No sé per què hem trigat tant, com a societat, a reunir George Clooney i Brad Pitt en una buddy movie. És d’aquelles coses que semblen evidents, com ara que el pa amb tomàquet amb una mica d’all millora de manera estratosfèrica, o que una jaqueta texana mai es pot portar amb uns pantalons texans, o que la Rosalia només posaria una cançó en català al Piromusical de la Mercè. Coses que ens sorprenen com a espècie però que, quan ens les trobem de cara, ens deixen amb un pam de nas i amb la típica expressió de "sí, ja, si és que l’hauria d’haver vist a venir".Wolfs, la nova pel·lícula d’Apple TV Plus de la que probablement esteu sentint a parlar per primera vegada llegint aquest article—perquè l’altra cosa que sembla molt evident és que la plataforma continua produint continguts de qualitat que després promociona més aviat poc—és una mica el pa amb tomàquet i all.

I és que hi havia una vegada que no s’entenia la cartellera cinematogràfica sense parlar de George Clooney—what else?—i Brad Pitt—que més enllà de la seva convulsa vida privada i familiar, continua sent d’aquells noms propis que reconeixen fins i tot les besàvies. Corrien els anys 90 i tots dos s’havien convertit no només en icones d’un tipus de cinema molt concret, sinó també els cànons sobre els quals es mesurava la bellesa masculina (no és Brad Pitt, però...). I quan Steven Soderbergh els va reunir a la gran pantalla per primera vegada l’any 2001 en una pel·lícula indie que potser us sona, Ocean’s 11, el carisma conjunt que tots dos irradiaven va ser prou per obligar Warner Brothers a fer-ne fins a dues pel·lícules més. Des d’aleshores, à la Meg Ryan i Tom Hanks, tots dos sex símbols van anar apareixent en un seguit de pel·lícules (Burn After Reading, Confessions of A Dangerous Mind...) fins que, de sobte, res. I ara, en ple 2024, ens deliten amb Wolfs, una comèdia dirigida per Jon Watts en què interpreten dos experts en netejar escenes del crim, i “aquí no ha passat res”, que es troben, sense saber-ho, quan a tots dos els criden per desfer-se del mateix problema.

La premissa és tan divertida i sucosa com sembla. Clooney és el veterà que es pensa millor que els altres; Pitt, el típic que estudia a l’últim minut i treu un 10 a l’examen. Són una parella estranya que, en les seves diferències, acaben fent un tàndem tan brillant dintre de la narrativa del film com el que fan els dos actors davant la càmera. Ajuda que l’espectador els conegui de sobres, conegui l’amistat que els uneix entre bambolines, perquè en el moment que tots dos comparteixen escena per primera vegada, se’ns empassi un somriure d’orella a orella involuntari fins i tot abans que s’hagin mirat. Aquesta és la veritable màgia del cine: la química de dues persones que, de només estar dempeus en una mateixa escena, ja aconsegueixen millorar una producció.

Al film, realment, no se li pot buscar res més que això: el gaudi que provoca veure Clooney i Pitt passar-s’ho irremeiablement bé jugant junts. Tenen dos rols de seductors, de caradures, de paios durs amb una feina molt masculina i molt dura. Són el tipus de personatges que els incels que escriuen 24/7 al xat del Xokas veneren—els mateixos que consideren Walter White un model a seguir i Skyler White una mala pècora. Per a la resta dels mortals, són dos personatges d’exterior molt masculinitzat però d’interior més aviat loser, a qui les coses surten malament tot i el talent que tenen per fer la seva feina. Una barreja còmica entre els professionals del món del crim, i el detectiu Frank Drevin d’Agafa-ho com puig. La comèdia se serveix sola no només per les seves interaccions de germà gran-germà petit, sinó per l’aspecte físic: la pel·lícula sap que els seus protagonistes ja no són els trencacors de trenta anys que poden fer acrobàcies d’acció i juga la seva cinquantena a favor. I Clooney i Pitt, que per molt àcid hialurònic i retocs facials que s’hagin administrat no poden amagar que ja no són els de Intolerable Crueltyi Seven, fan mofa de la seva pròpia edat per acabar arrodonint un guió que no és The Godfather, però que resulta profundament entretingut.

Se li afegeix, a aquest delit absolut que és veure aquesta dupla a la pantalla de nou, que hem descobert que Jon Watts és, contra tot pronòstic, i ara flipareu, un bon director. I ho hem descobert ara perquè l’única cosa que havíem consumit massivament del director nord-americà anteriorment eren les pel·lícules d’Spider-Man de Marvel, que no serien precisament història del cinema. Són, lamentablement, poc inspirades en la seva fotografia, de direcció convencional i gens arriscada, i fàcilment oblidables. Wolfs és tot el contrari: hi ha plans interessants i de composició intencionada, el ritme és prou trepidant com perquè funcioni la comèdia i també l’acció, i la fotografia et fa qüestionar exactament per què Kevin Feige no deixa a Watts lliure per gravar un film de l’home aranya tan visualment captivant com aquest.

I tots aquests punts conflueixen meravellosament en una pel·lícula que fa la sensació que fa 40 anys veiem molt, però que ara, potser, ha desaparegut. El tipus de film que omplia sales de cinema—aquesta no ho farà, però omplirà potser les sales d’estar de moltes cases aquest cap de setmana—i que, anys després, recordaríem igual que ara recordem la saga Oceans. Una cinta d’acció i comèdia amb dos protagonistes que s’ho estan passant tant o més bé que l’espectador. I avui en dia, senyores i senyors, potser no cal demanar-li més al cinema.