No és fàcil, per un actor, trobar el seu rol ideal. Humphrey Bogart, amb aquella planta que tenia i aquella cara perfecta per dur barrets, es va consolidar com un detectiu torturat perquè el físic i la veu —i el talent— l’acompanyaven. Meg Ryan va convertir-se en la reina de la comèdia romàntica perquè el seu posat de la chica de al lado triomfava en l’època en què era jove, divertida, i el gènere estava de moda. I Ryan Reynolds s’ha trobat tan còmode fent de Deadpool que ara és incapaç d’assolir un rol per on no se li coli la personalitat de Wade Wilson. Vull dir que no sempre és una bona notícia, això. Però hi ha actors que no es defineixen mai i que, per falta de valentia, talent, i un bon agent, no acaben de trobar un lloc on fer explotar del tot les seves habilitats interpretatives. Dir noms sempre és lleig, però Amy Adams, Tom Holland i Rosamund Pike, per exemple, haurien de reunir-se d’urgència amb el seu mànager, perquè són pous de saviesa interpretativa malgastada.
La sort que hem tingut els cinèfils és que Ryan Gosling hagi estat molt més hàbil que la resta. Fa anys que varia en els personatges: des del Blade Runner turmentat de la seqüela de Denis Villeneuve a l’encantador Seb deLa La Land, passant per un detectiu sapastre a The Nice Guys i fins i tot testant les aigües en la comèdia romàntica pura i dura a Crazy Stupid Love. Gosling ha sabut trobar la manera d’explotar les seves capacitats en diferents gèneres, demostrant un ampli ventall de registres mentre perfila una nova masculinitat a Hollywood. És un actor carismàtic, que navega amb perfecció natural la fina línia entre prendre’s seriosament i no donar-se massa importància —una habilitat que va fer que el seu Ken acabés, pràcticament impossiblement, nominat a l’Oscar. Si Hollywood està veient renéixer un nou Star System, ell n’és un dels puntals sens dubte.
The Fall Guyés només l’enèsima prova que sustenta una carrera digna de recordar. La comèdia dirigida per David Leitch (John Wick,Atomic Blonde, Bullet Train) que Gosling coprotagonitza amb Emily Blunt (The Devil Wears Prada, Oppenheimer, A Quiet Place) no només reafirma la seva capacitat còmica, sinó que li marca un camí profitós que, de ser prou intel·ligent —i ha demostrat ser-ho— només li pot donar alegries. El film narra la història d’un doble d’acció —el que en anglès es coneix com un stunt man— que, per salvar la pel·lícula que dirigeix la seva estimada (Blunt), haurà de trobar la desapareguda estrella de la cinta que graven, que sembla haver-se fotut en un bon embolic. Una trama senzilla que no deixa de ser una excusa perquè Leitch escrigui la carta d’amor que els dobles d’acció sempre han merescut i mai han tingut —abans de fer el salt a la cadira del director, Leitch es guanyava la vida com a coordinador i coreògraf d’escenes d’acció. Un homenatge merescut, que arriba tard, i que aprofita per reivindicar una feina tan invisible com indispensable —i que, per cert, no està reconeguda amb l’Oscar per algun motiu indesxifrable.
La pel·lícula no se n’amaga, de ser una oda. Té escenes d’acció de fer caure la bava, amb stunts que ja li agradarien a Tom Cruise, i que, de manera astutament metalingüista, té un record per escenes mítiques de films de tots els temps que, sense els dobles d’acció, no haurien estat mai possibles. Hi ha homenatges a Back To The Future o Miami Vice, i cap d’ells abusa de la Marvelització de l’easter egg: no hi ha res barat, buscat només perquè l’espectador s’aixequi de la butaca i apunti a la pantalla en reconeixement d’una picada d’ullet. Tot està integrat amb l’admiració d’algú apassionat de la seva feina que sempre s’ha sentit en el deure de reivindicar-la públicament.
La pel·lícula va de menys a més. Els primers vint minuts es pren massa seriosament i s’aboca ella mateixa a un drama i una serietat que no li cal ni li correspon. Però cap al final del primer acte és quan comença a entendre el seu propi to, a agafar impuls, a apostar sense por per la comèdia absurda, de gags visuals tontíssims aparellats amb slapstick amb la destresa de exhibien Zucker, Abrahams i Zuker a The Naked Gun. Hi ha seqüències —i sé que me la jugo comparant-la amb la millor pel·lícula de comèdia mai produïda— que recorden tant al que Leslie Nielsen feia com a Frank Drevin, que Gosling em va tornar a robar el cor per enèsima vegada. Aquí és on The Fall Guy brilla: apostant sense por per arrencar riures viscerals dels seus espectadors, ja sigui amb Gosling drogat veient unicorns, com amb la referència amb més mala bava a la banda sonora de Dune que a mi, personalment, em va fer plorar de riure.
I Gosling se surt. Val a dir que la seva parella de ball, Blunt —que ha apostat tant pel drama en els darrers anys de filmografia que a molts se’ns havia oblidat que era capaç de fer comèdia— es mesura amb ell justament i és una autèntica heroïna que no només es defensa bé en l’humor, sinó que també comparteix una química especial amb Gosling i que es reivindica com a protagonista per igual. Justament allò que Nolan no li va saber trobar a Oppenheimer.
Que la pel·lícula la protagonitzin Ken i Kitty del fenomen estival del 2023, Barbenheimer, també ajuda a vendre i a comprar la pel·lícula, no us enganyaré.
Però és Gosling qui realment en surt com l’MVP indiscutible. S’ha trobat tan còmode en aquestes comèdies absurdes de qualitat que la sensació és que és imparable en el paper. Desborda carisma i sua bon rotllo; es deixa anar en l’estupidesa i en la poca traça del seu personatge, en hores baixes, per després ressorgir-ne amb sinceritat i fins i tot un punt de tendresa. Però sap exactament quina tecla ha de tocar per fer igual de creïble i accessible una escena cantant a plor All Too Well de Taylor Swift com una saltant perillosament d’un helicòpter enviant tothom a la merda. És, possiblement, el talent més gran de la seva generació.
Que no deixi de fer altres rols —que ara no abandoni els La La Land i els Drive en benefici de la comèdia perquè és en aquest joc on sobresurt la seva essència. Si vol deixar de banda els The Grey Man, però, no li direm que no. Ah, i si en algun moment té temps, que busqui la manera de retrobar-se amb Emma —Emily— Stone. La gran pantalla els ho agrairà eternament.