Poques vegades surto d’una sala de cinema sense saber exactament què acabo de veure. No sé si és un defecte o una virtut, i la veritat és que no he vingut aquí a reivindicar-me ni a penjar-me medalletes. La qüestió és que les pel·lícules pocs cops em desconcerten tant —per molt que ho intentin, perquè quan juguen a despistar i a provocar els veig el llautó als 5 minuts— com per sortir del cinema amb els ulls en interrogant.

Challengers ho ha aconseguit. Inclús ara, havent-la meditat i comentat, no n’acabo de treure tot l’entrellat. El film de Luca Guadagnino, que ja fa anys que s’ha consolidat com un talent visionari en el mitjà amb pel·lícules com l’aclamada Call Me By Your Name—que, per cert, va dur Timotheé Chalamet a l’estrellat— o Bones And Allmés recentment —que, per cert, va deixar Timotheé Chalamet en un punt moralment ambigu—, pot generar una disparitat d’opinions: per a molts serà, indiscutiblement, el millor film de l’any, i per a d’altres, serà André Gomes al Barça. No hi haurà punt entremig. Ben bé com en els partits de tenis que retrata la cinta, les opinions es balancejaran d’un costat a l’altre de moment sense clar guanyador. Per això ja estarà l’espectador —savi i no tan savi— que posarà el matchpoint definitiu divendres quan arribi als cinemes.

Fins aquí les metàfores tenistes.

Guadagnino s’ha aliat amb l’estrella del moment i del futur, Zendaya, i ha dinamitzat les carreres de dos actors que ja prometien molt però que ara estan destinats a formar part indispensable d’un nou star system més necessari a Hollywood que una renovació en el funcionariat espanyol, Mike Faist i Josh O’Connor. Tots tres formen part d’aquesta nova onada d’actors angloparlants que està revolucionant la interpretació —una llarga llista a la qual podem afegir noms com Tom Holland, Paul Mescal, el mateix Chalamet, Rachel Zegler, Glen Powell, Sydney Sweeney, Anya Taylor-Joy, Austin Butler o Florence Pugh. Una generació de joves que ronden els trenta anys i que s’ha aliat amb directors joves i veterans per cimentar uns currículums que fan veritable enveja.

Aquí, Faist —que va debutar ni més ni menys que de la mà de Déu, Steven Spielberg—, O’Connor —impecable jove rei Carles III a The Crown— i Zendaya —protagonista de tot, absolutament tot el que val la pena veure últimament— són tres joves tennistes amb una carrera tan prometedora com la dels seus alter egos. Un embolic passional, sexual, i emocional de teenagers marca les seves individuals carreres, i Challengers repassa els darrers 13 anys de vida, de relació, en què tots tres personatges comencen i acaben en llocs molt dispars. La trama no té més: un triangle amorós d’adolescents que es fan grans i que no saben què volen de la seva vida, o ho tenen massa clar. Típica, tòpica, inclús suada, si m’apures.

Potser és per això que Guadagningo se l’ha pres amb la serietat amb que s’ha pres la pel·lícula —és a dir, zero. Seqüències gravades com si anés col·locadíssim de diferents psicotròpics que barregen la càmera horrorosament subjectiva d’una pilota de tennis —???— amb plans a càmera lenta de suor regalimant per la cara d’un Mike Faist vestit espantosament evidentment d’Uniqlo. El muntatge és erràtic, marejantl’espectador d’una línia temporal a l’altra sense mercè, amb uns canvis de to tan sobtats com fuetades. La banda sonora, de chumba-chumba descarat —no hi ha cap altra manera de descriure-la— s’estavella per sobre de diàlegs intensos de personatges com si algú l’hagués muntat sense parar atenció als nivells de so a propòsit. Res, absolutament res té sentit. Tot és un clixé rere l’altre, una successió de cursileries sense final.

I, la mare que em va parir, funciona. O i tant, si funciona. La pel·lícula és boníssima. Per què? Ni idea.

No sé per què els plans zenitals invertits de dos actors que clarament no han jugat a tennis en la seva vida fan vibrar. No sé per què els últims vint minuts són un clímax més satisfactori que la majoria dels que he vist aquest any. Ni idea de per què rius quan rius, o t’emociones quan t’emociones, o et tenses quan et tenses. Sobre el paper, la pel·lícula és nefasta. I, en canvi, et manipula, et controla, et sedueix al seu gust.

Hi tenen molt a dir els tres intèrprets, evidentment, que lideren la cinta com Roger Federer liderava la terra batuda —he promès que acabarien les metàfores tenistes, però sempre em guardo un as a la màniga. Que Zendaya és una deessa ja no ens ha de sorprendre. De fet, ha de ser el llistó base sobre el qual analitzem tota la seva feina a partir d’ara. Sedueix en tots els sentits possibles del que suposa la paraula i el seu personatge, lliscant prodigiosament entre la sensualitat i la puteria. És, sens dubte, la intèrpret més talentosa del trio, i ni se n’amaga. O’Connor es bat a duel amb ella amb un personatge deliciós, absolutament hilarant, que s’ho està passant gairebé tan bé com el seu director. I Faist potser té el protagonista més pla, el menys interessant, però que sobresurt emparellat amb O’Connor en una relació que és la definició literal de dos ratas peleándose por un churro però de claríssim subtext —text, directament— homoeròtic en què s’amaga el veritable film interessant. L’única manera de fer que Challengers fos millor seria si, a mig metratge, hagués abandonat el triangle amorós i hagués apostat a full per explorar la tensió sexual i romàntica entre els dos protagonistes masculins. Ja hi haurà temps —espero— per explorar-la en futurs projectes. Ni Faist ni O’Connor es poden permetre llençar aquest regal inimitable que Guadagnino ha sabut trobar.

I de Guadagnino, poc més es pot dir. Que ha sabut abandonar la intensitat innecessària i insuportable de Bones And All per passar-s’ho bé, fer una pel·lícula veritablement delirant que és un gaudi i que, tot i no funcionar, per algun miracle diví és un sí com una catedral. Suposo que m’ho hauria d’haver imaginat d’un director italià que viu i treballa en un palazzo del segle XVII. Fool me once...

Tant de bo el seu cinema no deixi mai de sorprendre’m.