Pocs suflés s’han desinflat més ràpidament que el d’una sèrie tan colossal com The Crown. De debò, ha estat gairebé dolorós veure el seu declivi en directe. Va començar com una de les apostes més canyeres de Netflix, no només per la seva magnitud econòmica a nivell de producció, sinó per la seva promesa de conèixer les veritables interioritats més salseres d’una de les organitzacions més polèmiques, controvertides, i alhora estimades de la història de la humanitat: la casa reial britànica. The Crown permetia als més erudits i als apassionats de la història del Regne Unit entregar-se al culebrot sense haver de sentir-se’n culpables —l’excusa històrica i política escudant-los de les crítiques grogues. I durant quatre temporades, la sèrie va excel·lir-se en això. Ha estat congratulada per la crítica, commemorada als premis, avalada per les audiències, i renovada un cop i un altre malgrat el maldestre tacte de Netflix per donar continuïtat a les seves històries. The Crown era, juntament amb Stranger Things, el vaixell insígnia d’una plataforma que, alhora, també s’estava desinflant.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=KQoYqvc0QVQ[/youtube]
Però The Crown semblava estar maleïda abans de començar pel nom d’un personatge que encara plana sobre la consciència britànica com un àngel perfecte a qui tots van fallar: Diana de Gal·les. La princesa suposava —i encara suposa— segurament, el primer gran conflicte social i polític de la reina Elisabet II. Una peça imprevista que va fer trontollar la corona com pocs ho han aconseguit —de fet, fins a l’aparició de Meghan Markle, Lady Di tenia el títol poc disputat. És per això que la seva aparició a la quarta temporada va marcar un abans i un després en tots els sentits de la sèrie: no només a nivell narratiu, sinó també pel que fa a la seva qualitat. The Crown mai ha estat tan a prop de la perfecció com ho va estar en aquella quarta entrega, amb una conjunció total de càsting, guió, direcció i producció absolutament envejable.

Són, irònicament, els mateixos elements que la van abandonar en una cinquena temporada absolutament soporífera i digne d’oblidar. I són aquests els errors que la sèrie encara arrossega en la seva sisena i última temporada. En els primers quatre capítols estrenats —els sis restants arribaran a Netflix el 14 de desembre—, la sèrie efectua una espècie de mini temporada per cobrir els dies previs a la tràgica mort de Lady Di i el seu acompanyant/amant, Dodi Al-Fayed. I aquí és on es fa més palès que la ferida encara sagna: el creador Peter Morgan, tan familiaritzat amb aquesta etapa històrica que en va fer una pel·lícula prèvia, The Queen, hi passa amb tanta culpa, que la sèrie cau en picat en el dramatisme groguenc insuportable. Com si intentés exculpar tots els implicats, i corregir els errors de la família reial en aquella època, els dota d’escenes i discursos que estan massa preocupats resumint què va significar Diana per a la història britànica. El quart capítol en especial és una espècie d’homenatge al blanqueig d’uns personatges reals —i reials— que van cometre errors massa greus i publicitats com perquè els espectadors els ignorin. No val intentar colar que el rei Carles va estar absolutament destrossat amb la mort de Diana, quan és vox populi que cap dels dos podia veure l’altre després del divorci, i quan durant tota la relació va fer-li el salt amb Camila. I em nego a acceptar que la reina Elisabet estigués tan colpida per la mort d’una dona a qui va fer la vida, literalment, impossible. Morgan acaba escrivint una carta exculpatòria que cau en l’errònia redempció de personatges irredimibles. I, al final, tot i que intenta consagrar Diana com un ésser eteri i perfecte, li acaba faltant al respecte i convertint la seva rellevància històrica en un pamflet del cor.

No ajuda que el càsting sigui estrepitosament horrorós. Dominic West no només no s’assembla gens a Carles III, sinó que no aconsegueix donar-li les capes d’interpretació que Josh O’Connor havia dominat majestuosament. I Elizabeth Debicki està massa centrada a imitar la mirada de Diana Spencer per pensar en cap altre aspecte més profund de la seva interpretació —un canvi dràstic de la il·luminada vida que li va donar en la quarta temporada Emma Corrin. L’única que compleix és Imelda Staunton, tot i que la reina ha deixat de ser tan protagonista de la seva pròpia història que els moments en què té escenes són, fins i tot, molestos per a l’espectador.

El futur tampoc sembla gaire brillant per a The Crown: els capítols restants prometen cobrir els darrers anys d’una monarquia en què tot són casaments, nous primers ministres, i poca cosa més. Sense guerres, ni amenaces al tron, ni princeses del poble que suposin un trauma generacional, poca cosa més li queda explorar a la sèrie, i sis capítols es fan bola. Ara només li queda un últim sprint per rematar el final dignament i sense causar massa enrenou. En aquest punt de la pel·lícula, el que millor li pot anar és passar desapercebuda, sota el radar, i sense fer gaire soroll. Completament, el contrari del que li va passar a la protagonista que, durant un temps, la va fer surar per sobre de la resta de produccions.