Des de la pandèmia, el Festival de Sundance—segurament el més important del món pel que fa a cinema independent—ha obert les seves portes a alguns periodistes internacionals que, presos per l’esgotadora actualitat, no ens podem traslladar a Utah, als Estats Units, per cobrir-lo. Ho ha fet de forma online i amb una programació infinitament més limitada d’aquella de què poden gaudir els periodistes culturals —nord-americans, sobretot— que compten amb el suport incondicional del seu mitjà de comunicació. Però s’agraeix que, des del festival, obrin una finestra al món i ens permetin a alguns de nosaltres, pobres periodistes humans, accedir a algunes de les millors pel·lícules i sèries del panorama indie. Sense anar més lluny, l’any passat vaig tenir la sort de gaudir d’A Real Pain al festival: pel·lícula que ara amb tota probabilitat donarà a Kieran Culkin el seu primer Oscar.
Sundance és, per a tots aquells estudiants de cinema que un dia vam creure que insultar les pel·lícules mainstream era guai, el paradís. I si, a sobre, et permet gaudir de l’última estrena de Cooper Raiff, poc més importa la resta del line-up. Des que el festival va anunciar que projectaria la sèrie Hal & Harper, la resta de propostes s’han esborronat davant dels meus ulls perquè aquesta emergís amb un tel daurat i música celestial.
I ja sabem què passa quan jugues amb les expectatives: que vols passar a la següent fase de Champions primer de la classificatòria i Ronald Araujo et trenca el fora de joc a cada jugada.
Però, per sort, la vida no sempre està en mans d’un uruguaià a qui ha costat Déu i ajuda renovar contracte. Sinó que a vegades està en mans d’un jove de 27 anys que, amb només tres projectes al currículum, ja ha demostrat que és un dels grans talents Millennial dels últims anys —si és que existeix tal categoria.
En llegir el seu nom, ara, molts esteu arrufant el nas: qui és Cooper Raiff? Me l’he inventat per semblar una tia interessant que només veu cinema suec dels anys quaranta? De Raiff us sonarà —si és que us sona res d’ell— la seva última pel·lícula, Cha Cha Real Smooth, que es va triomfar fa dos anys al festival i que podeu veure a Apple TV —sí, aquella plataforma que estrena setmanalment Severance i que pocs de vosaltres teniu. I si heu vist les seves dues pel·lícules anteriors (la primera que va dirigir, Shithouse, de moment no està disponible a casa nostra) sabreu que és un director fresc amb una obsessió gairebé malaltissa per explicar famílies desestructurades, relacions maternals amb què Freud s’ho passaria teta, i la indescriptible angoixa de ser un universitari avui dia.
Per tant, era d’esperar que la seva primera sèrie toqués, un per un, tots els seus temes: Hal (Raiff) i Harper (Lili Reinhart) són dos germans que, fruit d’un esdeveniment traumàtic durant la seva infància, han hagut de créixer massa ràpid. El seu pare (Mark Ruffalo) ha hagut de criar dos nens sense la mare, i la seva incompetència paternal ha esguerrat, per sempre, tots dos joves. I aquí arriba el toc brillant de la idea de Raiff que diferencia la seva obra de la resta de melodrames familiars amb tocs de comèdia negra: en flashbacks, per explicar aquesta infància difícil, tots dos nens són interpretats pels actors adults. Una decisió que serveix per expandir gran part de la proesa còmica de la sèrie, però que, alhora, és un mecanisme molt efectiu per aprofundir en la tragèdia de tot plegat.
La sèrie de vuit capítols és, per sobre de tot, una història de família. Sobre el paper no té res més distintiu ni excepcional. Tampoc li cal. Tampoc ho tenien els anteriors films de Raiff i, en canvi, són algunes de les obres més emotivament punyents que ha parit els últims anys el cinema independent nord-americà. El que destaca de Raiff és la seva capacitat per barrejar tonalitats, per colar-se per sota de la pell amb personatges trencadíssims que, malgrat ser males persones, intenten no ser-ho. Les seves històries, els seus problemes, es filtren lentament per les venes dels espectadors sense que se n’adonin. I, en el moment clau, en el clímax emocional final, estrenyen des de dins amb una facilitat eixordadora. No veus els fils —no veus l’artífex emotiu amb què Raiff juga d’amagat amb els teus sentiments fins que els té absolutament controlats. I sota l’aparença d’una història familiar acaba estructurant una lliçó sobre allò que ens fa autènticament humans.
L’ajuda, en aquest cas, un càsting estel·lar: Raiff acostuma a protagonitzar les seves pròpies produccions i des d’aquí envio un missatge perquè no ho deixi de fer mai —la seva capacitat per interpretar un jove profundament turmentat amb poca traça per amagar-ho i, alhora, un nen de set anys amb dificultats per connectar amb els seus companys d’escola és tan senzilla que demostra una complexitat extrema. Mark Ruffalo s’endinsa en la psicologia d’un pare torturat pel seu passat a qui costa passar pàgina amb elegància, sense explotar massa el melodrama ni la tragèdia, demostrant que no ha perdut aquelles dots que el feien un dels grans actors dels noranta. Però possiblement l’estrella a destacar és Lili Reinhart, coneguda pel seu paper a la sèrie adolescent Riverdale, sobre qui acaba recaient gran part de l’acció emocional de la sèrie. Ella sola aguanta gran part de la complexitat tràgica de la sèrie, batallant amb els dimonis personals de la seva protagonista amb una naturalitat i una cruesa que costen de trobar. Si aquest era el paper que havia de demostrar que ha superat les sèries adolescents de misteri i fantasia, Cooper Raiff li ha deixat la catifa vermella estesa i ella l’ha trepitjat amb infinita elegància.
El resultat és un projecte madur, que demostra com ha crescut Raiff com a persona i com a cineasta, i on no només conflueixen tots els aspectes específics de la seva filmografia, sinó també on segurament lliguen amb més traça i efectivitat—la marca d’un director que ha assumit els seus mommy issues i ha après a fer-ne art. Tot plegat en un viatge emocional que vira entre el riure i la llàgrima, entre la pressió social i la incomoditat interna, entre l’eufòria i la depressió. Un assaig que beu d’allò personal per parlar d’allò universal. Una oda a la família—desestructurada o no—i a allò que ens fa incompresos, imperfectes, i mortals.
De moment, la sèrie no té data d’estrena oficial —tot i que, jutjant per la rebuda que ha tingut al festival, és possible que arribi a la petita pantalla més d’hora que no pas tard. I quan ho faci, ben atents a la que serà una de les estrenes més aclamades del panorama serial televisiu.