11
de febrer
del
2024
Actualitzat
el
12
de febrer
a les
11:32h
L'absurditat és un concepte molt mastegat per a la generació millenial. Precarietat, violència, poc futur i turistes als que encara els falta una patata pel quilo són elements que apareixen a les vides de molts joves des de fa anys. Però cap ha estat capaç de plasmar-ho en una narrativa que barreja l'humor, la quotidianitat i el conflicte com ho fa Pau Cusí (Roses, 1995) a La garota entre les dents (Grup 62), nou títol de la col·lecció Brunzits.
L'escriptor i cronista, també col·laborador de Nació, publica un recull de sis contes amb el paisatge de la Costa Brava de fons i la capacitat, innata i talentosa, de plasmar pensaments intrusius en situacions en les quals qualsevol del lector s'hi pot haver trobat alguna vegada a la vida.
Sé de bona mà que tu no vas a l'editorial i els dius que vols publicar un llibre. Com sorgeix La garota entre les dents?
A la Juliana la coneixia perquè ella estava fent el programa Tot són problemes. Compartíem cap. Li van proposar un projecte intern i vam treballar junts, poc temps, però ens vam caure bé. Al cap de poc, no sé si m'havia vist per les xarxes, em va suggerir escriure el llibre. El novembre del 2022. Em va explicar que ja tenien en marxa el de l'Ofèlia Carbonell i l'editorial Brunzits, i que jo era el tercer. Jo ho tenia al cap des de fa molt temps. Era ara o mai, la veritat.
Tu et planteges des del principi fer aquest format de relats?
Sí, vaig ser jo. Perquè si et soc sincer, pensava que no tindria capacitat per fer una novel·la. Però tenia moltes històries al cap des de feia molt de temps i la manera més fàcil de fer-les quadrar era així. La primera i la segona les tenia al cap des de feia molt. Tot era com del mateix univers, però en una novel·la era massa.
Podem dir ja de manera oberta que ets violentament graciós?
La violència no era un concepte que tingués al cap per vertebrar les històries o que hagués de ser graciós. Tothom que m'ha fet alguna crítica sobre aquest aspecte més humorístic no estava buscat. Entenc que són situacions que poden fer gràcia, però quan les he viscut en persona pensava "què collons és això?", la sordidesa de Roses a l'estiu. I en cap moment vaig decidir fer contes violents. És fotut eh fer introspecció d'un mateix, per veure què et surt, però m'ha sortit així.
Sé que ets hipocondríac, com és escriure de forma tan violenta sobre la mort?
Quan intentava entendre perquè escrivia això, perquè sempre m'ha agradat escriure sobre el que és grotesc o sòrdid, potser sí que era una manera de projectar-me sobre les meves pors. Si escrius sobre una tia que està a la platja i li cau una pedra al cap, és una manera d'enfontre-se'n d'un fet horrorós que et pot passar a tu, a mi o a qui sigui. Una estúpida pedra que tira un nen fa que acabi el pollastre a l'ast que et volies menjar, la família que volies formar o allò que volies estudiar. Això sempre ho he tingut molt al cap sempre, d'alguna manera escriure-ho és fer-ne broma. Just abans de publicar el llibre es mor el meu avi i vas a dormir i dius: "S'ha mort, no hi ha marxa enrere". És molt emo, de descobrir-ho amb catorze anys, però és tan potent i tan fort, xocant, fa tanta por... que si fas broma, és un mecanisme de defensa.
Els contes estaven plens de pensaments intrusius que vas introduir en els relats, un fet que forma part molt de la nostra generació.
Quan escrivia tenia clar que havien de passar coses. No volia tampoc que l'acció es veiés molesta, que els meus pensaments molestessin la trama. El típic escriptor alcohòlic i comença el llibre amb una història que és una excusa per fotre la teva pròpia xapa. A favor, però no volia que passés això en un llibre de relats. No tenia tantes coses per dir com perquè se'm mengés el text. Tenia ganes d'explicar la meva visió del món, però és més fàcil explicar-lo a través de les coses que passen en la narrativa que una altra cosa. Sobre la mort, l'amor, les dones. Prefereixo això que no la típica frase de merda.
Coexistir amb internet i la cova que suposa té res a veure amb la teva capacitat per retratar la sordidesa d'aquesta manera amb la qual escrius?
No ho sé. Quan vaig començar a escriure recordo que vaig pensar que no volia fer un llibre que em diguessin "es nota que beu de Twitter". Crec que no és el cas. D'alguna manera internet el que ha fet és que ens ha rebentat el cervell. Aquesta necessitat què passin coses és perquè no deixo de ser un fill d'internet. Necessites estímuls molt ràpids. No vull fer un discurs cunyat, però la gent necessita això i potser el meu estil beu d'aquí. No t'ho sabria dir. No sé si es nota el meu humor d'internet, tampoc.
És l'absurditat, el que et crida, no?
El que impera a internet i a la nostra generació és ser pessimista o nihilista amb les coses. Com que el futur és una merda, doncs anem fent. La mera existència dels mems absurds respon al fet que el món s'ha tornat absurd. El futur cada dia et bombardegen amb notícies sobre que morirem tots, el mar arribarà al Pedraforca, estarem a 45 graus al març i per beure aigua hauràs de barallar-te amb dos nens de la plana de Vic. Passarà tot això. I quan et bombardegen amb això des que tenim catorze anys és molt difícil no veure el món com una absurditat. Jo sempre l'he vist absurd. El clima, els lloguers, les feines precàries, tot et convida a fer un mem que digui "a" amb una granota. És que jo recordo de petit la notícia del 324 sobre una dona que estava a Portlligat que li va caure una pedra i la va matar. És que com no ha de ser absurd?
És generacional.
Els mems abans eren una cosa treballada, ara són absurds. El que es porta ara, no? "Tranqui avui no vaig a treballar perquè avui no sortiré del llit". L'oda a la vida deprimida i fer-ne com gala. Tampoc em sembla bé, però al contrari potser és ser un puto criptobro. Tot navega en aquest espectre de pessimisme absolut. És un nihilisme generacional perquè jo l'entenc. Ho entenc perfectament. És molt fàcil abonar-se a l'absurditat.
Has tingut síndrome de l'impostor a l'hora de fer el llibre?
Si et dic la veritat, quan escrius, parlo per mi, només tens dues opcions: o fas una obra mestra o fas una merda infumable que no mereix que surti mai del meu Word. No tens punt mitjà. En aquest sentit, les editores, la Glòria i la Juliana, van ser molt importants. Però no tinc síndrome de l'impostor, només quan vaig començar. Ara quan ja he tingut feedback i crec que està agradant, encara que no canvia la història de la literatura, penso que realment val la pena. Me l'he treballat molt, eh. Tenir síndrome de l'impostor també és molt català, però m'ho mereixo perquè me l'he treballat.
Pau Cusí en l'entrevista amb Nació a l'Eixample Foto: Hugo Fernández
Un dels ingredients de Roses és el turisme i és molt interessant com l'enfoques.
Sé que és més constructiu un article del David Cobo sobre quants turistes arriben en creuer a Barcelona. Ara bé, jo com a escriptor entre moltíssimes cometes, la meva feina és riure del turisme sense dades. Què tinc jo si no és això? La meva experiència treballant quatre anys a l'Aquabrava i a la recepció d'un hotel. Ho he vist tot. Les persones que hi passen, com es comporten, que volen, que busquen. Això ho conec de primera mà. El que em queda és retratar-los. Insisteixo, no soc el Cobo, no tinc dades.
Quanta autoficció hi trobem al llibre?
La meva mare el va llegir i va dir que m'havia inspirat molt en la meva vida. És una cosa que es porta molt. Són coses que he viscut jo, però a la vegada en els protagonistes no em sento gens reflectit. Són persones bastant de merda. M'he inspirat en gent que conec o situacions. No soc jo, vaja. No em fa vergonya. Hi ha certa distància.
Falten referents per a la nostra generació que formin part de la mateixa?
Existeixen Irene Solà o Pol Guasch, que és gent que en sap de veritat i són bons. Però sí que crec que hi ha escriptors per joves d'èxit i que poden interpel·lar-los. En el meu cas no considero que sigui una literatura molt de nínxol. Sé que Brunzits va per aquí, però crec que el meu llibre és més intergeneracional. Té el punt que siguin històries fetes per joves. A més que els protagonistes ho són perquè ho tinc molt a prop. És divertit, perquè l'altre dia el meu llibre me'l vaig trobar a la secció juvenil. No m'ho sembla. Però el tarannà o la manera de veure les coses segurament sí que ho és.
Et veus criticat pel teu origen digital, entre moltes cometes?
Jo puc entendre el que digui que aquest tio fa tuits i ara fa un llibre. Tampoc soc ningú, no soc el Manel Vidal, en el sentit de tuitare amb èxit. Entenc la visió distorsionada que existeixen influencers i tal, però el llibre l'has d'escriure. Em tocaria els collons que algú li foti l'etiqueta que és un llibre fet per algú que fa tuits. Que ho frivolitzi. Em sabria greu que pensessin que és la gent d'internet que ara escriu i es creu bona. No té res a veure amb internet ni la meva feina, és una cosa que volia fer des de fa molt de temps.
Torna a escriure amb nosaltres, Pau, ara que ja has resolt això del llibre.
Ho intentarem.
L'escriptor i cronista, també col·laborador de Nació, publica un recull de sis contes amb el paisatge de la Costa Brava de fons i la capacitat, innata i talentosa, de plasmar pensaments intrusius en situacions en les quals qualsevol del lector s'hi pot haver trobat alguna vegada a la vida.
Sé de bona mà que tu no vas a l'editorial i els dius que vols publicar un llibre. Com sorgeix La garota entre les dents?
A la Juliana la coneixia perquè ella estava fent el programa Tot són problemes. Compartíem cap. Li van proposar un projecte intern i vam treballar junts, poc temps, però ens vam caure bé. Al cap de poc, no sé si m'havia vist per les xarxes, em va suggerir escriure el llibre. El novembre del 2022. Em va explicar que ja tenien en marxa el de l'Ofèlia Carbonell i l'editorial Brunzits, i que jo era el tercer. Jo ho tenia al cap des de fa molt temps. Era ara o mai, la veritat.
Tu et planteges des del principi fer aquest format de relats?
Sí, vaig ser jo. Perquè si et soc sincer, pensava que no tindria capacitat per fer una novel·la. Però tenia moltes històries al cap des de feia molt de temps i la manera més fàcil de fer-les quadrar era així. La primera i la segona les tenia al cap des de feia molt. Tot era com del mateix univers, però en una novel·la era massa.
Podem dir ja de manera oberta que ets violentament graciós?
La violència no era un concepte que tingués al cap per vertebrar les històries o que hagués de ser graciós. Tothom que m'ha fet alguna crítica sobre aquest aspecte més humorístic no estava buscat. Entenc que són situacions que poden fer gràcia, però quan les he viscut en persona pensava "què collons és això?", la sordidesa de Roses a l'estiu. I en cap moment vaig decidir fer contes violents. És fotut eh fer introspecció d'un mateix, per veure què et surt, però m'ha sortit així.
Sé que ets hipocondríac, com és escriure de forma tan violenta sobre la mort?
Quan intentava entendre perquè escrivia això, perquè sempre m'ha agradat escriure sobre el que és grotesc o sòrdid, potser sí que era una manera de projectar-me sobre les meves pors. Si escrius sobre una tia que està a la platja i li cau una pedra al cap, és una manera d'enfontre-se'n d'un fet horrorós que et pot passar a tu, a mi o a qui sigui. Una estúpida pedra que tira un nen fa que acabi el pollastre a l'ast que et volies menjar, la família que volies formar o allò que volies estudiar. Això sempre ho he tingut molt al cap sempre, d'alguna manera escriure-ho és fer-ne broma. Just abans de publicar el llibre es mor el meu avi i vas a dormir i dius: "S'ha mort, no hi ha marxa enrere". És molt emo, de descobrir-ho amb catorze anys, però és tan potent i tan fort, xocant, fa tanta por... que si fas broma, és un mecanisme de defensa.
Pau Cusí, ara també escriptor, acaba de treure llibre Foto: Hugo Fernández
Els contes estaven plens de pensaments intrusius que vas introduir en els relats, un fet que forma part molt de la nostra generació.
Quan escrivia tenia clar que havien de passar coses. No volia tampoc que l'acció es veiés molesta, que els meus pensaments molestessin la trama. El típic escriptor alcohòlic i comença el llibre amb una història que és una excusa per fotre la teva pròpia xapa. A favor, però no volia que passés això en un llibre de relats. No tenia tantes coses per dir com perquè se'm mengés el text. Tenia ganes d'explicar la meva visió del món, però és més fàcil explicar-lo a través de les coses que passen en la narrativa que una altra cosa. Sobre la mort, l'amor, les dones. Prefereixo això que no la típica frase de merda.
Coexistir amb internet i la cova que suposa té res a veure amb la teva capacitat per retratar la sordidesa d'aquesta manera amb la qual escrius?
No ho sé. Quan vaig començar a escriure recordo que vaig pensar que no volia fer un llibre que em diguessin "es nota que beu de Twitter". Crec que no és el cas. D'alguna manera internet el que ha fet és que ens ha rebentat el cervell. Aquesta necessitat què passin coses és perquè no deixo de ser un fill d'internet. Necessites estímuls molt ràpids. No vull fer un discurs cunyat, però la gent necessita això i potser el meu estil beu d'aquí. No t'ho sabria dir. No sé si es nota el meu humor d'internet, tampoc.
És l'absurditat, el que et crida, no?
El que impera a internet i a la nostra generació és ser pessimista o nihilista amb les coses. Com que el futur és una merda, doncs anem fent. La mera existència dels mems absurds respon al fet que el món s'ha tornat absurd. El futur cada dia et bombardegen amb notícies sobre que morirem tots, el mar arribarà al Pedraforca, estarem a 45 graus al març i per beure aigua hauràs de barallar-te amb dos nens de la plana de Vic. Passarà tot això. I quan et bombardegen amb això des que tenim catorze anys és molt difícil no veure el món com una absurditat. Jo sempre l'he vist absurd. El clima, els lloguers, les feines precàries, tot et convida a fer un mem que digui "a" amb una granota. És que jo recordo de petit la notícia del 324 sobre una dona que estava a Portlligat que li va caure una pedra i la va matar. És que com no ha de ser absurd?
És generacional.
Els mems abans eren una cosa treballada, ara són absurds. El que es porta ara, no? "Tranqui avui no vaig a treballar perquè avui no sortiré del llit". L'oda a la vida deprimida i fer-ne com gala. Tampoc em sembla bé, però al contrari potser és ser un puto criptobro. Tot navega en aquest espectre de pessimisme absolut. És un nihilisme generacional perquè jo l'entenc. Ho entenc perfectament. És molt fàcil abonar-se a l'absurditat.
Has tingut síndrome de l'impostor a l'hora de fer el llibre?
Si et dic la veritat, quan escrius, parlo per mi, només tens dues opcions: o fas una obra mestra o fas una merda infumable que no mereix que surti mai del meu Word. No tens punt mitjà. En aquest sentit, les editores, la Glòria i la Juliana, van ser molt importants. Però no tinc síndrome de l'impostor, només quan vaig començar. Ara quan ja he tingut feedback i crec que està agradant, encara que no canvia la història de la literatura, penso que realment val la pena. Me l'he treballat molt, eh. Tenir síndrome de l'impostor també és molt català, però m'ho mereixo perquè me l'he treballat.
Un dels ingredients de Roses és el turisme i és molt interessant com l'enfoques.
Sé que és més constructiu un article del David Cobo sobre quants turistes arriben en creuer a Barcelona. Ara bé, jo com a escriptor entre moltíssimes cometes, la meva feina és riure del turisme sense dades. Què tinc jo si no és això? La meva experiència treballant quatre anys a l'Aquabrava i a la recepció d'un hotel. Ho he vist tot. Les persones que hi passen, com es comporten, que volen, que busquen. Això ho conec de primera mà. El que em queda és retratar-los. Insisteixo, no soc el Cobo, no tinc dades.
Quanta autoficció hi trobem al llibre?
La meva mare el va llegir i va dir que m'havia inspirat molt en la meva vida. És una cosa que es porta molt. Són coses que he viscut jo, però a la vegada en els protagonistes no em sento gens reflectit. Són persones bastant de merda. M'he inspirat en gent que conec o situacions. No soc jo, vaja. No em fa vergonya. Hi ha certa distància.
Falten referents per a la nostra generació que formin part de la mateixa?
Existeixen Irene Solà o Pol Guasch, que és gent que en sap de veritat i són bons. Però sí que crec que hi ha escriptors per joves d'èxit i que poden interpel·lar-los. En el meu cas no considero que sigui una literatura molt de nínxol. Sé que Brunzits va per aquí, però crec que el meu llibre és més intergeneracional. Té el punt que siguin històries fetes per joves. A més que els protagonistes ho són perquè ho tinc molt a prop. És divertit, perquè l'altre dia el meu llibre me'l vaig trobar a la secció juvenil. No m'ho sembla. Però el tarannà o la manera de veure les coses segurament sí que ho és.
Et veus criticat pel teu origen digital, entre moltes cometes?
Jo puc entendre el que digui que aquest tio fa tuits i ara fa un llibre. Tampoc soc ningú, no soc el Manel Vidal, en el sentit de tuitare amb èxit. Entenc la visió distorsionada que existeixen influencers i tal, però el llibre l'has d'escriure. Em tocaria els collons que algú li foti l'etiqueta que és un llibre fet per algú que fa tuits. Que ho frivolitzi. Em sabria greu que pensessin que és la gent d'internet que ara escriu i es creu bona. No té res a veure amb internet ni la meva feina, és una cosa que volia fer des de fa molt de temps.
Torna a escriure amb nosaltres, Pau, ara que ja has resolt això del llibre.
Ho intentarem.