M’és cada vegada més difícil ja no justificar, sinó explicar algunes de les decisions creatives per les quals estan apostant els grans estudis de Hollywood. Els remakes, revivals, reboots, reqüel·les em superen més que veure Frenkie de Jong conduint la pilota al mig del camp—és a dir, que he deixat d’intentar entendre el seu origen, la seva continuïtat, i la seva finalitat per, directament, ofendre’m. Tampoc soc capaç d’explicar la decisió de refer, pla per pla, films d’animació en live-action, perquè poc aporten a la cultura cinematogràfica més enllà d’un refregit nostàlgic de, sovint, dubtosa qualitat. I quan pensava que les decisions als despatxos ja no em podien confondre més, Disney decideix estrenar Vaiana 2, una seqüela d’aquella pel·lícula que els teus fills han vist en bucle, i que en teoria havia de ser una sèrieper a la plataforma Disney Plus, en format pel·lícula. Sí, ho heu llegit bé: Vaiana 2, la pel·lícula d’una hora tres quarts que aquest cap de setmana anireu a veure a les sales de cinema, havia de ser una sèrie de diversos capítols. I d’aquí plora la criatura—que, de plorar, plora molt.
Vaiana és una de les poques pel·lícules relativament noves de Disney que, al meu parer, va causar furor. Tenia una forta protagonista femenina superant una odissea, un company d’aventures—Maui, semideu encarnat per Dwanye “The Rock” Johnson—divertidíssim pels més petits, un apartat visual espectacular, i cançons de Lin-Manuel Miranda (Hamilton, In The Heights, el compositor més buscat dels últims deu anys). Era una aposta original i creativa amb un tema principal, How Far I’ll Go, que ha passat als annals de la història de cançons de pell de gallina de la factoria Disney. Que en fessin una seqüela no era un valor arriscat, sinó una aposta assegurada.
Que en fessin una seqüela en format sèrie era condemnar-la a la mort. Almenys, pel que fa a l’estratègia de Disney Plus.
Perquè, pel que s’intueix a la pel·lícula, la sèrie hauria funcionat força bé—i força millor que les típiques sèries seqüela que a vegades es produeixen de pel·lícules d’animació en què la qualitat visual és molt inferior, les trames tenen poca imaginació, i els personatges no tenen la veu habitual perquè apostat pels actors originals surt massa car pel pressupost de la petita producció. Vaiana 2 tenia pocs d’aquests problemes: l’animació continua sent preciosa, els actors protagonistes tornen a encarnar els seus papers, i l’aspecte narratiu té una intenció—que recorda molt a l’original, sí, però una intenció al cap i a la fi. La protagonista s’alia amb una sèrie de personatges de la seva tribu per buscar una illa amagada per una maledicció d’un deu—crec que del tro, però la pel·lícula tampoc té temps ni interès a especificar-t’ho—amb l’esperança de trobar altres tribus perdudes al seu mateix oceà. De nou, una odissea; de nou, una història mastegada.
I, com que adaptar una sèrie a una pel·lícula té el mateix èxit que el Reial Madrid contra el Liverpool, la pel·lícula patina indescriptiblement en el seu guió. El principal error és que cada vint minuts es pot discernir quan acaba—o acabava—el capítol original de la sèrie. El resultat, fa tot l’efecte, és que han condensat els primers tres amb els últims dos i s’han quedat tan amples. I, per tant, res del que té lloc al clímax i a la conclusió té resolució emocionalment satisfaent. Se suposa que els protagonistes han superat incomptables obstacles per arribar al final, però tu només els has vist superar dues proves de relativa complicació.
Pel mateix motiu, tots els personatges—i, aquí, ni Vaiana ni Maui se salven—són els mateixos quan comencen que quan acaben. N’hi ha tres de nous que tens la sensació de no conèixer gens, de ser arquetips i estereotips que mai busquen cap mena de profunditat ni de desenvolupament. I sap greu, perquè el clímax està ben construït, i s’intueix una forta intenció de ser emocionalment devastador. El problema és que la resta del metratge no l’ha pogut ajudar a construir-lo com a tal.
No ajuda la causa que el dolent sigui el personatge més desdibuixat de tots. Un ens sense forma que provoca flashbacks de Vietnam en l’espectador que ha vist la primera pel·lícula, però que manca la seva ambigüitat moral i, per tant, el seu interès. Una llosa més en el desgavell emocional de la sèrie feta pel·lícula.
El dany més irreparable, però, és el que fa la música. Replicar l’obra mestra de Lin-Manuel Miranda—que per molt hate que li caigui a xarxes és, al meu parer, un dels grans genis compositors contemporanis—era impossible. Però tampoc calia que s’intentés. S’havia de jugar sobre segur, apostar per una proposta diferent i coherent, i anar-hi amb tot. Però, en el seu lloc, s’ha intentat replicar una màgia que només el músic d’origen porto-riqueny pot aconseguir. I la còpia és tan barata i tan descarada, que no és que les cançons siguin fàcilment oblidables—que ho són—ni que manquin de força—que en manquen—ni que no aportin res al conflicte—que no ho fan, sinó que directament resulten ridícules. Segurament, sense elles, la pel·lícula hauria guanyat metratge per desenvolupar-se millor i seria de més qualitat.
I sap greu, realment, perquè veus que hi ha tot un equip artístic al darrere que ho ha intentat fer el millor possible amb la cabronada d’eines que se’ls hi ha donat. Pateixo per tots aquells animadors, artistes CG, muntadors, sonidistes, directors i productors que han hagut de recollir les peces d’una sèrie en què creien per reconvertir-la en una pel·lícula de la qual avergonyir-se. Tot, perquè el ratolí gegant s’ha repensat el valor de les seves obres. Tot, perquè ara sí que sí ja no importa explicar històries necessàries, importants, o mínimament coherents—el llistó està en mínims històrics. Ara—i no ens enganyem, sempre ha estat així—l’única cosa que importa és fer calés. I si els caps de Disney es pensen que la jugada passa per estrenar una pel·lícula fluixeta a les sales en comptes d’apostar per una sèrie força decent a la plataforma, molt em temo que tenen poc remei. D’aquí a les pel·lícules fetes per intel·ligència artificial hi ha un pas terroríficament petit. I ja sabeu que qui avisa no és traïdor.