Que aixequi la mà qui, després de l’escola, es plantava davant la tele amb un entrepà de Nocilla i consumia, pràcticament sencera, la programació del Club Súper 3/K3/3XL fins la nit. La majoria dels que ara sou davant l’ordinador/tablet/telèfon —molts segurament asseguts a la tassa del vàter— i heu aixecat la mà deveu tenir entre 25 i 35 anys i vau créixer acompanyats de l’Inuyasha, la Sakura, el Doraemon i el seu casquet volador — mai, gorrocóptero—, la Marinera Lluna i, el meu detectiu adolescent preferit, el Conan. I m’hi jugo el sou que la majoria de vosaltres ara esteu somrient nostàlgicament i pensant en com han canviat les coses des d’aleshores; com us connecteu a L’hora Boomer de l’X3 i com us heu enganxat a les noves aventures de Haikyuu!, Guardians de la nit, i Black Clover.


I tot, perquè els nostres personatges preferits parlaven en català. I això volia dir que, malgrat menjar amb bastonets i escriure amb un alfabet diferent del nostre, els enteníem. Es feien propers. Semblava que podrien ser els nostres amics. I, encara millor, que nosaltres podíem ser ells a l’hora del pati.

Els darrers anys, molta gent s’ha sumat, de manera oportunista, al carro de què alguns fa anys que intentem defensar: que la supervivència de la llengua i la normalització del català passa per la programació infantil i adolescent, i que això, a Catalunya, és sinònim d’anime. No pretenc anar d’abanderada ni de posar cap primera pedra de res —hi ha teòrics i especialistes en el tema que em porten anys d’avantatge i coneixements. De la mateixa manera que no em considero La llibertat guiant el poble, tampoc espero que molta gent alliçoni sobre el tema sense saber-ne. I menys, quan molts d’aquest són els que et miren raro quan admets, encara amb el cap baix per les possibles connotacions negatives que pot tenir, que ets consumidor d’animació japonesa tot i tenir més de 13 anys. Al cap i a la fi, però, tota suma a la lluita és positiva. No veig els líders independentistes queixar-se perquè algú que abans votava Socialistes ara vota Esquerra, Junts o la CUP.

El cas és que la lluita ha estat difícil:els comptes de Twitter abanderats del doblatge en català han fet molta feina fins i tot quan se’ls titllava de bojos motivats patriotes i, fins i tot, frikis —aquell adjectiu que tant rebuig i alhora tanta estima genera. Ara, semblava que havíem arribat a una situació de progrés amb el naixement d’un canal en què no només s’apostava per l’anime en català, sinó que es feia amb criteri, valorant el producte com cal, i potenciant-lo tant com es pot. A les sales de cinema cada vegada arriben més pel·lícules doblades en la nostra llengua —i sí, aquí hem de donar les gràcies a la qualitat infinita del Conan, que cada tardor omple sales de cinema amb un nou cas.

Per desgràcia, com passa amb totes les lluites, encara no n’hi ha prou. Perquè aquest cap de setmana s’ha estrenat una de les pel·lícules d’anime més important dels últims anys, i només ho ha fet en versió original subtitulada i doblada al castellà. No hi ha rastre del català pel que fa a Suzume, l’última obra del geni Makoto Shinkai, que ja ens havia delectat —també en català— prèviament amb dos llargmetratges que han revolucionat la història de l’animació nipona: Your Name i Weathering With You. I no s’entén. No s’entén com pot ser que un dels films més transcendents del mercat del país del sol naixent els últims anys aterri a un dels territoris internacionals on l’anime i el manga proliferen tant que cada any l’hi dediquem un saló que s’està fent tan gran que hem d’ampliar aforament en cada edició, i no ho faci en la llengua del país. No s’entén que la Suzume i el Souta no parlin català quan la pel·lícula farà, de sobres, molta més caixa a Catalunya que a Espanya.


Estalvieu-vos, si us plau, els comentaris alliçonadors amb ferum de mansplaining. Conec el backstage del perquè i els detalls de les decisions de la distribuïdora que ha portat Suzume fins casa nostra (Crunchyroll). I fins i tot els intringulis polítics. No em direu res de nou i n’he tingut prou amb els missatges privats de Twitter que m’han arribat arran d’un tuit amb una pregunta retòrica sobre el tema. Però aquesta setmana he pagat una entrada per veure una pel·lícula que feia anys que esperava, i ho he hagut de fer en versió original subtitulada en castellà, i permeteu-me que en aquest espai m’esplaï en la meva indignació.

Perquè la pel·lícula és una obra mestra. No m’atreveixo a dir que és millor que Your Name perquè és improbable que Shinkai acabi superant la que, per a molts, és la seva grand opus absoluta. Però durant dues hores i dos minuts, vaig quedar absolutament captivada per una pel·lícula que representa la síntesi màxima de les virtuts del seu director: una animació més enllà de la màgia com a motor i mitjà per narrar una història de superació personal que, alhora, és una metàfora brutal sobre l’ansietat climàtica i el drama meteorològic.

Que a Makoto Shinkai això del temps el fascina més que als catalans, ja ho sabíem. És el cineasta preferit de Tomàs Molina. Your Name lliga la història dels dos protagonistes a través de la caiguda d’un meteorit, i Weathering With You se centra en una jove que pot controlar el temps i aturar la pluja. A Suzume, Shinkai ho porta un pas més enllà per explicar la història d’una jove a qui li cau a sobre la tasca de tancar les portes misterioses que s’estan obrint arreu del Japó i a través de les quals s’està escapant un ésser malvat que, oh sorpresa, provoca terratrèmols. La ferida japonesa amb els sismes i, per extensió, el tsunami, és gairebé tan profunda com la de la bomba atòmica. I la connexió espiritual amb la natura que se’n deriva —o de la que neix el dolor— ha inspirat especialment el gènere de l’animació. O és que les pel·lícules de Studio Ghibli no ens han ensenyat res, després de tants anys? En el cas de Shinkai, aquest tema se sintetitza perfectament en una imatge que ja ha esdevingut absolutament icònica del director: el menjar de les pel·lícules de Hayao Miyazaki són els cels estrellats de Makoto Shinkai. Són absolutament inconfusibles, preciosos de veure, i proporcionen un tel perfecte pel tipus d’històries que vol transmetre al seu públic.

A Suzume hi ha una història d’amor entre dos protagonistes, sí, per no desentonar amb les seves altres pel·lícules perquè juntes, d’alguna manera, puguin formar una espècie de trilogia temàtica. Però no és una pel·lícula romàntica; és una road movie sobre el viatge que emprèn la seva protagonista, l’homònima Suzume, per, de manera gairebé inconscient, superar un dol que li ha marcat la vida. Un viatge introspectiu, per curar ferides psicològiques i emocionals. Una metàfora que es retroalimenta: el dol de la Suzume és el dol d’una població, d’una societat, d’un país sencer. Un trauma que va més enllà de les generacions. Que ja no només és la radioactivitat d’Akira o els esperits del bosc de Mononoke. Que s’ha convertit en una problemàtica universal que no podem resoldre simplement tancant una porta.

El resultat és una peça magnífica que emociona en el seu clímax —com passa sempre amb les pel·lícules de Shinkai— quan falten vint minuts pel final, i que et corromp les entranyes amb una convicció agredolça. Surts de la sala de cinema sense poder-te treure la banda sonora del cap i amb la sensació que has estat testimoni d’un fet especial que es recordarà i quedarà emmarcat a la història.

Imagineu-vos com hauria estat de poderós poder-la gaudir en català. Imagineu-vos com de fons hauria calat el missatge; que profund hauria arrelat en les nostres ànimes la tesi que amb tanta devoció ha articulat i plasmat Shinkai si l’haguéssim sentit en el nostre idioma. Com passarà, per cert, arreu del món.

Partit a partit, que deia aquell. Tot arribarà. Avui és Suzume, però demà serà Bola de Drac Súper Extreme Power Fusion Z Kai 40 i l’endemà la pel·lícula 300 del Detectiu Conan. I algun dia aquest debat acabarà i tindrem les sessions en català que ens mereixem. Mentrestant, aneu al cinema, que Makoto Shinkai ho mereix.