En acabar el quart capítol de la segona temporada de Severance no em va quedar més remei que aixecar-me i aplaudir. No us enganyaré, és una acció estranya: estar a casa i llevar-te del sofà, la manta i el comandament a distància caient al voltant, quan la pantalla fon a negre i surten els crèdits finals com si estiguessis en una estrena de Canes no et pinta com la persona més psicològicament estable del món. Però hi ha vegades que la narració serial televisiva et dona regals. I, a vegades, l’impuls serièfil d’amant de la bona tele et posseeix per dins sense que hi puguis fer res. I en el meu cas Severance és la meva kriptonita: aquella sèrie a la qual no li puc negar res perquè desperta en mi els instints serièfils més salvatges.
Part de l’eufòria venia donada, com sol passar, per la desaparició del neguit. Un neguit cuinat a foc lent durant els tres anys que hem trigat a veure la segona tongada d’episodis de la que va ser la millor sèrie del 2022. La vaga de Hollywood, les discrepàncies creatives i el perfeccionisme del director i productor principal de la sèrie, Ben Stiller, van allargar agònicament l’espera per veure la continuació del que és, amb tota probabilitat, el cliffhanger més bèstia dels últims déu anys de producció televisiva. I amb cada mes que passava sense notícia, més creixia la incertesa que la segona temporada no estigués a l’alçada de l’obra mestra absoluta que va resultar ser la primera.
Per sort, l’espera ha valgut la pena. Perquè som a mitjans de gener i ja hem trobat la que serà la millor sèrie del 2025. I, si m’apreteu, la millor sèrie de l’última dècada televisiva.
Severance—malgrat la poca promoció que Apple TV Plus fa dels seus productes, i ara el tema ja comença a fer patir seriosament—cridava l’atenció per la seva premissa de ciència-ficció astutament original i reflectiva de l’actualitat: un grup de treballadors que, després d’implantar-se un xip al cervell, no saben qui són a l’exterior quan estan a la feina, ni tampoc no saben de què treballen quan estan a l’exterior. Un experiment que crea, així, un desdoblament de personatges: els innies (aquells que treballen a l’empresa, Lumon, i mai han vist res més enllà de la sinistra oficina on treballen) i els outies (els que prenen la decisió d’implantar-se el xip, els personatges “reals”, aquells que no saben qui són ni que fan durant la feina). Un punt de partida fantàstic que, d’entrada, ja és una bufetada amb la mà oberta a la societat capitalista i esclavitzada per la feina en què vivim. I que permet una infinitat de possibilitats per explorar diferents cares d’una mateixa moneda. És a dir, un exercici de genialitat eixordadora per insuflar adrenalina a la ficció televisiva.
La primera temporada havia revolucionat la petita pantalla amb uns guions per emmarcar, una direcció cortesia de Ben Stiller d’aquelles que són tan bones que sembla que tot ho fan per fardar, i unes interpretacions impecables que arrodonien uns personatges escrits amb un do diví. Rere una premissa possiblement difícil d’assumir s’hi amagava una obra amb tantes capes d’interpretació que no es podia acabar de desgranar mai del tot. Arribar-li a les soles de les sabates era una feina titànica, però, pel que ens han demostrat, no pas impossible. En els sis capítols avançats a premsa, Severance demostra no només no haver perdut la màgia, ni el talent, ni l’enginy, sinó haver fotut cinquena i apostar per tot allò que la fa única i especial.
No hi ha absolutament res que no surti bé. Se’m queden curts els qualificatius. La primera seqüència del primer capítol ja és infinitament millor que qualsevol sèrie del 2024. Fins i tot els títols de crèdits, renovats i estilitzats, són Lamine Yamal xutant amb l’exterior del peu. Els guions resolen promeses obertes i en proposen de noves amb la suavitat d’aquells pocs privilegiats que entenen a la perfecció el seu art; la direcció és molt més atrevida, i fotogràficament et deixa la boca oberta amb cada pla de cada seqüència; els intèrprets, navegant més que mai la fina línia entre els dos contrapunts de cada personatge, demostren que poc tindran a fer la resta d’actors als propers Emmys. En aquesta última categoria cal destacar la feina descomunal de John Turturro, que en sis capítols es despulla com a intèrpret en una masterclass que serà recordada durant segles.
Hi ha més comèdia, hi ha més misteri, hi ha més intriga, i hi ha més surrealisme. I hi ha una aposta absoluta per ficar el dit a la llaga del capitalisme i criticar el model corporatiu actual. Una escena del primer capítol que funciona sobre paper com un respir còmic entre la tensió és una crítica més ferotge a la hipocresia capitalista de la que va fer mai Succession. Una escena que serveix de resum perfecte de la tesi que, durant tota aquesta temporada, Severance aconsegueix defensar: que els humans som mers servents explotats en les mans d’uns pocs privilegiats—que la feina, lluny de dignificar, ens converteix en titelles sense vida, sense llibertat, sense força. Que se’ns explota dia rere dia i ho acceptem perquè l’art de l’amenaça s’ha perfeccionat a costa dels més perjudicats.
I tot culmina en un quart episodi que es col·loca en el podi de més estrany però també més ben parit del que va de sèrie. Una posició complicada d’assolir quan abans i després tens obra mestra rere obre mestra de capítols—un reguitzell de fascicles de cinquanta minuts que, cada setmana, demostraran tossudament que no hi ha cap producció que sigui capaç de superar-la. Vaja, que el quart episodi és una mica com inscriure dos jugadors en el temps de descompte: et venen ganes de cridar, fer la botifarra, i deixar-te endur per l’eufòria.
No sé què ens oferiran els capítols restants per concloure la temporada, i part de mi frisa per veure’ls setmanalment, amb la resta de mortals, a mesura que Apple TV els estreni. Si alguna sèrie es mereix aquest retorn al format de comptagotes és Severance, que només pot fer que créixer amb el boca-orella, els mems, i les teories que indubtablement ompliran les xarxes socials. Però si ens hem de guiar pel que hem vist, el millor encara està per arribar. I quina sort, nanos, quina sort.