Hi ha sèries que, només de mirar-les, et fan venir gana. Sempre m’ha fet gràcia el tòpic: "sèries que, només de mirar-les", com si es pogués fer alguna cosa més literal amb les sèries. I com si una gran majoria dels seus espectadors no hagin associat veure una sèrie —que no una pel·lícula, aquí la distinció és important— amb dinar, sopar, berenar, o inclús esmorzar, en el cas dels més valents. O és que cap dels aquí presents ha estat lliscant per les opcions de Netflix infinitament amb un plat calent que s’ha acabat refredat al davant? Jo ho he convertit, fins i tot, en un gènere: sèries que pots veure mentre dines. Aquí hi entren la majoria de sitcoms, des de Friends fins a The Big Bang Theory, passant per Parks and Rec i Cobra Kai.

Una sèrie per mirar mentre dines, però, no és una sèrie que et faci venir gana. Una sèrie que et fa venir gana és The Bear, la sèrie nascuda en les ombres, que va aparèixer del no-res un dia a Disney Plus i que, a través del boca-orella —llegeixi’s: Twitter (no l’hi penso dir X)—, es va convertir en una de les ficcions televisives imprescindibles de la temporada. També de la temporada de premis: la sèrie compta amb 13 nominacions, que es diu aviat. I, i per això ens ofereix aquesta segona edició, és indubtable que té tots els números d’igualar o inclús superar el número de cara l’any que ve.

La història del Carmy (Jeremy Allen White, Shameless) és la d’un cuiner d’alta gastronomia —del Celler de Can Roca nord-americà— que es veu obligat a tornar a la seva ciutat natal de Chicago després d’una desgràcia familiar. Com a resultat de la tragèdia, s’haurà de fer càrrec del restaurant que regentava el seu germà —un d’aquells locals de mala mort que no passa cap mena d’inspecció sanitària— tot i la negativa de la majoria dels seus treballadors. Arran d’aquí es construeix una història a mig camí entre la workplace comedy —comèdia ambientada en un lloc de feina, com The Office— i el drama familiar, que cus les diferències amb un ritme frenètic com pocs he vist, i un muntatge i un tempo que aconsegueixen transmetre l’ansietat inherent de la cuina d’un restaurant.

A això és al que ens havia acostumat The Bear en la seva primera temporada: a una sèrie en què tot passa tan ràpid que sembla Alejandro Balde corrent per la banda esquerra. Un caos, una tensió constant que ofega, que fa inacabables els trenta i escaig minuts que duren els capítols. Els engranatges funcionen a la perfecció en una comèdia que, de comèdia, en te ben poc. The Bear era i és un assaig sobre la salut mental, la culpa, la família i la responsabilitat ètica i emocional. En definitiva, una sèrie transcendental, d’aquelles que canvia el transcurs de la història de la televisió, i que funciona com a pista d’enlairament d’actors tan brillants i desconeguts com Ayo Edebiri, que està compaginant quatre projectes simultanis.

Aquesta segona temporada, però, The Bear ha canviat força radicalment. I això, per una sèrie que semblava tenir tan dominat el seu propi format, era jugar amb foc. Però com que tant darrere de la càmera com davant hi ha gent molt intel·ligent, la jugada ha sortit de gol olímpic. Fins al punt que la primera temporada no sembla el primer pas, sinó un pròleg —una mena de sèrie antològica que et prepara per a la sèrie real, que comença en aquesta temporada. Un entresol. Un aperitiu abans del plat principal.

Prometo que aquesta serà la primera i última metàfora gastronòmica que faré.
La sèrie es gradua —si és que podia fer-ho— amb un segon any de pell de gallina. La comèdia no ha quedat abandonada, però sí que juga en un segon terme molt minimalista —molt més que en la primera temporada— fins al punt que sembla surrealista que competeixi en la categoria còmica. En aquest segon any seguim la construcció del restaurant, The Bear, i tots els problemes que ha d’afrontar. I aquesta premissa ja és una sorpresa en si mateixa —tots donàvem per fet que en aquesta temporada ja veuríem el nou restaurant funcionar gairebé des del primer minut, m’hi jugo el sou. Però no. I aquest és només el primer salt d’expectatives de la sèrie, que a part de la comèdia també ha aparcat el ritme taquicàrdic per apostar per una cosa molt més reposada, molt més relaxada, que només arriba al seu punt àlgid de tensió en dos capítols absolutament històrics: el sisè, i l’últim.

El sisè capítol es mereixeria una crítica individual a part. Perquè si busqueu només una raó per veure la sèrie —que n’hi ha milers, però vaja, cadascú se sap lo seu— és aquest sisè episodi. Una hora i sis minuts de drama familiar en vena, amb guest stars sorprenentment aleatoris però que juguen increïblement bé plegats. Entre ells, Jamie Lee Curtis, John Mulaney, Bob Odenkirk i Sarah Paulson, que arrodoneixen un ja existent elenc d’estrelles que ha trobat la construcció perfecta de la química més acurada. El capítol posa la pell de gallina i et té aguantant-te la respiració fins a l’últim moment. I inclús el seu successor —un setè capítol centrat en el meu personatge preferit de la sèrie, el Richie (Ebon Moss-Bachrach, Girls; The Punisher)—, tot i la seva genialitat incontestable, sembla un joc de nens al seu costat.

La temporada serveix per madurar —per solidificar relacions i històries— però també per assegurar un trosset d’Emmy a cadascun dels actors. Com si es tractés de Lost, cada episodi se centra en un protagonista per aprofundir-lo, per investigar els seus eixos, per dur-los als extrems i conèixer-los millor. Tot, per crear una família de personatges —de manera literal— tan rodons, que funcionen tan bé per separat, que, en ajuntar-los, el resultat és superlatiu. I tots capitanejats per un Jeremy Allen White i una Ayo Edebiri que no han vingut a jugar —han vingut a demostrar que han de liderar tots els propers projectes cinematogràfics i serièfils.

El resultat és una segona part magistral amb regust de primera, que construeix per desconstruir i per definir, finalment, un punt de partida increïble de la sèrie. Un d’aquells que et deixa amb moltes, moltíssimes ganes de més. Que no s’està per ximpleries. I que promet un tercer plat —o segon?— encara més deliciós que els anteriors.
Ara sí, ja està, última metàfora gastronòmica.