Incomoditat. Profunda incomoditat. Aquesta era la paraula que més s’associava, fins fa relativament poc, al cinema que proposava el director grec Yorgos Lanthimos. Una etiqueta que li anava de fàbula al creador de propostes tan pertorbadores com Canino, The Killing of a Sacred Deer o The Lobster, tres de les pel·lícules que més m’han fet esgarrifar de la història del cinema. D’alguna manera, a partir de la seva pel·lícula indie grega, la seva afinitat per l’horror, barrejat, sovint, amb la comèdia surrealista, es va fer pas al Hollywood mainstream i Lanthimos va acabar signant films com The Favoritei la recentment triomfadora als Oscars Poor Things —històries que, tot i tenir el segell horrorós del grec, eren bastant més accessibles i tradicionals del que deixava entreveure la seva filmografia prèvia. I, com sempre, els puristes el van atacar per venut, infidel, i traïdor.

Quan, pocs mesos després de Poor Things, Lanthimos aterrava a Cannes amb Kinds of Kindness, semblava que havia decidit respondre a aquells fanàtics que l’havien castigat per, suposadament, vendre’s al sistema capitalista corrupte de Los Angeles. Els crítics que l’havien vista al festival de cinema més important del món referenciaven el Lanthimos més atrevit, el que repta a l’espectador, el posa contra les cordes i li provoca reaccions d’allò més controvertides. Citaven un retorn als orígens, a escenes grotesques gairebé insuportables i una narrativa convulsa que posava a prova fins i tot els cinèfils més veterans. Kinds of Kindness, deien, explicava tres històries trencadores, on un repartiment impecable —Jesse Plemons, Willem Dafoe, Margaret Qualley i la que ja s’ha convertit en la musa del cineasta grec, Emma Stone— encarnaven els diferents personatges d’una trilogia antològica d’allò més estranya. Tres faules on s’apel·lava al canibalisme, les violacions, i fins i tot les mutilacions. Tot feia bastant bona pinta, la veritat.

Potser és per això que la decepció ha estat substancial. De Lanthimos m’ho esperava absolutament tot, i les ressenyes del festival francès deixaven entreveure dues hores i quaranta minuts de mal rotllo al cos com només me l’ha infligit l’últim capítol de la segona temporada de Twin Peaks. Tenia grans esperances que l’elenc protagonista es barallés per tots els premis interpretatius, i que les situacions narratives del film em posessin en escac i mat. Lluny d’això, la pel·lícula m’ha deixat freda, poc engrescada amb el que proposa, i, potser pitjor de tot, fins i tot avorrida.

Total, que no torno a llegir-me mai més cap reacció de Cannes.

 A parer meu, el film comença fluix i millora a poc a poc a mesura que ens va presentant les dues últimes històries. La primera, amb un Jesse Plemons estel·lar, això sí, explica la lluita d’un home per prendre les regnes d’una vida en què un senyor misteriós (Dafoe) li ha decidit absolutament tot. Vaig patir. El tempo feixuc que normalment ajuda a Lanthimos a crear atmosfera a les seves obres aquí em va treure del tot del film, separant-me emocionalment i psicològicament del concepte pertorbador que proposava la història. Se’m va fer llarga, impossiblement lenta i carregosa. Vaig demanar l’hora tres vegades. Una sensació difícil de remuntar en les dues hores que li restaven al film.

En la segona història, protagonitzada a duet per Plemons i Emma Stone, hi vaig veure un bri d’esperança. Una passada filtrada de Pedri a Lamine Yamal que, com acostuma a passar, acaba en un xut al travesser. El conte inspirava mal rotllo, jugant amb la línia psicològicament complexa entre la veritat i la mentida explicant la reacció d’un policia quan la seva dona desapareguda en un viatge reapareix misteriosament, però no sembla ser la de sempre. Aquí, el posat estrany de Stone —aquella estètica tan Lanthimos de personatges que diuen una frase en tres minuts, fent cares gairebé sense expressions facials, com si estiguessin escrits i actuats a càmera lenta— recordava el cineasta original, el que atemptava contra les expectatives dels espectadors. Allà hi trobaves un clau al qual aferrar-te per entrar en la proposta escènica i atmosfèrica de la pel·lícula.

Una que, per desgràcia, cau en picat en un tercer conte que sembla absolutament fora de lloc. Aquí, Stone brilla per sobre de Plemons per explicar la història de dos personatges que busquen una jove amb habilitats especials (Qualley). Compta amb escenes veritablement horripilants pel seu context però no pas per la seva execució; amb personatges de mentalitats convulses i obtuses que no acabes de saber per on agafar; i eleccions visuals que, tot i d’un caràcter veritablement prodigiós, no col·laboren a confeccionar una creació veritablement rodona.

Aquesta és la seva gran desgràcia: la pel·lícula és profundament irregular. No l’ajuda estar fragmentada en tres històries inconnexes a excepció d’un personatge recurrent —anomenat misteriosament R.M.F— que titula els relats i que apareix en tots ells. Ni tant sols la temàtica, deduïble al títol del film, acaba de resultar entenedora ni reflexiva del tot —en la majoria dels casos, el missatge sembla ridículament evident i la crítica absolutament fàcil d’analitzar. I el que sempre havia caracteritzat la mestria de Lanthimos rere la càmera, aquella capacitat innata per construir un món fucked up de collons i que hi entris, te’l creguis, el notis fins al moll de l’os i et faci gelar la sang, sembla haver desaparegut quasi per complet. Hi ha poc rastre del talent creatiu que construeix els mons i els personatges de Poor Things o les regles del joc de The Lobster, o fins i tot l’humor de The Favorite. Exceptuant un canvi de pla d’índole sexual —que, per cert, va fer riure el meu company de butaca histèricament durant 10 minuts de rellotge—, a la pel·lícula li manca el toc humorístic subtil i eficaç al qual tant ens té acostumats el grec.

Potser li ha jugat en contra el limitat temps de producció entre film i film, o potser en el seu intent de resultar el més provocatiu de la classe ha acabat enduent-se el premi a la proposta que es queda a mig camí, al ni fu ni fa, ni blanc ni negre, ni masclista ni feminista. El meh cinematogràfic. I ja sabem que en el cinema, sovint, les mitges tintes no acaben sent recordades.

L’apunt positiu —de moment— és que Yorgos Lanthimos ja treballa en un nou film, de nou liderat per Jesse Plemons i Emma Stone. I que la premissa, d’entrada, arrenca en un territori singularíssim que inspira confiança per veure el Lanthimos més pur —un sense fragmentació narrativa, que es bolca a explorar els extrems esfereïdors de l’espècie humana, i que no té por de recargolar-se en la seva pròpia ment pertorbada. Aquí, Yorgos, m’hi trobaràs sempre. Asseguda a la butaca, tapant-me els ulls i pensant, coi, quina mala llet però què bé que m’ho estic passant.