jove de trenta-un anys acabats de fer, el que passa al carrer és un gran aparador ple de matisos susceptibles de ser immortalitzats. I si algú en té algun dubte, només cal que es passegi per les seves xarxes socials o per l'Instagram del portal informatiu on treballa, el Manresadiari: allà, cada dia hi publica una fotografia amb algun detall de la ciutat que permet, a qui les observa, copsar-la des d'un altre punt de vista.
Però arribar fins on ho ha fet no ha estat bufar i fer ampolles, per a Preñanosa. Abans de convertir-se en el cronista de Manresa per excel·lència, el protagonista d'aquesta història va haver de sobreposar-se als prejudicis socials i escoltar, únicament, aquells que creien en ell i l'esperonaven a seguir endavant amb la seva gran passió; una passió que va començar a despertar-se-li de ben petit i arran de la seva àvia: "Sempre feia fotos i tenia molts àlbums. Recordo que molt sovint li demanava que me'ls deixés veure, perquè em fascinaven", explica.
[noticia]104557[/noticia]
Després d'una primària una mica complicada ("els primers anys em costava seguir el ritme a l'aula i relacionar-me amb els companys", assenyala), des de l'escola van suggerir a la família de dur-lo al Jeroni de Moragas d'Ampans, un centre especialitzat en acompanyar joves amb necessitats educatives especials a través d'itineraris personalitzats. Anar allà va ser la primera passa d'una travessia dintre del món de la fotografia que, si bé ja l'ha conduit al reconeixement social (amb premis, exposicions i fins i tot un llibre amb instantànies del procés independentista al Bages), encara té un gran horitzó per davant.
- Quantes fotos pot arribar a fer en un dia?
- Depèn. Quan hi ha actes importants o celebracions, supero el centenar. Si la jornada és tranquil·la, em moc al voltant de la vintena.
- I què fotografia quan no hi ha res a destacar a nivell festiu o d'agenda?
- Paisatges, bàsicament. M'encanta copsar com les estacions de l'any, els moments del dia o els diversos episodis meteorològics fan canviar la fesomia de la ciutat. De fet, el primer que vaig fotografiar amb la primera càmera que vaig tenir van ser les nevades del gener del 2006. L'afició per retratar actes culturals va venir una mica més tard, sobretot arran de la col·laboració en aquest diari, que aleshores es deia Manresainfo. A partir de llavors, vaig començar a fer-me conegut.
- I li van oferir feina.
- Sí! Des de TLBGrup em van proposar de treballar amb ells fent fotos i vídeos pel Setmanari, actual Manresadiari, i nou anys després encara hi soc. A banda, el 2018 també vaig entrar a treballar al departament de comunicació d'Ampans. Totes dues feines m'encanten i les combino amb la que faig -aquesta voluntària- a La Pinya, una productora audiovisual que fa notícies de tot el que passa a Ampans.
- Déu n'hi do!
- Sí! La veritat és que no paro!
- Com és un dia a dia seu?
- Doncs mira, a les set em llevo, em dutxo i esmorzo. Abans de vestir-me i arreglar-me, miro els actes que tinc apuntats que he d'anar a cobrir, i si n'hi ha, me n'hi vaig. En cas contrari, surto igualment i em dedico a fer fotos d'arxiu pel diari, així com també l'anomenada Foto del Dia, en què mostro a les lectores i lectors alguna cosa que he vist a la ciutat que m'ha cridat l'atenció, ja sigui en positiu o en negatiu.
- Per exemple?
- Fa una setmana en vaig publicar una amb un dels plataners del Passeig de Manresa en primer pla, bo i mostrant com de pelada tenia l'escorça a causa de la sequera. O ara que fa pocs dies que vam tenir lluna plena, en vaig compartir una que la tenia de protagonista.
- Els esdeveniments que ha d'anar a cobrir els tria vostè?
- Majoritàriament sí. El que faig és mirar-me les agendes de tots els diaris de la ciutat i, en un document de word m'apunto quan hi ha què per organitzar-me.
- Per la Mediterrània o la Festa Major deu anar de bòlit...
- Molt! És impossible arribar a tot i et veus obligat a triar.
- En el seu cas, què prioritza?
- De la Festa Major, la Cercavila Popular, la Mostra del Correfoc i el Castell de Focs. De la Mediterrània, tot el que sigui al carrer. I és que és a l'aire lliure on hi passen les coses més interessants. Passejar et fa descobrir llocs nous, t'obre la mirada i et permet poder veure el cel, un dels meus escenaris preferits.
- Tinc entès que és un amant de la meteorologia.
- Oi tant! Podríem dir que les meves grans passions són la fotografia, la ciutat de Manresa i la meteorologia. De fet, m'he fet farts d'enviar fotos i vídeos a l'espai del Temps de TV3.
- El treuen sovint, oi?
- Sí, tot i que no diàriament, ja que reben moltíssim material de tot el territori i han d'anar variant.
- La méteo té molts adeptes, certament.
- I tant és així que els que solem enviar contingut a TV3 tenim un grup de WhatsApp on parlem de meteorologia i compartim imatges i dades.
- Quins són els racons de Manresa que més l'atrauen per anar-hi a fer fotos?
- El Parc de la Seu i els diversos turons que tenim, especialment el de Puigterrà i el del Puigberenguer. Penso que són espais amb un atractiu immens però que estan infrautilitzats. Les vistes són espectaculars; pots veure una gran panoràmica de la ciutat! Crec que s'hauria de fer alguna cosa per potenciar que la gent hi anés més. Ah! Un altre lloc que em té enamorat és el Parc de l'Agulla: gaudeixo molt fotografiant el massís de Montserrat reflectit en el llac.
- Hi ha algun barri que li agradi especialment?
- El Centre Històric, sens dubte. Sempre hi passen coses molt interessants, i ara, en aquesta època que el sol es pon més tard, la llum que hi cau al capvespre és preciosa. Té un no-sé-què que la fa molt especial.
[noticia]107056[/noticia]
- És autodidacte o s'ha format en algun lloc?
- Gairebé tot el que he après ha estat gràcies als cursos que he anat fent a FotoArt i a les persones que hi he conegut, que han acabat esdevenint amigues i amb qui encara hi quedo molt sovint, sobretot per passejar i fer fotos de la ciutat o de la Séquia. I aquí m'agradaria fer un esment especial a la Rosalina Camps, una fotògrafa a qui admiro profundament i amb qui m'emmirallo molt. Abans, quan encara no vivia a la residència (és molt gran, ja; té 92 anys), l'anava a veure a casa seva i em donava molts consells que m'han anat d'allò més bé per perfeccionar la tècnica.
- Una tècnica que ha estat reconeguda i aplaudida en diverses ocasions.
- I això m'omple de felicitat i fa que em senti segur i amb autoconfiança per seguir endavant. Els meus pares sempre m'ho diuen: em mereixo tot el que tinc perquè m'ho he treballat molt i perquè valc amb el que faig.
- A nivell municipal i fins i tot comarcal, és innegable que s'ha fet un lloc dintre del sector.
- És que tinc tantes coses a agrair-li, a la fotografia! La primera, que m'ha permès conèixer molta gent destacada i important, i la segona -i encara més primordial- que aconsegueix que desconnecti completament de la discapacitat que tinc. I això no es pot explicar amb paraules.
