[nointext]
Recordo com si fos ahir els dies en què anar al cinema a veure una pel·lícula de Marvel era un espectacle que esperàvem amb candeletes des del dia que Kevin Feige sortia amb la seva particular gorra d’americà de Texas a anunciar una nova fase o un nou títol en l'univers cinematogràfic que havia creat des de zero. Permeteu-me aquest moment nostàlgic, com un crític que plora en recordar el western de John Ford, però és que recordo com se’m va posar la pell de gallina quan vaig veure el primer tràiler d’Avengers i em vaig adonar que el madman s’havia atrevit a reunir tots els seus superherois en una sola pel·lícula. Un fet que la Marta de setze anys no havia cregut possible i que la va fascinar com si acabés de descobrir el cinema per primera vegada. I recordo l’adrenalina corrent per les meves venes com si m’acabés de xutar cocaïna quan el Capità Amèrica va agafar Mjolnir per primera vegada a Endgame i gairebé tots els presents van cridar i aplaudir com si haguessin superat la primera baixada forta del Dragon Khan, alliberats per fi d’un pes que no sabien ni que duien a sobre.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=AfXdaOd_Dxk[/youtube]
Lluny queden, ara, aquells dies, tot i que, de fet, només han passat tres anys des de l’últim film de Marvel que ens va fer emocionar. Però l’experiència d’anar al cinema a veure el més nou de la factoria que es dedica a crear productes com si fos Netflix estrenant cada dia sèries que no tindran continuïtat, ha passat de ser un moment desitjat a un moment mandrós, un tràmit que hem d’assumir perquè si ens perdem la nova entrega no entendrem les properes 10 que seguiran, ni les sèries que s’estrenaran a Disney Plus, i quedarem per sempre aïllats fora d’un món que ha aclaparat tants seguidors com estrelles de Hollywood.

[intext1]
De debò, queda alguna estrella que no formi part de l’MCU? Si Hollywood ja era un món petit, Marvel ha aconseguit reduir-lo encara més a una secta gairebé incestuosa.

El cas d’Ant-Man and The Wasp: Quantumania no era l’excepció a aquesta desgana que ja provoca la marca. Recordo veure el tràiler abans d’Avatar amb tres amics, i l’únic que es va sentir en acabar va ser la veu de la meva amiga dient, amb tot el fàstic del món, "ew”. Era un bon resum de les ganes tremendes que teníem tots de veure la pel·lícula. Ni tan sols la premissa d’endinsar-nos en el Quantum Realm, l’univers microcòsmic que feia anys que ens presentaven i amb què el personatge de Janet Van Dyne sembla tenir un passat traumàtic, era prou per suscitar el nostre interès. Però s’hi va, perquè és Marvel, i perquè l’ésser humà una altra cosa no, però estúpid n’és una bona estona i ens deixem enganyar per la il·lusió i l’esperança i per algun motiu ens autoconvencem que la tercera entrega d’un superheroi que té la capacitat per parlar amb les formigues i fer-se petit i gran quan vol d’alguna manera sanarà els nombrosos problemes que va amuntegant Marvel.

[intext2]
Paul Rudd en el paper de Scott Lang no és Maria Teresa de Calcuta i no aconsegueix salvar res. No l’hi podem retreure; Ant-Man no ha estat mai una de les peces claus dels Avengers tot i el molt que ell vol reivindicar-se com a tal. Fer recaure en ell tot el pes d’un ecosistema que tenia sentit amb Robert Downey Jr. recuperat de les seves nombroses addicions al volant era injust –un somni febril fruit d’una desesperació per recuperar la fe en un producte que ens havia fet xalar-. Però és que aquest és precisament el problema a què ha hagut de fer front –molt malament— Marvel: disposar de les seves vaques sagrades, en un autèntic fin de ciclo, sense pensar que algú ha d’aguantar la torxa amb prou forces per seguir. Han fet fora Messi sense tenir un Busquets que reparteixi joc i un Lewandowski que ens faci recuperar la il·lusió. I el que els ha quedat és un equip de superherois amb trames narratives que no tenen cap mena d’interès i són –i permeteu-me que soni a senyoro ranci que no entén com funcionen les noves tecnologies— difícils de seguir. Per no parlar d’una fotografia tan poc lluïda com sempre i que, sense l’al·licient d’uns personatges engrescadors, evidencia encara més que potser Scorsese tenia raó.

No vull culpar, per tant, Quantumania, de no haver fet ressorgir Marvel de les seves cendres en el nom de Chris Evans i Downey Jr. La pel·lícula ho intenta, amb un to humorístic habitual que el mateix Rudd, un actor innatament còmic, va insuflar a la saga quan va arribar. El que passa és que, alhora que fa bromes i gags, intenta lidiar amb una trama paternofilial amb diverses branques des d’un punt tan superficial, que costa empatitzar realment amb els personatges. Per molt que Rudd i el seu meravellós elenc de secundaris encarnats per Katherine Newton –la seva filla a la pel·lícula—, Evangeline Lilly –que tot i ser una antivacunes, allà està, com Letitia Wright a Black Panther—, Michael Douglas –que suposo que dona més importància als diners que no a la seva dignitat cinematogràfica— i Michelle Pfeiffer –quin tros de dona, en tots els sentits possibles— regalin actuacions força treballades, no semblen acabar de casar amb la superficialitat de la pel·lícula.

I el gran problema, que li ha jugat profundament en contra, és una estètica i una trama principal que s’assemblen tan descaradament a Star Wars que és impossible centrar-se en l’univers del Quantum Realm. Els personatges s’hi endinsen i la mateixa pel·lícula intenta crear de zero aquest regne, distanciant-te absolutament de la problemàtica revolucionària que, si s’hagués treballat més a fons i oblidant-se d’una galàxia molt, molt llunyana, hauria estat prou impactant per afectar emocionalment l’espectador.

Tampoc ajuda que el gran dolent de la pel·lícula, el Kang a qui Jonathan Majors va donar una vida tan inspirada, original i atractiva a Loki –una sèrie nefasta, que només es va redimir en el seu últim capítol i que ara tindrà una segona temporada que ves tu a saber perquè la fan més enllà de tenir lligat Tom Hiddleston amb una corda por los siglos de los siglos, amén— resulti una versió absolutament descafeïnada. Igualar la dignitat i el terror que inspirava Thanos en personatges i espectador era molt difícil; superar-la, pràcticament impossible. Però a Loki vam veure un Kang divertit, interessant, tan lluny del seu malvat predecessor que suposava una novetat captivadora. A Ant-Man, no queda ni una sola traça d’aquell malvat que pujava a la seva taula a ballar mentre explicava el seu horrorós pla per acabar amb el món, l’espai i el temps –Majors, un genialíssim actor que promet molt de cara a la pròxima temporada cinematogràfica pel que s’ha pogut veure amb el seu Magazine Dreams al Festival de Sundance, està absolutament desaprofitat. Per no dir que la seva història depèn tant de conceptes espaciotemporals, que acabes sense entendre absolutament res del seu objectiu, i per tant tampoc es tradueix la seva perillositat.

El resultat és una pel·lícula que sorprèn perquè semblava que havia de ser més dolenta, però se salva pels pèls. I el que realment desespera és que això és en el que s’ha convertit Marvel: una màquina de fer calés que ha passat de produir pel·lícules que anàvem a veure per si eren bones, a fer films que anem a veure esperant que no siguin del tot dolents. I la veritat és que, de les últimes cinc entregues, en salvo dues i mitja: Spider-Man: No Way Home, perquè va recuperar Andrew Garfield i Tobey Maguire; Shang-Chi And The Legend of the Ten Rings, per la seva acció original; i Doctor Strange And The Multiverse of Madness, perquè van deixar que Sam Raimi destaqués pel seu talent i estil propi. Ni les Wakanda Forevers ni les Thor: Love and Thunders han estat a l’altura del nivell de qualitat que havia assolit Marvel. I en la televisió, només Wandavision va semblar-me magistral.

[noticia]241868[/noticia]
Caldrà temps per veure si el tren Marvel acaba caient en mans de Renfe i s’estimbarà intentant passar per un túnel massa petit, o si algú entrarà per salvar-lo completament del desastre. Però molt em temo que, fins que la taquilla no se’n ressenti, els seus personatges sí que ho faran. I Kevin Feige continuarà dormint en el seu llit fet de dòlars amb la tranquil·litat de saber que ha creat un fandom de monstres que li compraran qualsevol cosa, per molt desastrosa que resulti.