Hollywood és un autèntic misteri. Hi ha coses absolutament inexplicables del seu funcionament. Per exemple: com pot ser que Emma Stone i Ryan Gosling no hagin fet més pel·lícules junts? O com és que Celine Song no està nominada a Millor direcció aquest any per l’obra mestra que és Past Lives? Però, segurament el misteri més inexplicable de tots a nivell creatiu i industrial és com és possible que una pel·lícula pugui passar prou controls de qualitat per arribar a les sales de cinema quan, clarament, és possiblement el pitjor projecte que ha perpetrat la història de la humanitat cinematogràfica. És que ningú es mira les pel·lícules per les quals, per cert, paguen una pasta? És que a ningú l’importa el prestigi, la reputació, no només d’un estudi, sinó dels noms creatius rere el film? És que ningú pensa en els calés —l’única cosa que sembla importar en aquest món— que la pel·lícula evidentment perdrà a les sales de cinema?

I, sobretot, per què ningú va veure que Madame Web era un desastre absolut, sense precedents, que suposa directament un insult a l’espectador? I per què ningú va aturar-la abans d’arribar a les sales de cinema? Bé que els últims anys els estudis s’han fet un fart de cancel·lar i, directament, esborrar pel·lícules produïdes i rodades. No podrien haver fet el mateix amb aquesta?

El preàmbul del cataclisme, que val la pena comentar per la seva transcendència en la promoció i distribució del film, és que Sony va facilitar als periodistes la sala més petita del cinema més petit de Barcelona —d’aquelles que et dona torticolis perquè la pantalla està a sis metres del nivell del mar. Era el primer senyal de penediment d’un estudi que s’adona ara —tard— que potser estrenar aquesta pel·lícula no és la millor jugada i vol evitar que es faci gran. L’altra dada a tenir en compte és que vaig veure la pel·lícula a 38 de febre —el que es fa, realment, pel cinema, no té nom. Però segurament les altes temperatures van fer suportable una pel·lícula nefasta. La meva recomanació, d’entrada: si heu de veure Madame Web, feu-ho quan tingueu febre.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=s_76M4c4LTo[/youtube]
El tràiler ja deixava entreveure que l’adaptació de Marvel liderada per Sony —per començar, ja, malament, perquè el precedent de l’estudi amb aquestes històries de superherois com Venom o Morbius és pitjor que el currículum de Riqui Puig— seria catastròfica. Dos minuts d’avançament de la pel·lícula eren suficients per discernir un muntatge absolutament caòtic, saltant-se pel forro ja no la lògica cinematogràfica, sinó la lògica humana, i unes interpretacions d’encefalograma pla liderades per una Dakota Johnson amb sang d’orxata de marca blanca —sí, d’aquella que és aiguachirri i has de llençar després del primer glop. Una frase convertida en meme —"He was in the Amazon with my mom when she was researching spiders right before she died"— semblava rescatar la pel·lícula de l’esperpent màxim i predestinar-li el mateix futur que Morbius: el d’una pel·lícula dolenta redimida només pel surrealisme que generava la mateixa qualitat de l’obra. En altres paraules, una pel·lícula horrorosa, però que se salvava pels mems i fins i tot feia gràcia.

Però a Madame Web no la salva ni això. La història sobre la Cassie Webb, una jove que descobreix que té el poder de veure el futur i l’haurà de fer servir per protegir tres joves a qui vol matar un assassí —el protagonista de l’anterior frase— té tan poca profunditat com aquestes dues línies en què he resumit la sinopsi. D’entrada, és una narrativa confusa, on no saps en cap moment què et vol explicar la pel·lícula —la conclusió és que no vol explicar res— i amb uns personatges tan poc desenvolupats que després de dues hores de metratge no tens clar qui són. Sense ser coneixedora dels còmics originals —crec que són de l’univers Spider-Man, però la poca referència que hi ha és tan forçada que ja no en tinc ni idea—  m’atreveixo a dir que ni el fan més acèrrim del text original sabrà què coi està passant a la pel·lícula.

Dakota Johnson, Sydney Sweeney, Isabela Merced i Celeste O’Connor —en teoria les quatre protagonistes, que són algun tipus d’Spider-Woman, crec—  ni ho intenten, però és que, per molt que ho fessin, els han donat uns personatges tan indiscernibles l’un de l’altre, tan ancorats en els clixés i la superficialitat bàsica, que és impossible extreure’n una actuació mig digna. I tot per culpa d’un guió demencial, que sembla escrit per una intel·ligència artificial subdesenvolupada del 2003, que no ha vist mai a la vida una pel·lícula. De debò, hi ha frases absolutament denigrants per als actors que les han de dir. No sé com no s’hi van negar. I, a sobre, la rèplica convertida en meme ha desaparegut del muntatge, segurament fruit de la burla que vas suscitar online. No ens han deixat gaudir ni d’això.

A partir d’aquí, el tren descarrila per tot arreu. El muntatge és inconnex, erràtic en el pitjor dels sentits, amb talls i salts antinaturals. Cada moviment de càmera és exageradament circular per algun motiu que la pel·lícula no argumenta en cap moment i que només puc fer recaure en una direcció barata, poc inspirada, i directament sense talent que només aconsegueix marejar. I els efectes visuals no és que et treguin de la pel·lícula, sinó que el 3D és tan irrisori, que és impossible no demanar l’hora tot just començar.

Davant del desastre tècnic, interpretatiu, i guionístic, la pel·lícula només podia jugar una última carta per a la seva salvació: la de l’humor involuntari que la convertís en el tipus de pel·lícula tan dolenta que és divertida. Com Morbius, o The Room. Però per acabar-ho d’adobar, la pel·lícula es pren seriosament! Busca evitar els mems que la podrien redimir com si fos una autèntica obra d’autor profunda, impecable, històrica. És, segurament, el punt més imperdonable del film: privar l’espectador de gaudir de la seva pròpia misèria, ser incapaç de riure’s d’ella mateixa perquè la persona que ha pagat diners per veure-la almenys pugui gaudir, divertida, del desastre. No, en el seu lloc trobem una pel·lícula avorridíssima, intranscendent, a la que li sobren dues hores de metratge de l’hora 50 i pico minuts que dura.

Sap greu, perquè si Marvel —el "bo", el de Disney, el de Kevin Feige— semblava estar en caiguda lliure irremeiable, Sony es podria haver posat les piles per superar-lo i oferir contingut bo, de qualitat, que demostrés que el cinema de superherois no té perquè estar morint. Però la sensació és que ni la mateixa indústria vol salvar el gènere. La pregunta és, doncs: quin sentit té continuar produint misèria que no només no farà reflotar una dinàmica, sinó que també serà un desastre comercial i crític? Quin és el raonament per fer quedar malament actors i actrius, tècnics, directors i guionistes de pèssim talent si el propi estudi ni hi creu? I per què s’ha de permetre que els espectadors caiguin subjectes a aquesta broma?

Hollywood és un misteri. El desastre de Madame Web cada cop ho és menys.