Hi ha molts finals de sèries que han passat als annals de la història per com de veritablement pèssims han estat. Durant anys, Lost s’enduia injustament la palma —la quasi dècada de promeses incomplertes i misteris sense resoldre van causar en els fans acèrrims un profund sentiment de despit que no casava amb l’autèntic final, un de totalment compatible amb l’esperit de la sèrie i fidel als seus personatges. I d’aquesta certesa no em mourà ningú. Anys després, una segona sèrie de l’edat d’or televisiva, How I Met Your Mother, superava la mitologia de Damon Lindelof i J. J. Abrams amb una conclusió aberrant, delirant, injusta i insuficient que, a molts fans —i m’incloc a primera fila del col·lectiu— ens va trencar el cor de manera insuperable. La triada la va concloure anys després una sèrie que havia significat un abans i un després en la ficció televisiva: Game Of Thrones. La història fantàstica de George R. R. Martin va ser tan desastrosa en tots els sentits, que fins i tot els mateixos actors es van quedar sense paraules per defensar cap decisió. Un esperpent de digestió més difícil que la vermella d’Araujo contra el PSG. I que a molts encara ens horroritza —el final de Game Of Thrones també.
Potser és per això que molts —i torno a indicar-me abanderada d’aquest col·lectiu— teníem poques esperances posades en House Of The Dragon, la preqüela que es prometia anys abans dels esdeveniments de la sèrie original, es fixava en el llegat Targaryen, i partia de personatges totalment nous que Martin ja havia explorat a les novel·les. Ni tan sols el protagonisme de Matt Smith —el meu Doctor preferit— cridava prou l’atenció a una escèptica fan que havia quedat escaldada per una devaluació insuportable del material original. La sorpresa va ser doble —i poques coses enamoren més que una sèrie fotent-te una plantofada en tota la cara i obligant-te a assumir l’error— quan es va demostrar que House Of The Dragon havia sabut corregir els errors del passat per oferir deu hores de contingut televisiu d’infinita qualitat.
La preqüela s’havia aferrat a allò que havia fet de Game Of Thrones un contingut singular: l’estratègia. Allà és on la sèrie més brillava —quan es fixava en els complots particulars, en les motivacions personals de cadascun dels 184 personatges que, al llarg de les temporades, s’afegien. Interessava quan s’entrecreuaven manipuladors, i es canviaven lleialtats, i se superposaven trames conspiranoiques —algunes més cuidades que d’altres— per oferir un espectacle en què psicologia i acció es barrejaven astutament. De Game Of Thrones interessaven els estira-i-arronses, els canvis de bàndol i els personatges que anaven més lliures que Frenkie De Jong al cercle central. I no pas quan es deixava endur en excés pels dracs, els zombis, les escenes mal il·luminades i els girs de guió que no sortien d’enlloc.
Dels errors se n’aprèn, i House Of The Dragon sabia que el seu antecedent havia comès un pecat mortal. Per això se’n va desfer i va apostar pel segur: pel Succession, pel House Of Cards, pel joc de poders que havia enlluernat milers de persones. Era una tornada als orígens amb menys personatges, de més interessants i amb un biaix de gènere en favor femení que atreia molt —i enfadava als incels, i, per tant, era una clara victòria. Presentava personatges més rodons, més interessants, interpretats a la perfecció mil·limètrica per un elenc protagonista jove i sènior que presentava des de Milly Alcock a Rhys Ifans, passant per Emma d’Arcy i Olivia Cooke, fins a aterrar en Matt Smith i Paddy Considine. I, malgrat que tenia moments inversemblants que fregaven el ridícul —el rei no es moria, el cabrón, eh—, el resultat era un drama històric i mitològic que de seguida es va col·locar entre els millors de l’any. I amb motius de pes.
El repte de la segona temporada era majúscul, i encara més amb una vaga d’actors i guionistes pel mig —per sort, la sèrie, rodada al Regne Unit, gairebé no es va veure afectada— i un canvi en el showrunner que ningú va veure venir. Les arrels estaven plantades, però ara la criatura havia de créixer en una segona temporada plena d’expectatives, obstacles, i que arriba dos anys després de la primera. I no defrauda gens.
Val a dir que, amb dos capítols, és complicat emetre judici. La cosa es pot arribar a tòrcer molt. Però el que Max ens ha permès veure promet, i molt. La sèrie continua en la seva línia: no canvia de to, ni de ritme, ni tan sols de motivació principal. No sembla que hagi canviat el geni rere la història, ni que hagi hagut cops de volant dramàtics. El millor que li pot haver passat és que els anys entre temporades no s’hagin notat a nivell estilístic ni narratiu.
El pitjor que li pot haver passat és que hagin passat dos anys entre temporades. En una sèrie d’envergadura personatgística com aquesta, es fa difícil no caure en el meme de Paquita Salas —“esta gente quién es? Quiénes son?”— fins el punt de la desconeixença absoluta. Hi ha personatges que el meu cervell ha esborrat, trames que no recordo on acabaven, i motivacions que se’m suggereixen noves. I pot ser culpa de l’espectador —jo—, però potser un previously o una ínfima línia de diàleg explicativa hauria anat bé per refrescar la memòria.
És l’única pega que els trobo a dos capítols que, per a la resta, funcionen de meravella. Possiblement s’allarguen un pèl massa a estones —el segon pateix aquesta desgràcia més que el primer, a qui el morbo immediat delcliffhangerajuda a ser de fàcil digestió—, i potser ja podríem obrir el debat sobre si cal que els capítols dramàtics durin una hora de rellotge. A vegades allarguen trames de poc interès i treuen inèrcia a les que et mantenen atrapat a la narrativa. En aquesta temporada n’hi ha moltes que funcionen —sobretot aquelles que giren al voltant de les dues protagonistes, Allicent i Rhaenyra—, però hi ha d’altres que s’intueix que es faran bola. Res que un muntatge lleugerament més curt no pugui arreglar fàcilment.
La resta, a nivell purament objectiu, és un sí majúscul. Una promesa a la continuïtat d’un repertori excel·lent, que entén el projecte en el qual està, que es compromet a donar-ho tot malgrat la fantasia que pot suposar, i a qui no li fa por explorar territoris perillosos. Hi ha parelles dramàtiques que suren per sobre de tot en les discussions, en les escenes a tàndem carregades de tensió i frustracions. N’hi ha una, en el segon capítol, entre Rhaenyra i Daemon que et fa aguantar la respiració gairebé com ho fa el guió d’Anatomy Of A Fall. És el triomf del drama més pur, de la política i la tensió i la violència verbal. Que, junt amb l’èpica visual i la grandiositat del que engloba —tot i la intimitat amb què ho acaba explicant tot— esdevé una fórmula quasi perfecta. Ingredients que, al cap i a la fi, no deixen de ser els fonaments que solidifiquen l’èxit d’aquestes històries. Es diguin Game Of Thrones o es diguin House Of The Dragon.