04
de març
del
2024
Actualitzat
a les
18:40h
Hi ha rituals que els estudiants de cinema han de viure durant la seva iniciació al món cinematogràfic si hi volen triomfar: analitzar el pla-contraplà d’Ingrid Bergman i Gregory Peck a Spellbound per entendre el recurs; intentar veure El naixement d'una nació —i, inevitablement, deixar-la a mitges—; o llegir el llibre de Robert McKee sobre guió. Però sens dubte n’hi ha un que els professors no es cansen de repetir —una d’aquelles anècdotes que no saps mai si és real o és lore acceptat. Expliquen els savis professors de cinema i de Comunicació Audiovisual que, quan els germans Lumière van presentarL’arribada d’un tren a l’estació de La Ciutat —el que àmpliament es coneix com una de les primeres estrenes cinematogràfiques reals— els espectadors, que per primera vegada veien un tren enregistrat en una cinta, es van pensar que el tren els atropellava de debò. I van fugir, al·lucinats, aclaparats, sorpresos i atònits pel que acabaven de presenciar.
Veure Dune: Part Two és el més a prop que estaré mai de sentir alguna cosa similar a la que van sentir aquelles persones que van veure néixer el cinema.
El director canadenc Denis Villeneuve tenia una trajectòria darrere que l’avalava com a atrevit valent que es disposava a fer l’impossible: adaptar la famosament inadaptable novel·la de ciència-ficció de Frank Herbert. Prisoners, Arrival, i sobretot, Blade Runner 2049 l’havien consolidat no només com un gran artesà de les imatges, sinó com un prodigi cinematogràfic del gènere. I quan molts es van fotre les mans al cap recordant el desastre que David Lynch va perpetrar amb la seva delirant adaptació l’any 1984, Villeneuve es va posar rere la càmera i va fer màgia: una primera adaptació, plenament introductòria però amb tots els ingredients per a l’obra mestra, que va emocionar públic i crítica per igual.
Dune: Part Onefeia trempar pel que prometia. Per les engrunes delicioses que prometia resoldre magníficament, per la visió genial per adaptar tan aparentment fàcilment una novel·la difícil, per la presentació de plans carregats de bellesa i de contingut que definien un univers increïblement llaminer d’explorar. Era el Pau Cubarsí de l’última dècada del cinema. I Dune: Part Two es consolida com la millor pel·lícula de l’any —ho dic a març, i serà complicat que algú li tregui el títol a final de temporada— perquè no només recull amb un talent envejable tot allò que la primera part va plantar, sinó que ho fa amb la màgia per a la qual es va inventar el cinema.
Perquè Dune: Part Twoés cinema en el seu estat més pur. És la definició de veure un encanteri a la gran pantalla. És amb el que somiaven els germans Lumière quan van presentar un tren gravat davant un públic sense paraules. No vull ni entrar en l’apartat tècnic i visual, perquè aquesta crítica seria illegible —20 pàgines, a doble cara, aproximadament—, bàsicament perquè Denis Villeneuve és un mag de les imatges comparable només als més grans (Spielberg, Scorsese, Kubrick). El que és capaç de capturar amb una òptica és inimaginable per la resta de mortals, i la pel·lícula acaba sent una inesgotable font de motius per venerar la pantalla gran.
I de la música tampoc cal que parlem, perquè Hans Zimmer és, possiblement, el compositor més inspirat de les últimes dècades, capaç d’aconseguir amb una guitarra elèctrica i uns cants gairebé salvatges generar el 80% de l’espectacle que assoleix el film. És, potser, injust i reduccionista dir que el Villeneuve no és res sense Zimmer —també ho seria dir que l’Oppenheimer de Nolan fluixeja sense Ludwig Göransson— però no per això és menys cert. Que l’Acadèmia vagi inscrivint els seus noms en els premis de fotografia i banda sonora, perquè això serà impossible, del tot, de superar.
El que possiblement sí que mereix més atenció són les interpretacions, que en una producció d’una magnitud tan còsmica —en el sentit literal i metafòric—, envoltada d’efectes visuals —impecables, per cert— que donen vida a naus espacials, cucs de sorra enormes, i personatges vils i fastigosos, és fàcil oblidar que, al final, el cor de la història de Paul Atreides resideix en els intèrprets.
Si ja m’havia reconciliat amb Timothée Chalamet després del seu magnètic Willy Wonka, la reconversió que s’inventa en el protagonista de Dune és digna de l’aplaudiment més ampli i la disculpa més profunda. Chalamet, saps de sobres que el rol de jove torturat amb aspecte de nen desnodrit del segle XIX no fa cap favor a la teva carrera, i que com més estrambòtic i complex sigui el personatge, més carisma i intel·lecte li aportes. Javier Bardem borda el rol de fanàtic religiós/polític/social que requereix la narrativa per efectuar la seva crítica —a l’opressió, la colonització, l’explotació de territoris i persones pels seus recursos, res de nou—, i la inspiració Monty Pythoniana li queda com anell al dit —hi ha una escena clarament manllevada de The Life of Brian que funciona a la perfecció.
Però la gran revelació, al meu humil parer, del film és Zendaya. No perquè no coneguéssim ja les seves fortaleses interpretatives —Euphoria i Malcolm & Marie ja es van encarregar de deixar-les clares— sinó perquè la història la busca constantment. La seva Chani és l’ordre, el seny, el coneixement no només dintre de la narrativa sinó també en el film en si. És la pedra angular que reforça i subratlla les altres actuacions fins el punt que la pel·lícula —les dues parts juntes— comença i acaba amb ella. Amb la definició de la seva importància. Amb la promesa del seu rol futur. Si Zendaya mai ha merescut una nominació als grans premis, és sens dubte per aquesta bellesa. I, després d’un any en què Lily Gladstone ha estat reconeguda per la seva interpretació mínima —inexistent— a través de la mirada, és hora que l’artista prengui nota del que és capaç d’expressar veritablement Zendaya amb un mínim canvi en la seva expressió. Això sí que és una interpretació feta amb la mirada. La resta, misèria.
L’única crítica que soc capaç d’efectuar a una pel·lícula que, en tots els altres sentits, és perfecta, és a la durada. Villeneuve ens té acostumats a llargmetratges que donen tot el sentit al seu nom —llargs, llargs de collons— i, francament, no sempre està justificada la seva durada. De fet, encara he de trobar un film que justifiqui les més de dues hores de metratge. I la segona part de Dune no n’és l’excepció. Essencialment perquè el film compta amb un primer acte impecable, i un tercer acte que es fa curt, però es perd una mica en el segon. Una bona —i lleugera— retallada a la part del mig hauria donat més espai a un final que se’l mereixia, i hauria arrodonit la pel·lícula encara més sense trair l’atmosfera que Villeneuve s’esforça a crear.
Però vaja, que dir això és filar prim en una obra mestra indiscutible. I ja no només perquè aconsegueixi navegar amb inèrcia fins als premis de l’any que ve. Dune és un esdeveniment que va més enllà dels guardons. És un abans i un després en la relació de l’espectador —casual i no tan casual— amb el cinema. Una d’aquelles històries que omplen les sales, els cors, i els caps dels quals la presencien en tota la seva esplendor. Un renaixement d’un cinema que semblava —només semblava— tocat de mort. I la prova més fefaent que els espectadors d’aquell primer tren enregistrat tenien tota la raó.
Veure Dune: Part Two és el més a prop que estaré mai de sentir alguna cosa similar a la que van sentir aquelles persones que van veure néixer el cinema.
El director canadenc Denis Villeneuve tenia una trajectòria darrere que l’avalava com a atrevit valent que es disposava a fer l’impossible: adaptar la famosament inadaptable novel·la de ciència-ficció de Frank Herbert. Prisoners, Arrival, i sobretot, Blade Runner 2049 l’havien consolidat no només com un gran artesà de les imatges, sinó com un prodigi cinematogràfic del gènere. I quan molts es van fotre les mans al cap recordant el desastre que David Lynch va perpetrar amb la seva delirant adaptació l’any 1984, Villeneuve es va posar rere la càmera i va fer màgia: una primera adaptació, plenament introductòria però amb tots els ingredients per a l’obra mestra, que va emocionar públic i crítica per igual.
Dune: Part Onefeia trempar pel que prometia. Per les engrunes delicioses que prometia resoldre magníficament, per la visió genial per adaptar tan aparentment fàcilment una novel·la difícil, per la presentació de plans carregats de bellesa i de contingut que definien un univers increïblement llaminer d’explorar. Era el Pau Cubarsí de l’última dècada del cinema. I Dune: Part Two es consolida com la millor pel·lícula de l’any —ho dic a març, i serà complicat que algú li tregui el títol a final de temporada— perquè no només recull amb un talent envejable tot allò que la primera part va plantar, sinó que ho fa amb la màgia per a la qual es va inventar el cinema.
Perquè Dune: Part Twoés cinema en el seu estat més pur. És la definició de veure un encanteri a la gran pantalla. És amb el que somiaven els germans Lumière quan van presentar un tren gravat davant un públic sense paraules. No vull ni entrar en l’apartat tècnic i visual, perquè aquesta crítica seria illegible —20 pàgines, a doble cara, aproximadament—, bàsicament perquè Denis Villeneuve és un mag de les imatges comparable només als més grans (Spielberg, Scorsese, Kubrick). El que és capaç de capturar amb una òptica és inimaginable per la resta de mortals, i la pel·lícula acaba sent una inesgotable font de motius per venerar la pantalla gran.
I de la música tampoc cal que parlem, perquè Hans Zimmer és, possiblement, el compositor més inspirat de les últimes dècades, capaç d’aconseguir amb una guitarra elèctrica i uns cants gairebé salvatges generar el 80% de l’espectacle que assoleix el film. És, potser, injust i reduccionista dir que el Villeneuve no és res sense Zimmer —també ho seria dir que l’Oppenheimer de Nolan fluixeja sense Ludwig Göransson— però no per això és menys cert. Que l’Acadèmia vagi inscrivint els seus noms en els premis de fotografia i banda sonora, perquè això serà impossible, del tot, de superar.
El que possiblement sí que mereix més atenció són les interpretacions, que en una producció d’una magnitud tan còsmica —en el sentit literal i metafòric—, envoltada d’efectes visuals —impecables, per cert— que donen vida a naus espacials, cucs de sorra enormes, i personatges vils i fastigosos, és fàcil oblidar que, al final, el cor de la història de Paul Atreides resideix en els intèrprets.
Si ja m’havia reconciliat amb Timothée Chalamet després del seu magnètic Willy Wonka, la reconversió que s’inventa en el protagonista de Dune és digna de l’aplaudiment més ampli i la disculpa més profunda. Chalamet, saps de sobres que el rol de jove torturat amb aspecte de nen desnodrit del segle XIX no fa cap favor a la teva carrera, i que com més estrambòtic i complex sigui el personatge, més carisma i intel·lecte li aportes. Javier Bardem borda el rol de fanàtic religiós/polític/social que requereix la narrativa per efectuar la seva crítica —a l’opressió, la colonització, l’explotació de territoris i persones pels seus recursos, res de nou—, i la inspiració Monty Pythoniana li queda com anell al dit —hi ha una escena clarament manllevada de The Life of Brian que funciona a la perfecció.
Però la gran revelació, al meu humil parer, del film és Zendaya. No perquè no coneguéssim ja les seves fortaleses interpretatives —Euphoria i Malcolm & Marie ja es van encarregar de deixar-les clares— sinó perquè la història la busca constantment. La seva Chani és l’ordre, el seny, el coneixement no només dintre de la narrativa sinó també en el film en si. És la pedra angular que reforça i subratlla les altres actuacions fins el punt que la pel·lícula —les dues parts juntes— comença i acaba amb ella. Amb la definició de la seva importància. Amb la promesa del seu rol futur. Si Zendaya mai ha merescut una nominació als grans premis, és sens dubte per aquesta bellesa. I, després d’un any en què Lily Gladstone ha estat reconeguda per la seva interpretació mínima —inexistent— a través de la mirada, és hora que l’artista prengui nota del que és capaç d’expressar veritablement Zendaya amb un mínim canvi en la seva expressió. Això sí que és una interpretació feta amb la mirada. La resta, misèria.
L’única crítica que soc capaç d’efectuar a una pel·lícula que, en tots els altres sentits, és perfecta, és a la durada. Villeneuve ens té acostumats a llargmetratges que donen tot el sentit al seu nom —llargs, llargs de collons— i, francament, no sempre està justificada la seva durada. De fet, encara he de trobar un film que justifiqui les més de dues hores de metratge. I la segona part de Dune no n’és l’excepció. Essencialment perquè el film compta amb un primer acte impecable, i un tercer acte que es fa curt, però es perd una mica en el segon. Una bona —i lleugera— retallada a la part del mig hauria donat més espai a un final que se’l mereixia, i hauria arrodonit la pel·lícula encara més sense trair l’atmosfera que Villeneuve s’esforça a crear.
Però vaja, que dir això és filar prim en una obra mestra indiscutible. I ja no només perquè aconsegueixi navegar amb inèrcia fins als premis de l’any que ve. Dune és un esdeveniment que va més enllà dels guardons. És un abans i un després en la relació de l’espectador —casual i no tan casual— amb el cinema. Una d’aquelles històries que omplen les sales, els cors, i els caps dels quals la presencien en tota la seva esplendor. Un renaixement d’un cinema que semblava —només semblava— tocat de mort. I la prova més fefaent que els espectadors d’aquell primer tren enregistrat tenien tota la raó.