La maldat és inherent en l’ésser humà, o se’ns imposa des de fora? És Frenkie De Jong una peça que no encaixa en el joc del Barça, o simplement mal futbolista? La gent que va a veure musicals al cinema i canta a ple pulmó sense tenir en consideració l’experiència dels altres ha nascut irrespectuosa, o ha estat malcriada per pensar-se els reis del món en qualsevol situació? La pregunta—no us descobreixo res—ha marejat filòsofs des dels inicis de la disciplina pensadora. I és a la que intenta donar resposta Wicked, l’enèsima adaptació a la gran pantalla d’un musical que fa dècades que triomfa a Broadway. A Catalunya, potser, el famós pòster d’una dona verda amb un barret de bruixa negre somrient interessadament ens queda molt lluny. Però només cal veure un sol taxi groc de Nova York per entendre que, allà, la preqüela de The Wizard of Oz ja forma part del teixit cultural de la ciutat i del país.
Wicked és la desconeguda història d’Elphaba i Glinda, les bruixes protagonistes de la pel·lícula de 1939. Totes dues, companyes de classe a la universitat, comparteixen un profund odi per l’altra fins que l’animadversió s’acaba convertint en una profunda amistat. Això explica la primera part del musical, que ara arriba a la gran pantalla de la mà de Jon M. Chu, el director de Crazy Rich Asians i In The Heights (la primera, una obra original, la segona, una brillant adaptació del text de Lin-Manuel Miranda) i beneïda pels crítics nord-americans, a qui els ha semblat una masterpiece.
No sé si a Catalunya li tindrem la mateixa estima a aquesta adaptació relativament desconeguda, i tampoc sé si les reaccions al passi de premsa de Barcelona es traduiran directament a la recaptació en taquilla i a l’experiència dels espectadors. Però, amb Wicked, som davant d’una obra sense precedents: brillant, excepcional, passional, i feta amb tot l’amor del món per l’original en pràcticament tots els aspectes. Quina llàstima que sigui tan increïblement lletja.
És el que més sorprèn d’una pel·lícula que ho té tot per excel·lir. Com s’explica que una producció multimilionària no hagi estat capaç de rodar i, sobretot, il·luminar bé ni una de les escenes que conformen el metratge? Per què sembla que no quedin directors de fotografia al Hollywood actual? És que ja ningú sap com es rebota un llum en un porexpan? Ens hem passat tant de temps tancats a casa que ens hem oblidat de com el sol il·lumina el món? Visualment és una aberració. Cada plano té per sobre una espècie de boira que sembla que Oz no estigui situada per sobre de l’Arc de Sant Martí com indica la cançó de Judy Garland, sinó al bell mig del Segrià. I hi ha llums tan potents, venint de tantes direccions diferents, que no només taquen el fascinant i acolorit disseny de producció del film—absolutament mereixedor de l’Oscar—sinó que, a sobre, enceguen l’espectador.
És del tot inexplicable i, possiblement per sobre de tot, injust, que una fotografia tan pobra i pèssima espatlli el que, en qualsevol cas, és una conjunció perfecta d’elements. Cynthia Erivo és una Elphaba meravellosa, que lluny d’empetitir-se davant els reptes interpretatius que suposen temes com Defying Gravity, els entoma amb un talent i una ferocitat insuperable. Ariana Grande—segurament el reclam més popular que tindrà la pel·lícula—encarna la creguda i malcriada Glinda amb una certa bondat i un sentit de l’humor que la fan el contrapunt perfecte a la seriositat d’Elphaba. Totes dues lideren un elenc triat a la perfecció en el qual també destaca Jonathan Bailey, un Fiyero encantador.
Tots ells són protagonistes de números musicals grandiosos, on s’aprecia el punt de vista únic i màgic del director, i que fan surar absolutament totes les cançons del musical. És una explosió de creativitat, de diversió, i també una gran reflexió sobre les relacions humanes, la diversitat, la xenofòbia i el racisme. Un missatge ja present en l’obra original, però que ressona més actual que mai. Sobretot, al país d’origen del text. I en un any en què el discurs d’odi de Donald Trump ha arrasat el país of the free and the brave, la revolució moderadíssima que suposa Wicked, sempre entesa dins de les limitacions de Hollywood, la podria dur al podi de nominacions als Oscars.
I seria, indubtablement, una mostra més de la hipocresia de la indústria nord-americana. Mentre el discurs simplista però necessari i efectiu de Wicked la pot dur a surar fins a l’èxit crític, Sebastian Stan denuncia que cap altre company ha volgut asseure’s amb ell a parlar del seu rol com a futur president dels Estats Units a The Apprentice. L’actor d’origen romanès, criat a Nova York, ha lamentat no poder participar a les converses Actors on actors que organitza la revista Variety per fer campanya pels Oscars perquè cap dels altres seleccionats s’ha atrevit a parlar de la pel·lícula que idea un origin story per a Donald Trump. Un símptoma inexplicable del funcionament de la cultura als Estats Units—i, per què no dir-ho, també a la resta del món. Aquí tampoc ens en salvem. Si Wicked s’atreveix a fer-nos reflexionar sobre l’origen del mal, per què hi ha d’altres que es fan petits davant la mateixa reflexió quan el personatge no és una bruixa verda que canta, sinó un magnat que ha arribat dos cops a la presidència? La cultura ha de ser el refugi, la bastida rere la qual enviar missatges transgressors i alliberadors. En el moment en què es converteix en un contingut buit, ho perd absolutament tot. Atrevim-nos a respondre, d’una vegada per totes, si el mal és inherent, o si el creem nosaltres. Només així el sabrem combatre.