28
d'octubre
de
2023, 14:10
Actualitzat:
02
de novembre,
8:34h
El passat dissabte, a l’Auditori de Girona, La Ludwig Band presentava el seu tercer disc, Gràcies per venir, un disc editat conjuntament per The Indian Runners i Ceràmiques Guzmán, segell dels Manel. Quim Carandell, Gabriel Bosch, Andreu Galofré, Pau Esteve, Lluc Valverde i Roger Cassola, s’han consolidat com a un dels grups imprescindibles de l’actual escena musical catalana, però, a diferència del que molts es pensen, porten un grapat d’anys tocant plegats: "Quan un grup salta a la fama es tendeix a pensar que ha sorgit en el moment actual, però, normalment significa que fa mil anys que toca perquè, sinó, és que no ets prou bo o no tens prou talent per destacar".
Ens reunim amb ells la tarda abans de l’estrena, el divendres en què sortia a la llum el seu tercer àlbum, sinònim, per tant, d’atendre els mitjans i moment de màxima promoció. Asseguts a una taula i envoltats de xivarri, a la plaça de la Rovira, al barri barceloní de Gràcia, entre cigarretes i cafès té lloc aquesta conversa. Es mostren tranquils i relaxats i, malgrat que sembla que estiguin cansats de respondre a preguntes de tots els periodistes, ens confessen que no, que podem disparar quan vulguem. Som-hi!
Moltes felicitats, primer de tot! Com estan palpant aquesta rebuda per part del públic?
Gràcies! Abans que el disc sortís a la llum, ja hem presentat algunes cançons al festival (a)phònica de Banyoles, al Festival Grec, al Tingladu de Vilanova i la Geltrú i al Mercat de Música Viva de Vic, i estem molt contents i sorpresos. Vam veure que el públic de seguida se sabien els dos - tres singles que havíem tret. Se sabien la lletra! A Banyoles, feia dos o tres dies que havíem tret la de Manela i pensàvem que la gent passaria, però no, tothom la cantava. Amb només dos dies! Va ser fort. Creiem que el públic el portaven els mànagers, pagant-los 20 euros a cadascú perquè vinguessin a aplaudir-nos! (Riuen).
“L’Andreu, el Gabriel, el Lluc, el Quim, el Pau i el Roger són el segon millor grup d’Espolla (Alt Empordà)”, diu el text de presentació de la seva web. Quin n’és el primer?
No se sap! És màrqueting. Màrqueting pur i dur. Hi has caigut! A Espolla hi ha molta música, és un poble molt prolífic, amb molta varietat i molts estils que et sorprendrien. Per això, imaginem que vam dir que seríem el segon. És bastant narcisista dir això…
Anem als inicis. Com s’origina tot això?
Comencem fa uns anys, el 2016, quan l’Andreu i en Quim, amb 18 i 19 anys, coincideixen a Espolla, on hi hem viscut temporades. Abans havien tingut altres grups de música amb altres membres i amb molts de nosaltres també, però en aquell moment tots dos estan sols i tenen ganes de seguir tocant en grup. “Vine un pont Gabri i gravem una guitarra!”. I així anàvem fent. Es va haver d’insistir força per aplegar-nos tots, i Espolla va acabar sent el lloc de fundació i, durant un temps, on assajàvem, gravàvem i tocàvem. En Pau va començar com a tècnic de so i ara és qui s’encarrega dels teclats.
He cercat a Google “Ludwig” i m’ha sortit un youtuber americà i també un saló amb bar al carrer Nou de la Rambla de Barcelona. Per què aquest nom?
Ah sí? Ens hi anirem a fer una foto! (Riuen). De pedra ens hem quedat. També és un grup xileno. És un joc de paraules tonto i el vam triar perquè teníem la necessitat de posar-nos un nom per presentar-nos a un concurs. El nom va sorgir com una brometa, vam guanyar el concurs i s'hi va quedar. Ens va portar bona sort i l'hem mantingut. Quan comencem a tenir mala sort, igual l'haurem de canviar.
En explicar que els entrevistava, dues persones diferents m’han dit; “són els nous Manel”. Els agrada que els relacionin o els comparin?
Qui és aquest? (Assenyalen somrient Martí Maymó, un dels membres de Manel que es mira de lluny la conversa). Què hi fa aquí? Fa dos mesos que ens segueix a tot arreu! (Riuen). El 2017 en Pau coincidia amb l'Arnau Vallvé (un altre membre de Manel), perquè són jugadors amateurs d'escacs, en un torneig a Berga. Van parlar i en Pau va descobrir que existia Manel, perquè no els coneixia, és de Benicarló… Un dia li va passar música nostra -l’Arnau el va ignorar-, i nosaltres vam anar evolucionant. Amb el temps, el tipus dels escacs... Jaque mate! (Riuen). I va sorgir la cosa aquesta!
En saben molt, ens han ajudat moltíssim en tot el que no és fer la música; buscant entrevistes, planejant màrqueting o amb la sortida del CD. Ha estat brutal. Han entès molt bé els nostres marges. S'han portat molt bé i s'ha generat un bon ambient de feina. Creiem que ells estan molt contents, sospitem que ens veuen com a nous al·licients per la seva vida, perquè la tenien molt reposada i molt burgesa (Somriuen). Ajuntar-se amb uns joves els va bé, perquè els porta un altre cop records de joventut i, a nosaltres, ens ajuda perquè controlen molt el joc. Són gent que s'ha sabut fer respectar molt, en particular amb la premsa, amb qui es feien pregar. I ja està bé, perquè tenen un estatus. Que ens hi comparin ens agrada perquè al final és més renom, però no creiem que sigui veritat. Val més ser Manel que no un grup que ningú coneix.
Seguiran treballant plegats?
No és que ara Manel ens hagi fitxat i ens hàgim venut a la SL de l'any. Nosaltres seguim amb la nostra discogràfica i això és el que compta i amb el que seguim treballant. Per la sortida d'aquest disc estem treballant amb ells, però no ens hem compromès més enllà de la sortida d'aquest disc, que ha estat un encert i estem molt contents. Encara no hem anat a sopar i hi hauríem d'anar -espero que paguin ells-. Al Botafumeiro!
Per qui no els conegui, quin estil els caracteritza?
Música molt animada i molt fiestera. És pop-rock i és molt millor en directe, tot i que el disc ens ha quedat bé. L'experiència en directe és més divertida, especialment el pop-rock. Fem directes ben parits on la gent s'ho passa molt bé, amb molta interacció. La música enregistrada ha baixat molt en nivell de qualitat en els últims 20 anys. Pel que fa a pressupost, n'ha perdut molt i ara tot s'encara molt més a cançons i no a fer discos. Tot està molt enfocat a poder ser repetit en directe, pensat per ser música de fàcil enllaunament i de fàcil radiodifusió. Ens trobem a l'era del single. Sempre s'han fet singles, però abans era l’avançament del disc. Ara es fan singles i després s'agrupen i es fa un disc. Mai ha estat fàcil ser músic. Cada època té les seves coses. Ara tothom pot penjar cançons comprant-se un micro a casa, però costa trobar la difusió o fer-lo arribar a la gent i poder destacar.
Existeix competitivitat o rivalitat entre la resta de grups de música catalans?
No, al revés. Nosaltres fem una cosa força única. Estem en una posició on no creiem tenir massa competència. No sentim aquesta pressió i els artistes que hem conegut tampoc. El que sí que hi ha, és molta endogàmia i piques amb col·laboracions. Nosaltres no en fem de col·laboracions, ningú ens vol (Riuen). És mentida, és mentida... Et direm la veritat clarament: no en volem fer. De tant en tant, deixem anar alguna veritat i, ara, aquesta, està bé dir-la, ens sentim orgullosos i ens agrada xulejar d'això. No en volem fer perquè ens sembla una estratègia de màrqueting pura i dura.
Però a vostès els agrada el màrqueting, em deien abans, amb allò del segon grup d'Espolla...
(Riuen). Ens has pillat aquí! Però aquest màrqueting no ens agrada, perquè s'amaga de la gràcia artística i no n'acostuma a tenir gens. Acostuma a ser només una excusa per pujar uns als altres al pòdium dels escollits, per deixar de banda els que no poden estar-ho. Quan fas una cançó, tu n'ets l'artista i fent alguna cosa que no et pertany, no és devaluar, però t'estàs falsejant com a artista. El nostre guió són les nostres cançons i els nostres videoclips, no una descripció o dir una tonteria a una entrevista. Farem col·laboracions quan estiguem de capa caiguda o ens arruïnem.
El primer disc, Al límit de la tonalitat el publiquen el 2020 i, al cap d’un any, el 2021; La mateixa sort. La pandèmia els va servir per treballar!
Teníem la sort de tenir l’estudi a Bellvitge, en un soterrani. Es va tornar el nostre lloc de socialitzar. Estàvem gravant a l'estudi durant el toc de queda, durant la segona fase, quan teníem permís per saltar-nos el confinament perquè treballàvem. No era una excusa per fer el golfo, realment estàvem treballant. En total vam estar un any per fer un disc. Quan vam acabar el primer, com que no podíem fer concerts per la pandèmia, ens vam posar a fer el segon. Per això van anar tan seguits, perquè no hi havia res més a fer. En aquell soterrani hi vam passar totes les tardes. Érem amics, teníem ganes de tocar, vam anar a l'estudi i vam fer el disc.
I ara estrenen Gràcies per venir. A qui li donen les gràcies?
És una frase que sona bé. No vam pensar amb ningú en concret, és una mateixa frase del disc, sense cap doble sentit.
L’objectiu d’aquest àlbum que tracta sobre temes recurrents és que tothom s’hi pugui sentir més o menys identificat?
Sí, són temes molt universals i molt fàcils perquè tothom més o menys entengui. Els altres discos teníem més tendència a parlar sobre històries ambientades en llocs més llunyans, remots i llegendaris, i eren molt bones cançons, però no aconseguien tocar molt a la gent des de la part més emocional, sí des de la part més racional. "Mira quina història més simpàtica que m'han explicat", però no aconseguíem tocar el vessant més emocional. Amb aquest disc potser tenim més sort amb això.
La meva mare (explica en Pau) m'acaba d'enviar un missatge i m'ha dit que el disc va de fer-se gran, de l'èxit i del fracàs, de les amistats i dels amics que s'han de tenir lluny, i de lo difícil que és tocar de peus a terra. Això vol dir que ha funcionat!
Els pares són els admiradors número 1?
Sempre! (Riuen).
Quin és el seu funcionament intern a l’hora de compondre, com s’organitzen?
En Quim compon la cançó, la lletra, els acords i la melodia. Quan estem de gira la provem durant les proves de so. Ell la comença a tocar i la resta ens hi anem afegint. Si ens hi afegim vol dir que la cançó està bé, si no, que la cosa no va bé. Aquest és el primer filtre. Després, a l'estudi, assagem, mirem si surten algunes coses orgànicament i pensem amb instrument per instrument, part per part.
Dels dos primers àlbums a aquest, Gràcies per venir, quin n’ha estat el recorregut o l’evolució que han fet?
Ha estat molt lineal; pas a pas, a poc a poc. Res de grans explosions, però tampoc cap estancament. Molt fluid. Cada bolo ha anat una mica més bé que l'anterior, cada single ha tingut més reproduccions que l'anterior, però pas a passet. Amb el temps hem après a tocar millor en directe i a gravar millor a l'estudi, tenint clar el que volem gravar.
Tenen fixat algun objectiu a curt o a llarg termini?
Sortir al Billboard Hot 100 o fer de teloners del Bruce a Barcelona. S'intentarà... Ens posem unes expectatives molt baixes sempre. Que vingui algú a la firma de discos! (Riuen).
Totes les seves lletres són en català. Està consensuat o deixen la porta oberta a cantar amb altres idiomes?
Amb alemany potser, no? (Riuen). Aquest estiu, quan no estàvem de gira, vam anar a tocar a algunes bodes per gent que tenia ganes que hi toqués la Ludwig, i en comptes de la Ludwig hi anava la Ludwig de bodas, bautizos y comuniones. En un hotel aquí a la zona altíssima de Barcelona, al Tibidabo, vam anar a tocar a una boda i la noia era de Singapur. La seva família, a vint minuts de començar el concert, ens va venir amb un cançoner de cançons amb xinès i esperava que toquéssim allò (Riuen). Potser ja no estan casats, no ens han tornat a parlar més.
Formen part de l’Associació cultural Indian Runners que promou l’activisme musical, l’autogestió i la igualtat de gènere en l’escena. Compleixen tots els factors?
Els tres factors! Ens autogestionem, no tenim caps i complim amb la igualtat de gènere al grup (Riuen). Va, intentem fer-ho bé... Indian Runners va néixer fa més o menys 10 anys en un moment on la febre del disc començava a anar a la baixa i una petita discogràfica d'aquí a Gràcia se n'anava a pique. Tots els grups que en formaven part van decidir unir forces i esforços per convertir-se en els seus propis caps, construint una empresa discogràfica al marge de les normes establertes per tal d'editar-se els seus discos. Amb aquesta idea comença amb grups com Vàlius, Rombo, La Sentina i molts d'altres. La cosa els funciona i va tan bé que acaben contractant l'Arnau Seguí, per posar-li més hores a l'associació. Ell fitxa les Tarta Relena, que acaben esdevenint un fenomen inexplicable en la música en català -ara estan de gira pels Estats Units-, els va super bé, ens fitxa a nosaltres també, hi comencen a fitxar nous grups de la nova jornada com ara Remei de Ca la Fresca, Angeladorrrm o molts d'altres.
Ara estem un moment de l'associació complicat perquè ens estem morint d'èxit. Totes aquelles grans idees romàntiques que tenien aquells fundadors de l'associació quan la van fundar on la música sortia de les exigències del mercat, etc. es veuen una mica en contraposició quan tens un grup com les Tarta Relena o nosaltres, que necessiten una estructura professional més enllà dels seus integrants. Estem en un moment de crisi, però estem traient els nostres estatuts i bases i aquí estem. Et mires l'associació des de fora i dius "mai abans havia anat tan bé", però des de dins... I també és una mostra més de l'esperit crític de tota la gent que la forma. En un moment on sembla que tot va tan bé, estem patint una època convulsa dins de l'associació. Som conscients que tenim un problema d'identitat important ara mateix, i amb això estem.
I com ho resoldran?
Amb assemblees, perquè som d'aquest rollet.
Ara els toca iniciar gira i després què?
Sí, ara ve feina! Esperem fer una gira llarga amb molts bolos i després ja veurem, ja anirà venint. Hi haurà moltes proves de so on podrem anar provant noves cançons.
Marxo amb la sensació que són de deixar-se portar bastant sobre la marxa. M'equivoco?
Les idees sí, després hi ha un moment d'ordenar-les i posar-nos més seriosos o pensar-ho més. Si ho penses molt des del principi no surten tantes coses bé o no és tan natural. Tenim la sensació que no hi ha cap correlació entre l'estona que dediquem a pensar una cosa i lo bé o lo malament que pot anar, així que si ens ho podem treure de pressa... Nosaltres podem anar amb aquests aires de desenfadats prolífics i virtuosos que anem, perquè tenim al darrere una gent que treballa molt bé i que ens dirigeix molt. Tenim la sensació que anem per lliure, però ens tenen molt ben agafats de la corretja i ens van portant pel camí que toca.
Ens reunim amb ells la tarda abans de l’estrena, el divendres en què sortia a la llum el seu tercer àlbum, sinònim, per tant, d’atendre els mitjans i moment de màxima promoció. Asseguts a una taula i envoltats de xivarri, a la plaça de la Rovira, al barri barceloní de Gràcia, entre cigarretes i cafès té lloc aquesta conversa. Es mostren tranquils i relaxats i, malgrat que sembla que estiguin cansats de respondre a preguntes de tots els periodistes, ens confessen que no, que podem disparar quan vulguem. Som-hi!
Moltes felicitats, primer de tot! Com estan palpant aquesta rebuda per part del públic?
Gràcies! Abans que el disc sortís a la llum, ja hem presentat algunes cançons al festival (a)phònica de Banyoles, al Festival Grec, al Tingladu de Vilanova i la Geltrú i al Mercat de Música Viva de Vic, i estem molt contents i sorpresos. Vam veure que el públic de seguida se sabien els dos - tres singles que havíem tret. Se sabien la lletra! A Banyoles, feia dos o tres dies que havíem tret la de Manela i pensàvem que la gent passaria, però no, tothom la cantava. Amb només dos dies! Va ser fort. Creiem que el públic el portaven els mànagers, pagant-los 20 euros a cadascú perquè vinguessin a aplaudir-nos! (Riuen).
“L’Andreu, el Gabriel, el Lluc, el Quim, el Pau i el Roger són el segon millor grup d’Espolla (Alt Empordà)”, diu el text de presentació de la seva web. Quin n’és el primer?
No se sap! És màrqueting. Màrqueting pur i dur. Hi has caigut! A Espolla hi ha molta música, és un poble molt prolífic, amb molta varietat i molts estils que et sorprendrien. Per això, imaginem que vam dir que seríem el segon. És bastant narcisista dir això…
Anem als inicis. Com s’origina tot això?
Comencem fa uns anys, el 2016, quan l’Andreu i en Quim, amb 18 i 19 anys, coincideixen a Espolla, on hi hem viscut temporades. Abans havien tingut altres grups de música amb altres membres i amb molts de nosaltres també, però en aquell moment tots dos estan sols i tenen ganes de seguir tocant en grup. “Vine un pont Gabri i gravem una guitarra!”. I així anàvem fent. Es va haver d’insistir força per aplegar-nos tots, i Espolla va acabar sent el lloc de fundació i, durant un temps, on assajàvem, gravàvem i tocàvem. En Pau va començar com a tècnic de so i ara és qui s’encarrega dels teclats.
He cercat a Google “Ludwig” i m’ha sortit un youtuber americà i també un saló amb bar al carrer Nou de la Rambla de Barcelona. Per què aquest nom?
Ah sí? Ens hi anirem a fer una foto! (Riuen). De pedra ens hem quedat. També és un grup xileno. És un joc de paraules tonto i el vam triar perquè teníem la necessitat de posar-nos un nom per presentar-nos a un concurs. El nom va sorgir com una brometa, vam guanyar el concurs i s'hi va quedar. Ens va portar bona sort i l'hem mantingut. Quan comencem a tenir mala sort, igual l'haurem de canviar.
En explicar que els entrevistava, dues persones diferents m’han dit; “són els nous Manel”. Els agrada que els relacionin o els comparin?
Qui és aquest? (Assenyalen somrient Martí Maymó, un dels membres de Manel que es mira de lluny la conversa). Què hi fa aquí? Fa dos mesos que ens segueix a tot arreu! (Riuen). El 2017 en Pau coincidia amb l'Arnau Vallvé (un altre membre de Manel), perquè són jugadors amateurs d'escacs, en un torneig a Berga. Van parlar i en Pau va descobrir que existia Manel, perquè no els coneixia, és de Benicarló… Un dia li va passar música nostra -l’Arnau el va ignorar-, i nosaltres vam anar evolucionant. Amb el temps, el tipus dels escacs... Jaque mate! (Riuen). I va sorgir la cosa aquesta!
En saben molt, ens han ajudat moltíssim en tot el que no és fer la música; buscant entrevistes, planejant màrqueting o amb la sortida del CD. Ha estat brutal. Han entès molt bé els nostres marges. S'han portat molt bé i s'ha generat un bon ambient de feina. Creiem que ells estan molt contents, sospitem que ens veuen com a nous al·licients per la seva vida, perquè la tenien molt reposada i molt burgesa (Somriuen). Ajuntar-se amb uns joves els va bé, perquè els porta un altre cop records de joventut i, a nosaltres, ens ajuda perquè controlen molt el joc. Són gent que s'ha sabut fer respectar molt, en particular amb la premsa, amb qui es feien pregar. I ja està bé, perquè tenen un estatus. Que ens hi comparin ens agrada perquè al final és més renom, però no creiem que sigui veritat. Val més ser Manel que no un grup que ningú coneix.
Seguiran treballant plegats?
No és que ara Manel ens hagi fitxat i ens hàgim venut a la SL de l'any. Nosaltres seguim amb la nostra discogràfica i això és el que compta i amb el que seguim treballant. Per la sortida d'aquest disc estem treballant amb ells, però no ens hem compromès més enllà de la sortida d'aquest disc, que ha estat un encert i estem molt contents. Encara no hem anat a sopar i hi hauríem d'anar -espero que paguin ells-. Al Botafumeiro!
"El que més ens diverteix és tocar en directe, sens dubte"
Per qui no els conegui, quin estil els caracteritza?
Música molt animada i molt fiestera. És pop-rock i és molt millor en directe, tot i que el disc ens ha quedat bé. L'experiència en directe és més divertida, especialment el pop-rock. Fem directes ben parits on la gent s'ho passa molt bé, amb molta interacció. La música enregistrada ha baixat molt en nivell de qualitat en els últims 20 anys. Pel que fa a pressupost, n'ha perdut molt i ara tot s'encara molt més a cançons i no a fer discos. Tot està molt enfocat a poder ser repetit en directe, pensat per ser música de fàcil enllaunament i de fàcil radiodifusió. Ens trobem a l'era del single. Sempre s'han fet singles, però abans era l’avançament del disc. Ara es fan singles i després s'agrupen i es fa un disc. Mai ha estat fàcil ser músic. Cada època té les seves coses. Ara tothom pot penjar cançons comprant-se un micro a casa, però costa trobar la difusió o fer-lo arribar a la gent i poder destacar.
Existeix competitivitat o rivalitat entre la resta de grups de música catalans?
No, al revés. Nosaltres fem una cosa força única. Estem en una posició on no creiem tenir massa competència. No sentim aquesta pressió i els artistes que hem conegut tampoc. El que sí que hi ha, és molta endogàmia i piques amb col·laboracions. Nosaltres no en fem de col·laboracions, ningú ens vol (Riuen). És mentida, és mentida... Et direm la veritat clarament: no en volem fer. De tant en tant, deixem anar alguna veritat i, ara, aquesta, està bé dir-la, ens sentim orgullosos i ens agrada xulejar d'això. No en volem fer perquè ens sembla una estratègia de màrqueting pura i dura.
Però a vostès els agrada el màrqueting, em deien abans, amb allò del segon grup d'Espolla...
(Riuen). Ens has pillat aquí! Però aquest màrqueting no ens agrada, perquè s'amaga de la gràcia artística i no n'acostuma a tenir gens. Acostuma a ser només una excusa per pujar uns als altres al pòdium dels escollits, per deixar de banda els que no poden estar-ho. Quan fas una cançó, tu n'ets l'artista i fent alguna cosa que no et pertany, no és devaluar, però t'estàs falsejant com a artista. El nostre guió són les nostres cançons i els nostres videoclips, no una descripció o dir una tonteria a una entrevista. Farem col·laboracions quan estiguem de capa caiguda o ens arruïnem.
"El nostre guió són les nostres cançons i els nostres videoclips"
El primer disc, Al límit de la tonalitat el publiquen el 2020 i, al cap d’un any, el 2021; La mateixa sort. La pandèmia els va servir per treballar!
Teníem la sort de tenir l’estudi a Bellvitge, en un soterrani. Es va tornar el nostre lloc de socialitzar. Estàvem gravant a l'estudi durant el toc de queda, durant la segona fase, quan teníem permís per saltar-nos el confinament perquè treballàvem. No era una excusa per fer el golfo, realment estàvem treballant. En total vam estar un any per fer un disc. Quan vam acabar el primer, com que no podíem fer concerts per la pandèmia, ens vam posar a fer el segon. Per això van anar tan seguits, perquè no hi havia res més a fer. En aquell soterrani hi vam passar totes les tardes. Érem amics, teníem ganes de tocar, vam anar a l'estudi i vam fer el disc.
I ara estrenen Gràcies per venir. A qui li donen les gràcies?
És una frase que sona bé. No vam pensar amb ningú en concret, és una mateixa frase del disc, sense cap doble sentit.
L’objectiu d’aquest àlbum que tracta sobre temes recurrents és que tothom s’hi pugui sentir més o menys identificat?
Sí, són temes molt universals i molt fàcils perquè tothom més o menys entengui. Els altres discos teníem més tendència a parlar sobre històries ambientades en llocs més llunyans, remots i llegendaris, i eren molt bones cançons, però no aconseguien tocar molt a la gent des de la part més emocional, sí des de la part més racional. "Mira quina història més simpàtica que m'han explicat", però no aconseguíem tocar el vessant més emocional. Amb aquest disc potser tenim més sort amb això.
La meva mare (explica en Pau) m'acaba d'enviar un missatge i m'ha dit que el disc va de fer-se gran, de l'èxit i del fracàs, de les amistats i dels amics que s'han de tenir lluny, i de lo difícil que és tocar de peus a terra. Això vol dir que ha funcionat!
Els pares són els admiradors número 1?
Sempre! (Riuen).
Quin és el seu funcionament intern a l’hora de compondre, com s’organitzen?
En Quim compon la cançó, la lletra, els acords i la melodia. Quan estem de gira la provem durant les proves de so. Ell la comença a tocar i la resta ens hi anem afegint. Si ens hi afegim vol dir que la cançó està bé, si no, que la cosa no va bé. Aquest és el primer filtre. Després, a l'estudi, assagem, mirem si surten algunes coses orgànicament i pensem amb instrument per instrument, part per part.
Dels dos primers àlbums a aquest, Gràcies per venir, quin n’ha estat el recorregut o l’evolució que han fet?
Ha estat molt lineal; pas a pas, a poc a poc. Res de grans explosions, però tampoc cap estancament. Molt fluid. Cada bolo ha anat una mica més bé que l'anterior, cada single ha tingut més reproduccions que l'anterior, però pas a passet. Amb el temps hem après a tocar millor en directe i a gravar millor a l'estudi, tenint clar el que volem gravar.
"Amb el temps hem après a tocar millor en directe i a gravar millor a l'estudi"
Tenen fixat algun objectiu a curt o a llarg termini?
Sortir al Billboard Hot 100 o fer de teloners del Bruce a Barcelona. S'intentarà... Ens posem unes expectatives molt baixes sempre. Que vingui algú a la firma de discos! (Riuen).
Totes les seves lletres són en català. Està consensuat o deixen la porta oberta a cantar amb altres idiomes?
Amb alemany potser, no? (Riuen). Aquest estiu, quan no estàvem de gira, vam anar a tocar a algunes bodes per gent que tenia ganes que hi toqués la Ludwig, i en comptes de la Ludwig hi anava la Ludwig de bodas, bautizos y comuniones. En un hotel aquí a la zona altíssima de Barcelona, al Tibidabo, vam anar a tocar a una boda i la noia era de Singapur. La seva família, a vint minuts de començar el concert, ens va venir amb un cançoner de cançons amb xinès i esperava que toquéssim allò (Riuen). Potser ja no estan casats, no ens han tornat a parlar més.
Formen part de l’Associació cultural Indian Runners que promou l’activisme musical, l’autogestió i la igualtat de gènere en l’escena. Compleixen tots els factors?
Els tres factors! Ens autogestionem, no tenim caps i complim amb la igualtat de gènere al grup (Riuen). Va, intentem fer-ho bé... Indian Runners va néixer fa més o menys 10 anys en un moment on la febre del disc començava a anar a la baixa i una petita discogràfica d'aquí a Gràcia se n'anava a pique. Tots els grups que en formaven part van decidir unir forces i esforços per convertir-se en els seus propis caps, construint una empresa discogràfica al marge de les normes establertes per tal d'editar-se els seus discos. Amb aquesta idea comença amb grups com Vàlius, Rombo, La Sentina i molts d'altres. La cosa els funciona i va tan bé que acaben contractant l'Arnau Seguí, per posar-li més hores a l'associació. Ell fitxa les Tarta Relena, que acaben esdevenint un fenomen inexplicable en la música en català -ara estan de gira pels Estats Units-, els va super bé, ens fitxa a nosaltres també, hi comencen a fitxar nous grups de la nova jornada com ara Remei de Ca la Fresca, Angeladorrrm o molts d'altres.
"Ens estem morint d’èxit"
Ara estem un moment de l'associació complicat perquè ens estem morint d'èxit. Totes aquelles grans idees romàntiques que tenien aquells fundadors de l'associació quan la van fundar on la música sortia de les exigències del mercat, etc. es veuen una mica en contraposició quan tens un grup com les Tarta Relena o nosaltres, que necessiten una estructura professional més enllà dels seus integrants. Estem en un moment de crisi, però estem traient els nostres estatuts i bases i aquí estem. Et mires l'associació des de fora i dius "mai abans havia anat tan bé", però des de dins... I també és una mostra més de l'esperit crític de tota la gent que la forma. En un moment on sembla que tot va tan bé, estem patint una època convulsa dins de l'associació. Som conscients que tenim un problema d'identitat important ara mateix, i amb això estem.
I com ho resoldran?
Amb assemblees, perquè som d'aquest rollet.
Ara els toca iniciar gira i després què?
Sí, ara ve feina! Esperem fer una gira llarga amb molts bolos i després ja veurem, ja anirà venint. Hi haurà moltes proves de so on podrem anar provant noves cançons.
Marxo amb la sensació que són de deixar-se portar bastant sobre la marxa. M'equivoco?
Les idees sí, després hi ha un moment d'ordenar-les i posar-nos més seriosos o pensar-ho més. Si ho penses molt des del principi no surten tantes coses bé o no és tan natural. Tenim la sensació que no hi ha cap correlació entre l'estona que dediquem a pensar una cosa i lo bé o lo malament que pot anar, així que si ens ho podem treure de pressa... Nosaltres podem anar amb aquests aires de desenfadats prolífics i virtuosos que anem, perquè tenim al darrere una gent que treballa molt bé i que ens dirigeix molt. Tenim la sensació que anem per lliure, però ens tenen molt ben agafats de la corretja i ens van portant pel camí que toca.