Les pel·lícules de superherois fan mandra. Molta. I aquest començament d’article té unes reminiscències d'El dia de la marmota que fan venir feredat. Però és que el gènere fa temps que ha caigut en un buit existencial, en un forat d’exhaustivitat del que es comença a fer pràcticament impossible sortir. Hi ha caigut Marvel, hi ha caigut DC —ja no hi ha cap distinció entre totes dues marques. I fa llàstima que les pel·lícules que s’estrenen en l’era post Avengers: Endgame, amb tota la bona fe del món, s’acabin espinyant a la taquilla, a la crítica, i als cors dels espectadors. És el que li ha passat a Blue Beetle, pobreta meva —l’underdog, aquell per qui ningú dona un duro, de les pel·lícules de —generalment— nois que descobreixen que tenen alguna mena de poder sobrenatural. Que s’ha estrenat als cinemes en plena onada de calor, i ha estat relegada a l’última sala de cada cine. I ho dic per experiència: la vaig anar a veure a l’última sala, gairebé a les golfes, del meu cinema de confiança.

A la pel·lícula liderada per Xolo Maridueña (el Miguel de Cobra Kai), l’havia precedit un tràiler que semblava tret directament de l’any 2003 —només li faltava el voiceover intens que gastaven els materials promocionals de l’època. El tràiler presentava un superheroi d’origen mexicà que tenia milers de poders gràcies a un giny extraterrestre en forma d’escarabat blau —d’aquí el nom de Blue Beetle. Un de qui poca gent, a excepció dels fanàtics dels còmics, havia sentit a parlar. I que prometia més aviat poc. I amb una avantsala així, pitjor que un partit del Barça en pretemporada a 40 graus a Las Vegas, venien poques ganes d’anar en massa al cinema. Sobretot després d’haver recuperat la fe en el format gràcies a Barbie i Oppenheimer. Jo hi vaig anar per un deure periodístic; la majoria hi ha anat per avorriment. Acompanyats, tots, d’una mandra inacabable. I la veritat és que el resultat és força millor del que es preveia.

No és una bona pel·lícula, ara no em malinterpreteu. De fet, és genèrica fins al moll de l’os. Segueix, un per un, absolutament tots els patrons que han seguit des dels seus inicis les pel·lícules de superherois. No és que no innovi, és que ni ho intenta. No hi ha res, ni en el guió ni en la direcció, en què s’ensumi una miqueta de creativitat o originalitat. Assegura el tir. I això, més o menys, sempre t’assegurarà un cinc.

Hi ha elements que la farien baixar de l’aprovat. L’actuació de Bruna Marquezine, que interpreta la mig heroïna i, sobretot, interès romàntic del protagonista, és molt justeta. Sobretot quan a la seva primera escena ha de fer de parella de ball d’un monstre interpretatiu com Susan Sarandon —aquí la dolenta del film— que, tot i que clarament ha participat en la pel·lícula per cobrar el xec, regala una actuació més que digna posant-hi el mínim esforç possible. Però ho compensen les altres estrelles del film. Començant per Xolo Maridueña, que si a la sèrie seqüela de Karate Kid de Netflix ja prometia un bon futur, lidera aquesta pel·lícula amb la capacitat i convicció d’un jove que té ganes de menjar-se el món i ho farà amb un carisma i un caràcter capaços de connectar amb l’espectador en un mar d’elements justíssims. Juntament amb la seva família fictícia, encapçalada per un George López que fa atractiu un personatge que podria haver estat una llosa increïble sobre l’espectador, engloben la part més interessant, atractiva, emotiva i engrescadora de la pel·lícula: el component familiar, lligat a una cultura llatinoamericana fidelment retratada. Una via fresca que difereix del patró de superherois —gairebé sempre figures solitàries que, únicament de tant en tant, compten amb l’ajuda d’amics per dur a terme les seves aventures salvadores de mons. Aquí hi ha deixos de The Incredibles, i és la família la que salva al superheroi, en comptes de la inversa.

Són, també, els que proporcionen el vessant còmic del film, que encerta més del que ensopega. Hi ha gags exagerats, fruits del caràcter extravagant i a estones surrealista dels personatges, correctament executats que aporten ànima a la història. Maridueña, un cop més, torna a ser l’MVP: té un timing còmic refinadíssim per la seva joventut, i insufla Jaime Reyes amb una tendresa que enamora fins al punt de deixar-te amb ganes de veure’l més sovint a la pantalla.

Tot, per explicar una història sorprenentment política en què es denuncia la injustícia i la brutalitat tant policial com econòmica i social de les famílies llatinoamericanes als Estats Units. El film està ple de referències a l’actualitat, d’escenes inesperadament viscerals i explícites per posar de manifest la precarietat i el maltractament d’aquest col·lectiu. Un “fuck USA” que, dins de la conservadoria de Warner Bros, suposa un tímid intent de singularitat en la producció cinematogràfica corporativista.

No n’hi ha prou, però, per distreure’ns del que realment ens ocupa: que el gènere ja no està gastat, sinó que està mort. I qualsevol intent de reflotar-lo immediatament —com el que ja comença a liderar James Gunn a la mateixa DC— només generarà encara més rebuig en l’espectador. La prova és que Blue Beetle és una de les pel·lícules menys taquilleres de l’any, i no té res a veure amb el seu caràcter individual. Ens hem cansat dels humans amb superpoders i vestits estranys perquè n’hem vist massa, i cada vegada de menys interessants. I estem empatxats d’històries repetitives en què només canvien els noms i les procedències dels protagonistes. Ara només cal que els estudis vegin que hi perden calers —l’únic signe d’esgotament a què realment fan cas— i rectifiquin. I tornin a obsessionar-se amb algun altre gènere. Que, després de l’èxit malentès de Barbie, tot apunta que serà el d’adaptacions cinematogràfiques de joguines mítiques.

Si em disculpeu, vaig a fer una becaina preventiva.