De Tina Fey n’he après moltes coses. Que les dones poden fer comèdia bona, la primera. Que les dones poden fer comèdia bona en un ambient majoritàriament masculí i triomfar per sobre dels homes, la segona. I la que segurament és la més important: que l’experiència de rajar d’una companya d’institut perquè ella ha rajat de tu és universal.

A molts, el nom Tina Fey us suggerirà haver de fer un Google per posar-li cara. Per a d’altres, que coneixeu el món de Saturday Night Live o de la sèrie 30 Rock —responsable de molts dels memes que avui dia circulen per les xarxes socials— no us caldrà presentació. Per a una jove que somiava a viure i escriure comèdia (jo), és, segurament, LA referent.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=fFtdbEgnUOk[/youtube]
Tina Fey, més enllà de ser un dels personatges públics més intel·ligents del panorama humorístic nord-americà, és Déu. O el més a prop que estaré de creure en una deïtat (sense comptar Leo Messi vestint la samarreta del Barça). Una dona que va aconseguir l’impossible: ser la cap de redacció del programa d’sketchs més important de la història dels Estats Units i triomfar més enllà d’això sense morir en l’intent. La seva capacitat per radiografiar la societat i la política americana des d’un automenyspreu que en realitat neix d’una confiança en si mateixa espectacular és única en la seva espècie. I el seu humor, a estones estúpid i a estones excessivament erudit, es barreja en un talent envejable que sempre ha sabut potenciar en la mesura justa.

Aquests són els ingredients que van fer que l’any 2004 una pel·lícula com Mean Girls es convertís en la bíblia de l’adolescència femenina. Per a les noies de la generació Milennial, el film va resultar un abans i un després en la manera d’entendre el món, el nostre gènere, i la nostra manera de relacionar-nos. I, per a la majoria, va ser el primer contacte —bàsicament inconscient, la pel·lícula no pretén ser un tractat— amb la teoria feminista. Les meves amigues i jo ens passàvem el dia citant el film sense saber encara que aquella cinta havia causat en nosaltres una impressió ideològica que ens va formar com a persones.

Que ara, 20 anys després, Mean Girls hagi tornat a la gran pantalla, i a sobre en format musical, no era exactament un pla sense fissures. Però, en analitzar-la en profunditat, només podia sortir bé. I és bàsicament perquè al darrere hi ha la mateixa ment genial que va parir la primera: Tina Fey. Us he dit ja que estimo molt Tina Fey?

L’aposta era arriscada. Com sortir a jugar contra el Madrid amb Sergi Roberto i Kounde de central. Bàsicament perquè la història arribaria a la gran pantalla després de dos rentats de cara: ja no era una readaptació de la pel·lícula original, sinó una readaptació d’un musical de Broadway que, alhora, era una readaptació del film original. Incloure números musicals en una pel·lícula inherentment còmica sobre com les ties som horroroses les unes amb les altres doncs, home, què voleu que us digui, d'entrada no m’acabava de fer el pes. El que passa és que al final, si l’essència es manté, poca cosa se li pot criticar.

[noticia]267080[/noticia]
Mean Girls (2024) ha canviat el gènere i les intèrprets principals: ara, en comptes de Lindsay Lohan en el paper protagonista, hi ha Angourie Rice (The Nice Guys, Spider-man: Homecoming), i en comptes de Rachel McAdams fent de l’absolutament icònica Regina George hi ha Renée Rapp (The Sex Lives of College Girls). I com tots els canvis, no tots són encertats. Rice potser no acaba d’arrodonir el personatge mentre que a Rapp li han concedit en safata de plata el paper que la convertirà inevitablement en una estrella. Canvien les cares, però la història és la mateixa: la Cady, una jove que arriba nova a un institut, es fa amiga del grup popular de l’escola per intentar acabar amb el seu poder i monopoli, i, a mig camí, es converteix en una d’elles. El punt de partida perfecte per parlar de grups socials, adolescència, i la insofrible i constant competició a les que estem sotmeses les noies.

Evidentment, no les encerta totes. Els primers números musicals —curiosament, els de la protagonista d’Angourie Rice— són feixucs i no ajuden a marcar un bon timing a la pel·lícula. I la poca experiència rere la càmera dels seus dos directors —Samantha Jayne i Arturo Perez Jr— es deixa entreveure en moviments de càmera imprecisos, un muntatge al que li costa arrencar, i algunes decisions estilístiques que no acaben d’encaixar.

Tot queda perdonat, però, perquè el que la pel·lícula aconsegueix va molt més enllà dels seus desencerts. I la responsabilitat recau en el guió. Tina Fey ha aconseguit no només readaptar en dos formats diferents la història sense que se li vegin les costures, sinó que l’ha actualitzat amb una mestria implacable. Ha reimaginat els gags amb comèdia actual, plena de referències a la cultura dels adolescents d’avui dia —sí, amb Tik Tok i conceptes com slay queen— sense resultar paternalista ni criticar-la. Ha evitat majestuosament quedar com una Boomer que intenta parlar el llenguatge de The Tyets per fer-se la jove. I, a sobre, ha aprofitat els seus mitjans —les xarxes socials, l’estètica de la Generació Z, el seu vocabulari i les seves influències i referents— per aconseguir calar encara més un missatge feminista renovat després de 20 anyts. És a dir, ha clavat el seu objectiu amb dues dècades de diferència per a dues generacions que no poden ser més diferents i alhora no poden estar més allunyades de la seva. I el resultat és esfereïdorament positiu.

La prova és que vaig anar a veure la pel·lícula en una sala plena de noies més joves que jo —entre els 16 i els 20 anys— que coneixien —o no— l’obra original (o inclús el musical), i elles van riure i es van inspirar de la mateixa manera que ho vaig fer jo la primera vegada que vaig veure el film. I l’orgull que se’m va instaurar al cor de saber que les generacions més joves —les que s’eduquen sexualment amb pornografia, i viuen de la dictadura del like, i s’operen quan encara són menors d’edat perquè la societat i la cultura masclista és opressiva fins a escanyar-nos, o fins que ens escanyem mútuament— tenien el mateix referent és inspirador. Tina Fey ens va ensenyar a mi i a les meves amigues a respectar-nos, a no odiar-nos, a no competir entre nosaltres. I som la generació que s’ha emocionat amb el missatge de Barbie i s’ha posat a escriure guions, i produir sèries, i dirigir pel·lícules malgrat les adversitats.  És reconfortant saber que les que venen darrere poden seguir el mateix camí.

Vaig veure Mean Girls a la pantalla gran el dia abans que tanqués el Cinema Comèdia de Barcelona. El dia abans que la gentrificació i el turisme i l’economia ens robés un altre símbol icònic de la cultura d’una ciutat que ja ha perdut els Yelmo, que gairebé perd els Texas, i que de mica en mica es converteix en una gran botiga de souvenirs amb cartells en anglès i paelles congelades. El dia abans que tanqués el Comèdia, vaig sentir una sensació de comunió màxima amb un grup de persones desconegudes que, durant una hora i cinquanta-dos minuts, va decidir deixar-se endur per la proposta genialment hilarant de Tina Fey. I mentre m’eixugava les llàgrimes de riure amb gags nous i acudits clàssics que em sé de memòria, no vaig poder evitar pensar que això és al que es refereixen quan parlen de la màgia del cine i de l’experiència incomparable de les sales.

Això, a mi, també m’ho ha ensenyat Tina Fey. I per això li estaré entrenament agraïda.