En aquestes dates tan assenyalades en què la societat es divideix entre panellets, castanyes, i disfresses monstruoses—en aquests dies en què la pluja ens fueteja esporàdicament mentre la calor refusa marxar—sempre hi ha un company fidel a qui confiar un vespre: la televisió. I l’oferta, senyores i senyors, no és que se’ns quedi curta, amb les 467 plataformes de continguts que hem de pagar si volem estar al dia de les converses de sobretaula de la feina, quan ens hem acabat el tupper i només pensem en l’hora de plegar. En aquests vespres en què es fa de nit a les cinc de la tarda, no hi ha futbol, i l’únic que ve de gust és sofà, manta, i potser una pizza, Netflix ens proposa un pla infal·lible: La última noche en Tremor.
La sèrie és l’última obra del director català Oriol Paulo, que els darrers temps s’ha guanyat a pols una reputació com un dels cineastes que millor domina el thriller i el suspens del nostre petit país. Paulo ha firmat films com Contratiempo i Los renglones torcidos de Dios, i sèries com El inocente—totes produccions que esgarrifen, fan posar la pell de gallina, i inciten (en el cas de les sèries) al visionat compulsiu dels seus capítols. Paulo té un do especial per la dosificació de la informació, per la creació d’atmosferes tenses en situacions aparentment mundanes i domèstiques; una capacitat magistral per estirar la tensió i alliberar-la mentre calcula la respiració de l’espectador casual.
Netflix ha donat via lliure al director els darrers anys, confiant-li pressupostos per a les seves produccions sabent que no només són un èxit en territori espanyol, sinó també a la Xina, on inexplicablement ha ressonat tant amb el públic que el seu és un nom gairebé tan famós com el de Martin Scorsese. I amb la meravella que s’ha imaginat amb Tremor, basada en la novel·la de Mikel Santiago, és d’esperar que Paulo i Netflix continuïn de la mà el camí que ja fa anys que tracen junts. Que aquesta mateixa setmana la sèrie estarà entre les més vistes de la plataforma ni es paga.
Entre penya-segats gallecs i pobles costaners, La última noche en Tremorens presenta Alex de la Fuente (Javier Rey), un compositor de bandes sonores que s’ha refugiat en un petit poble, Tremor, després de patir un accident greu que li ha deixat una mà pràcticament destrossada. Allà, comparteix penya-segat amb el far del poble i una altra casa, la dels seus veïns Leo (Willy Toledo) i Maria (Pilar Castro), un matrimoni feliç i sense fills que s’han convertit en la segona família del pianista. Però quan una nit de tempesta li cau un llamp a sobre, Alex començarà a patir visions que semblen donar-li pistes sobre el futur. Un, en què els seus veïns acaben morts a mans d’uns sospitosos emmascarats. I que ell, bon samarità que és, intentarà canviar passi el que passi.
Premissa perfecta per a la nit de Halloween, i execució encara més terrorífica. Entre pluges de peixos visualment esfereïdores—i aquí hem de treure’ns el barret davant l’estudi de VFX català que els hi ha donat forma—i personatges turmentats i turmentosos, Paulo escriu una sèrie autènticament tenebrosa, que et manté xuclat per la pantalla amb cada escena, cada diàleg, cada interacció entre personatges i entorn. L’excusa és perfecta per reflexionar sobre el destí, sobre la seva immobilitat, sobre la lluita més antiga que l’home ha conegut: la de l’ésser humà i el seu futur. És l’home capaç d’escriure el seu propi camí? Estem lligats eternament a una força invisible que ja ens ha decidit tota la nostra vida? No és que la sèrie ofereixi una gran reflexió al respecte. De fet, com passa sovint en aquesta mena d’històries que parteixen de supòsits de fantasia i ciència-ficció, el capítol final proposa més trencacaps que no pas respostes per als seus espectadors. Però ens és igual, perquè d’entrada sabem que aquesta no és la motivació de la sèrie. El que vol és fer un exercici per veure quanta estona aguantem davant d’una pantalla, ideant les nostres teories, mentre els capítols ens divideixen la informació i les respostes amb comptagotes.
L’ambientació, fotografia i producció és idònia. Els guions, hàbils sense arribar a ser tramposos. I la direcció, lligada íntimament al muntatge i a la música, sobrepassa la resta. És especialment important aquest últim aspecte sonor, amb una composició de Fernando Velázquez que acaba sent una protagonista més de la sèrie sense la qual res no té sentit. Tot, per a la creació d’un mon absolutament fascinant.
Quina llàstima que aquest món no parli català.
Sap especialment greu perquè el seu elenc protagonista es basa, en un 80%, d’actors catalans (Nora Navas, Clara Segura, Carla Quílez, Marta Marco, Carlota Olcina, Carme Pla, David Bagés, entre d’altres) i perquè l’equip tècnic també ho és en gran part (des de muntadors fins a estudis de postproducció d’imatge i so). I perquè, es clar, el seu director també ho és. Per què, doncs, encara optem per produir totes aquestes històries en castellà? Per què el talent català continua pensant que, per triomfar als cinemes i a les plataformes, és impossible fer-ho en la nostra llengua? Potser en el cas de Tremor la localització té especial sentit—els penya-segats gallecs substitueixen els irlandesos on té lloc la novel·la, tot i que en gran part la sèrie s’hagi rodat a la Garriga—però no és una excusa prou convincent. El raonament, com acostuma a passar, sempre és econòmic: hi ha més pressupost i ajudes en castellà, rodant para que nos entendamos todos, que no pas en català. Però si no són els mateixos creatius i artistes els que lluiten per aquest pas endavant, ens quedarem per sempre més relegats a un estil de cinema i de televisió que ens costa Déu i ajuda canviar.
No vull criminalitzar, ni molt menys, tot l’equip rere La última noche en Tremor. Sap tothom que prou difícil és guanyar-se la vida en aquesta indústria com per a sobre haver-se de preocupar per salvar la llengua. No fos cas. No és just, potser, bolcar totes les responsabilitats i esperances de la política lingüística d’aquest el nostre país sobre uns artistes que intenten arribar a final de mes com la resta. Però veient les produccions de Paulo és impossible no sentir-se frustrat: si poguéssim demostrar que en català també es poden fer pel·lícules i sèries d’acció, de thriller, d’intriga, de terror psicològic; si poguéssim fer un pas endavant i expandir els nostres horitzons temàtics, ens quedaria un panorama envejable. Ens ho demostra un dels grans èxits cinematogràfics de l’estiu, Casa en flames de Dani de la Orden. Una dramèdia familiar ben parida, que s’allunya de les dues temàtiques en què semblava encastada la producció cinematogràfica catalana (pel•lícules històriques i films reposats de profunda reflexió sobre el país fets per cineastes que clarament han estudiat el cinema de Werner Herzog), i que ens ha demostrat que un altre tipus de cinema en català és possible. I que quan es produeix i arriba a sales, el públic el consumeix en massa.
Per què, doncs, no podem apostar pel català en sèries com Tremor? Per què continuen obligats els nostres artistes, davant i darrere les càmeres, a treballar en un idioma que no és el seu? I fins quan haurem d’aguantar veient actors potents nostrats triomfar més enllà de Catalunya perquè aquí no hi ha manera de produir? La política potser ens desempara. Però el cinema i la televisió sempre han estat allà per recollir-nos de terra, per reconstruir-nos i protegir-nos i proveir-nos d’un refugi. Quan tota la resta ens falla—la salut, la vida personal, la feina—el cinema i la televisió sempre hi són. I ja va sent hora que el seu aixopluc també ens serveixi per defensar, a capa i espasa, la nostra llengua.