Hi ha noms que, per al Festival de Sitges, són com aquell anunci de l’Almendro: fills prodigis que, després d’una llarga temporada fora de casa, on s’han forjat una carrera, un futur, i una vida, tornen amb les maletes carregades de regals i la promesa que enlloc s’està com a casa. En els darrers anys, aquest fill ha nascut a Barcelona i ha tingut nom i cognom català —tot i que estilitzat a la manera nord-americana. Parlem, evidentment, de Juan Antonio Bayona —Jota, pels amics, o "nuestro Jota" per a les publicacions espanyoles. El prodigi audiovisual compta amb una biografia d’aquelles que fan emocionar Spielberg: un noi que des de petit somiava amb el cinema, d’una família humil, que va aconseguir graduar-se de la primera promoció de l’ESCAC i fer el salt a Hollywood, treballant braç a braç amb els millors arran d’una amistat amb Guillermo del Toro. La pel·lícula s’escriu sola. I si la dirigís Bayona, ja faria línies que estaríem plorant.
La filmografia del director català comença amb una pel·lícula de gènere, El orfanato, que el va catapultar a dedicar-se al que realment sembla que l’emociona: el retrat grandiloqüent, genial, inspiradíssim, de grans horrors de molts tipus. La filmació d’enormes paisatges, de plans d’una espectacularitat aclaparadora, que tant et treuen l’alè amb un dinosaure com te’l roben amb un tsunami de condicions horripilants. Bayona ha tocat la fantasia, el realisme, el terror, i amb la seva última pel·lícula, La sociedad de la nieve, també sembla voler endinsar-se en els primers traços del documental.
D’entrada, al Cèsar el que és del Cèsar: si algú pot retratar l’horrorosa grandiositat de l’accident d’avió que l’any 1972 va patir un equip de rugbi amateur uruguaià —i no, per molt que la gent s’entesti a dir-ho, el film no és un remake de Viven— és Bayona. Només ell pot entortolligar-se en la neu dels Andes amb la delicadesa necessària per explicar una història cruel, dramàtica, i amb un punt salvatge sense faltar el respecte als supervivents ni dels morts. Només ell et pot configurar plans d’una bellesa engrescadora entre les muntanyes que contrasten tràgicament amb el dolor d’uns personatges que ho intenten tot per sobreviure.
Bayona es refugia entre els pics d’uns Andes rodats a Sierra Nevada —el mateix director va lloar la increïble tasca de l’equip d’efectes visuals de la pel·lícula (català, per cert, en una part) en la roda de premsa prèvia a l’estrena del film a Sitges, que van ser els encarregats de canviar digitalment tots els fons de cada pla del film— per explicar una història íntima més enllà de l’èpica i l’heroïcitat que la història ha dotat als seus protagonistes.
Aquí no hi ha miracles, ni grans esdeveniments màgics: hi ha només uns joves que necessiten tirar endavant. És una llàstima, però, que un elenc majoritàriament anònim d’actors que sobresurten inclús per sobre del treball fílmic de Bayona, acabi en una massa de cares esborronades. A excepció de Numa, el nostre narrador i guia per la història, i Nando i Roberto, els dos valents que van passejar-se pels Andes fins a trobar ajuda, la resta de personatges queden una mica massa poc definits, de tal manera que, al final de la pel·lícula, encara hi ha cares noves que sorprenen dins d’un grup amb què, en teoria, l’espectador ha connectat durant més de dues hores.
La seva és la història que deixa el públic a llàgrima viva quan comencen a rodar els crèdits. Si bé no hi ha èpica en gran part del film, l’escena final és un terratrèmol d’emocions que Bayona ha cuinat des del primer minut. Un clímax absolutament envoltant, acompanyat d’una banda sonora de Michael Giacchino que, per si el relat no fos prou sobrecollidor, s’encarrega de fer la resta. Això és el que Bayona més domina: controlar el plor de l’espectador, l’emoció; instaurar la tragèdia amb comptagotes al cor i al cap i estremir-la en cada escena, estirant i estirant fins que per fi et deixa anar. Fins que per fi et permet respirar. La mateixa tàctica que implementa espectacularment bé durant l’escena més dramàtica de la pel·lícula: l’accident d’avió que engega la història. A Sitges, un sospir col·lectiu va inundar la sala després d’uns minuts de tensió absoluta, un calc pràcticament igual al que el públic va deixar anar al final del metratge. Bayona és un mag de l’emoció. En coneix tots els trucs. I a vegades, si t’hi fixes molt, se li veuen massa els fils. A alguns, això no els molesta. A d’altres, ens treu absolutament de la història.
El que sí que queda clar és que, de talents tan enormes com el de Jota Bayona, n’hi ha pocs. Segurament per això ha fet el salt a Hollywood amb aquesta rapidesa envejable. I segurament per això està a les portes d’un d’aquells èxits crítics i de taquilla internacional que sembla haver nascut per fer. I a nosaltres, des d’aquí, no ens sorprendrà quan el proper blockbuster tingui un llarg reguitzell de crèdits catalans i espanyols. I ens ho mirarem amb l’orgull amb què la família de l’anunci de l’Almendro acomiada el fill predilecte quan s’acaba la campanya de Nadal.
