Veure sortir el sol des de l'esplanada del Pla d'en Sala és, per a milers de catalans, el tret de sortida real de l'estiu. El Canet Rock 2025 va celebrar aquest dissabte el seu 50è aniversari en una demostració de múscul de la indústria musical catalana, especialment la urbana, i erigint-se en el darrer baluard del catalanisme juvenil. 

Lluny queden ja els recitals de rock de les primeres edicions, però joves, grups d'amics, veterans i famílies han tornat a demostrar com és d'únic un festival com el Canet Rock, on pots ballar un pogo a ritme de La Fúmiga, xulejar cançons de la 31 Fam o ballar una rotllana amb els més menuts mentre Els Catarres reciten els seus clàssics. 

Els Figa Flawas van ser els encarregats de donar la benvinguda al sol a primera hora del matí de diumenge després d'una gran nit marcada per uns concerts amb una tònica urban. Mama Dousha, Doctor Prats, Josep Maria Mainat i Suu van obrir el festival des de les sis de la tarda fins ben entrada la nit, quan va ser el torn d'Els Catarres, la Julieta i 31 Fam per donar pas a una matinada carregada de tralla.

És llavors quan la festa va arribar al seu punt àlgid amb un cartell encara més potent: la Mushka, els Tyets, Buhos i La Fúmiga, abans de la darrera actuació dels Figa Flawas, van engrandir el Pla d'en Sala on hi havia gent fins al pal de la bandera.

Més de 25.000 persones van celebrar mig segle de música, festa, reivindicacions i catalanisme en un esdeveniment que ha mutat al llarg de la història, però com van demostrar artistes, públic i organització, ha sabut adaptar-se i moure's amb l'evolució de la societat.

Joves de tot el territori, des de les Terres de l'Ebre a la punta de Girona, els pobles del Maresme, de Reus, Capellades, Barcelona capital o des de Balaguer. El Canet Rock és un nexe d'unió juvenil amb senyes d'identitat molt concretes que segueix sent, com ens va confessar una jove de Calella, "no comença l'estiu fins que no passem pel Canet Rock".

Primeres vegades i veterans

Molts joves amb els quals vam parlar admetien que era el seu primer o segon Canet Rock, però el vivien com autèntics veterans. Un jove de Capellades tenia clar el motiu: "És especial perquè és l'únic festival que aplega una gran munió de gent amb el mateix sentiment de pertinença d'una terra". Més curiosa és la història d'uns pares d'Artesa de Segre que es van fer dues hores de cotxe per arribar a Canet de Mar... comprant l'entrada el mateix dissabte.

"No és el nostre primer Canet Rock, però hem vingut perquè els nostres fills són per aquí amb un grup d'amics, cadascú pel seu aire però els tenim per aquí. Ells han vingut moltes més vegades, els vam portar nosaltres també quan eren més petits. No coneixem gaire els grups, però venim per l'ambient, gaudir de la festa... És molt familiar. I trobem a faltar Zoo!", han explicat. 

Reivindicació per la pau i una onada blaugrana

Un any més, el Canet manté una essència única que molt pocs festivals permeten al nostre país: un ambient familiar, juvenil, de gaudi i de refugi de la música catalana. Veus crítiques recorden que el rock ja ni forma part de l'esdeveniment o rebutgen la manca d'un públic molt més implicat en causes socials o polítiques, però la riuada de banderes independentistes que ocupen tota l'esplanada del Maresme ja no es veu en moltes altres manifestacions.

Des de l'escenari, però, van voler ser clars. Canet Rock per la pau va ser el lema d'unitat d'artistes i organització, en un clam reivindicatiu especialment contra la guerra a Gaza. Dos anys després de clamar contra el feixisme i l'auge de polítiques "autoritàries i intolerants", el col·lectiu ha cridat "prou" a les "guerres, murs i genocidis". "Ens calen més ponts i menys armes", van llegir des de l'escenari. "El futur serà millor si el construïm plegats, o ens en sortim totes o no se'n sortirà ningú, i nosaltres ens en volem sortir", van cridar a plena veu els artistes de l'edició d'enguany.

Un dels elements més característics que se sol veure al Canet en els darrers anys és l'empremta blaugrana. Samarretes, samarretes i samarretes del Barça per tot arreu, com a gran senya d'identitat d'una generació juvenil que ja s'ha impregnat dels colors. "Per nosaltres és la senya catalana, el Barça i tot el que comporta", explicaven Octavi Romero o Ester López, una parella de joves que formaven part d'aquesta tendència.

Els noms més repetits eren els de Cubarsí, els d'Aitana Bonmatí i Lamine Yamal, però l'estampa era única: Ronaldinho, Segurata 16, edicions de bàsquet com la de Kevin Punter amb el 00 o una de Guardiola amb el 4. Com sempre, les zones més allunyades de l'escenari es convertien en espais de refugi, amb tovalloles i fins i tot matalassos per a famílies, grups d'amics que gaudien de la música i de l'ambient o reunions carregades d'alegria, amb un ambient comunitari no sense incidents, sinó amb una càrrega de joia absoluta. 

Tothom trobava a faltar Oques Grasses

Era un clam. Tots els joves, pares o mares amb els quals parlàvem trobaven a faltar un grup: els Oques Grasses. Molts ja els han vist en diversos concerts, festes majors o el gran recital que van fer al Palau Sant Jordi, però encara que la banda osonenca ja va participar en l'edició passada, molts consideraven que se'ls hauria d'ancorar al Pla d'en Sala a perpetuïtat.

"Els volem veure sempre, no hi ha cap com ells en directe", ha admès un jove de Reus. Malgrat aquest anhel, les vibres de l'edició d'enguany eren d'una alegria i una festa absolutes. Figa Flawas i la seva Marina ben morena van donar la benvinguda al Sol en una estampa que, la gran majoria d'assistents, ja esperen tornar a repetir l'any vinent.