[nointext]
Hi ha parelles que tenen química. Química d’aquella que fa ràbia de veure i tot. Una connexió tan indiscutible, que ha estat capaç de sustentar coses absolutament insostenibles. Lauren Bacall i Humphrey Bogart. Stevie Nicks i Lindsey Buckingham. Gavi i Pedri. Catalunya i fer el ridícul. Comuns i el PSC –i ara suposo que també el PP, en fi. Pujol i els cèntims. Vox i la Falange. Relacions d’aquelles que passen a la història, que es fan servir com a metàfora i com a exemple.

Al cinema i a la televisió, d’aquestes parelles inseparables, n’hi ha hagut un fotimer: Lucille Ball i Desi Arnaz, Gillian Anderson i David Duchovny, Bruce Willis i Cybill Shepherd, Paul Newman i Joanne Woodward. La llista no acaba mai. No totes les parelles, però, aconsegueixen perdurar en el temps, icòniques, incomparables, pràcticament institucions. L’última, i possiblement la més gran que ha donat mai el gènere de comèdia romàntica, la de Tom Hanks i Meg Ryan, dos actors tan fets a mida l’un per l’altre que costa assumir que només fessin quatre pel·lícules junts al llarg de les seves carreres.

[intext1]
Això és una carta d’amor. Un homenatge que els devem, com a societat, a dos artistes que ens han fet tornar a creure en l’amor, menjant patates al sofà, mentre plorem d’emoció perquè mai ens trobarem amb la nostra ànima bessona a dalt de tot de l’Empire State. Però ells sí que ho van fer. I així, van canviar la història de la comèdia romàntica per sempre.
 

Noi coneix noia

No seré jo qui ara vingui a dir que la comèdia romàntica ha mort, perquè hi ha milers de pel·lícules —i ara també sèries— que em demostren el contrari. 500 Days Of Summer, Palm Springs, Crazy, Stupid, Love, Bros i Set It Up són algunes de les que més m’han fet vibrar els darrers anys. Pel·lícules que han reimaginat el gènere, que li han buscat un angle innovador, original, creatiu. Que s’han atrevit a apostar per guions irreverents, trencadors i hilarants mentre es mantenen fidels a l’essència de la romcom. Entre altres coses, perquè ja no som en l’era del noi coneix noia sinó en la del noia coneix noia, noi coneix noi, persona no binària coneix persona no binària. Els creadors aposten per noves idees que refloten el gènere cada dos per tres, li donen nova vida, i l’insuflen d’una frescor vital en els dies que vivim.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CpBLtXduh_k[/youtube]
Llàstima que Hollywood no aposti per elles amb les mateixes ganes. En ple 2023, la producció de romcoms és mínima, i poques apostes bones arriben a les sales de cinema anunciades a bombo i plateret. En una era en què el cinema de superherois, les grans òperes espacials de Christopher Nolan, i les meravelles d’acció de Tom Cruise sembla que són les úniques que arrosseguen el públic a les sales —fins i tot amb la calor asfixiant que ja ens aixafa— no ha quedat lloc per la pel·lícula de mig pressupost protagonitzada per dos actors guapos que potser o no —sempre és que sí— s’acaben enamorant.

[intext2]
Un panorama que no pot ser més diferent del dels anys 80 i 90, on la romcom era pràcticament el gènere que feia més calés a les sales. Pel·lícules que han acabat sent història del cinema com Notting Hill, Pretty Woman, i Love Actually. I, per descomptat, Sleepless in Seattle i You’ve Got Mail. Encara ara, després d’haver vist les dues incomptables vegades, no sé amb quina de les dues em quedo.

Que ja no es fan comèdies romàntiques com les d’abans, vaja. Que Hollywood no té temps per apostar per elles. Per un gènere tradicionalment considerat de dones, masclista —sovint sense voler—, i que exclou un target de públic massa ampli per a sortir rendible. Per si no us quedava clar, el masclisme també ens priva d’això.

The GOAT: Nora Ephron

Fer aquesta peça no tindria sentit sense parlar d’una dona amb qui el masclisme no va poder: Nora Ephron. No només una de les grans guionistes de la història del cinema nord-americà, sinó una de les dones més gracioses de la història, punt. Està allà a dalt, al podi de gent amb qui més m’he pixat de riure, acompanyada de Tina Fey, Amy Poehler, Kristen Wiig, Phoebe Waller-Bridge, i Marta Kauffman. Si no em creieu, llegiu els seus llibres i els seus guions i entendreu que totes les dones joves que algun dia vam somiar en escriure comèdia la tinguem de referent.

[intext3]
Sense Ephron no existeixen tres de les millors comèdies romàntiques de la història. No hauríem vist mai a Meg Ryan fingint un orgasme en un diner de Nova York —dono fe que el menjar de Katz’s Deli provoca aquesta mena de reaccions—, ni a Tom Hanks explicar com es va enamorar de la seva dona perquè pelava una poma d’una sola tirada. O a cap dels dos flirtejar online mentre es critica el capitalisme i la gentrificació.

Ephron aplana el camí per tot el que ve després. No només per a totes les dones que volen explicar històries romàntiques i reivindicar-les, sinó per a totes les comèdies romàntiques que arriben anys més tard. Totes, d’alguna manera, beuen del que ella escriu. De les relacions d’amor-odi en què es basen els seus duos protagonistes. Dels diàlegs enginyosos de dones que parlen ràpid, homes que es pensen més llestos que elles tot i que no ho són, i escenes tan romàntiques com rematadament gracioses.

I, si no, expliqueu-me la semblança entre aquest moment:
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=EVlaur-kEds[/youtube]

I aquest altre:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=wqOHoJ4mUK4[/youtube]
Exacte. Que Nora Ephron va inventar la comèdia romàntica, vaja.

Quan Hanks va trobar Ryan

I sense Nora Ephron no existeix el duo Tom Hanks i Meg Ryan. D’acord que tots dos ja s’havien enamorat a la pantalla a Joe Vs. The Volcano, una pel·lícula dels anys 90 que crec que només jo i els seus creadors hem vist. Una comèdia romàntica de poc pressupost, premissa absolutament surrealista, però en què la química innegable entre tots dos es palpa des del primer pla-contraplà.

Coi, és que sembla que es van inventar el recurs només perquè aquests dos es coneguessin i s’enamoressin mil vegades a la història del cinema.

A aquest experiment la va seguir la primera gran obra de la que jo anomeno la seva inacabada trilogia temàtica: Sleepless In Seattle. Una pel·lícula en què comparteixen aproximadament 5 minuts de screentime, però que són més que suficients perquè al llarg del film el teu cor s’ennuegui cada vegada que tots dos es creuen. És tal la seva sintonia cinematogràfica, que poden estar separats bona part del film i encara així esdevenir una parella absolutament icònica. I quan arriba el moment, quan tots dos es troben per fi sobre l’Empire State gràcies a l’incansable treball d’un petit heroi sense capa que és el fill de Hanks a la pel·lícula, les llàgrimes ja fa estona que cauen emocionades per les nostres galtes. 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=qeY1mkXqKgk[/youtube]
Si no teniu la pell de gallina ara mateix, esteu morts per dins.

Després de Sleepless va arribar la segona entrega de la meva teòrica trilogia, i segurament la comèdia romàntica més insuperable de finals dels 90 principis dels 2000: You’ve Got Mail. Una pel·lícula absolutament impensable avui en dia en què tothom lliga per aplicacions on l’anonimat és el menor dels nostres problemes i on la comunicació a la vida real ha passat a un segon terme. Sí, d’acord, ho admeto: ha quedat una mica antiga, en aquest sentit. Però collons si continua emocionant.

En fred, i amb la mentalitat d’avui dia, la pel·lícula és problemàtica. Tom Hanks li fa un catfishing de la hòstia a Meg Ryan, arruïna el seu petit negoci, i encara així acaben junts. Com passa amb Grease i Love Actually, la relectura contemporània no l’afavoreix, i el masclisme surt a la llum igual que ho fa amb Friends. Productes d’una altra època que hem de criticar, però que també hem d’entendre en el seu context.

El cas és que, si avui dia encara la posem en l’Olimp de films romàntics, no és perquè ens fa gràcia el soroll de connectar-se a Internet, o perquè estem a favor dels conglomerats que fan fora els comerços locals. No és ni perquè veure Nova York a la tardor és de les coses més maques que hi ha —don’t you just love New York in the Fall? És perquè la història ens l’expliquen dos actors a qui ja hem vist en altres pel·lícules, de qui ja ens hem empassat històries d’amor; dos actors que treballen tan bé a la pantalla que sembla mentida que no acabessin junts a la vida real.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=55oQA4cwd6M[/youtube]
De veritat, estic plorant.

I ara, què?

La gràcia de la química és que és inexplicable. Per què Tom Hanks i Meg Ryan sí, i en canvi, altres actors no? Misteris de la vida que no tenen res a veure amb la popularitat dels actors —en aquella època a Hanks encara no se’l considerava un actor digne perquè no havia fet Forrest Gump ni Philadelphia, i Meg Ryan era “la chica de al lado” a qui quedaven pocs anys de carrera per culpa de, no es podia saber, el masclisme de la indústria.

Per què no van fer mai una tercera comèdia romàntica junts? Per què no van continuar explicant històries d’amor en què es troben i es retroben mil vegades, i s’enamoren unes mil més? Potser perquè Tom Hanks va passar a fer drames. Potser perquè el món va crucificar Meg Ryan per haver estat suposadament infidel a Dennis Quaid  —fet que, anys després, per cert, es va demostrar fals. O potser perquè el càncer ens va robar Nora Ephron massa jove, i sense la seva direcció, cap dels dos es va atrevir a retrobar-se. Ho van fer uns anys després a Ithaca, la primera pel·lícula que va dirigir Ryan on també feien de matrimoni, però ni tan sols s’apropava al que un dia vam viure.
 
I, sobretot, per què Tom Hanks va negar-se a fer When Harry Met Sally... quan clarament aquella pel·lícula tenia el seu nom escrit per tot arreu? No li ho podré perdonar mai. Billy Crystal, ho sento, però lo teu amb Meg Ryan mai va ser igual.

Com amb el Barça de Guardiola, ara mirem enrere amb nostàlgia i ens sap greu no poder-hi tornar. Recordem una època en què érem feliços, en què Hanks i Ryan formaven el duo perfecte, viure a Nova York semblava facilíssim, i trobar l’amor de la teva vida encara més.

I, com amb el Barça de Guardiola, res ha tornat a ser igual. Veiem reminiscències d’un Xavi i un Iniesta en un Gavi i un Pedri, que escriuran la seva pròpia història compartida, però poc tindrà a veure amb el que ja hem viscut. De la mateixa manera que troben reminiscències de Meg Ryan i Tom Hanks en Emma Stone i Ryan Gosling —per mi, l’única parella cinematogràfica amb una filmografia, un talent, i una química comparable.

Però s’ha de mirar endavant. Fixar-se en les pel·lícules d’ara que s’esforcen per recuperar aquell esperit i millorar-lo. I demostrar a Hollywood que des de les oficines s’ha de fer el mateix.

I, sobretot, creure que encara hi ha opcions perquè Tom Hanks i Meg Ryan tornin a protagonitzar una pel·lícula junts. D’aquelles en què es mirin als ulls, es busquin les pessigolles, i s’acabin enamorant perdudament l’un de l’altre. Nois, si estàveu buscant un senyal per fer-ho, this is it.

Perquè ens ho deuen, i, sobretot, els ho devem.