No passa sovint que, quan falten poques setmanes per tancar l’any –un any especialment bo pel cinema, malgrat vagues i altres històries—arribi una pel·lícula que et fa replantejar el teu top. En aquestes ocasions penso en dos companys periodistes esportius que un dia m’explicaven la frustració d’un gol en el descompte que et capgira la crònica d’un partit que has d’entregar en cinc minuts. Els periodistes cinematogràfics vivim pocs gols de Sergi Roberto al minut 95. Però quan passa, l’emoció és força comparable.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=otNh9bTjXWg[/youtube]
Wonka és un gol d’Iniesta a Stamford Bridge. Aquella jugada per la qual no donaves un duro –sobretot perquè el tràiler deu ser dels pitjors de la història del màrqueting cinematogràfic— però que arriba amb poc temps per tancar les llistes i t’ho capgira tot. La preqüela de la pel·lícula de l’any 1971 sobre Willy Wonka, el famós xocolater de les obres literàries de Roald Dahl, arriba de la mà de Paul King, un cineasta que ens va enamorar amb Paddington –una altra adaptació literària anglesa— i liderada per Timothée Chalamet. Tot, per explicar els orígens d’un personatge tan icònic que el capitalisme ha convertit la seva marca de xocolata fictícia en un producte real que es ven a les botigues.

El repte era majúscul. No només s’havia de fer honor a un capítol de la història del cinema –la pel·lícula Willy Wonka And The Chocolate Factory és cabdal, gairebé tant com ho és la interpretació del geni Gene Wilder—, sinó també oferir alguna cosa nova, especial, diferent, que captivés el públic i conjurés un món de fantasia i creativitat que encara ens pugui deixar bocabadats en ple any 2023. Una fita difícil, sí, pràcticament impossible quan hem vist dinosaures de 3D que semblen reals i més móns distòpics dels que puguem imaginar. Una labor que segurament només podia assolir amb bona nota un director com Paul King. És, molt probablement, un dels pocs cineastes –sinó l’únic— amb una visió tan colorida, dinàmica i grandiloqüent capaç d’insuflar vida en un món així. Wonka és molt més que un cop d’efecte generat amb un astut moviment de càmera i un muntatge enginyós i rítmic. Rere cada creació –xocolatera i cinematogràfica— hi ha un motiu: un que construeix personatges, aprofundeix en dinàmiques, dona rellevància a trames i relacions. És la clau que fa que els números musicals emocionin i animin a ballar, i no només perquè la banda sonora sigui bellíssima. Tot juga en sintonia, elevant el públic del seu seient amb el mateix art amb què ho fan els bombons de Willy Wonka.

I aquesta és l’altra: si aquesta pel·lícula serveix per a alguna cosa, més enllà de fer-nos creure en la màgia dels somnis –una cosa que, per cert, Disney ha intentat amb un fracàs estrepitós com Wish— és per reconciliar els detractors de Timothée Chalamet –jo— amb l’actor. Per què s’ha entestat a construir-se una carrera fent papers de jove intens i traumatitzat que només generen ràbia? Ja entenem que el seu físic de nen victorià desnodrit i malalt de diftèria l’acompanya en aquesta mena d’històries, però mai en cap ha brillat tant com fent de l’estrambòtic xocolater de Roald Dahl. No, ni tan sols a Call Me By Your Name. Resulta estrany que no hagi apostat per més papers així, tan còmics i exagerats i carismàtics, quan se li donen tant i tan bé. Quan demostra que és tan hàbil fent contorsions la cara en diferents expressions facials que recorda una versió més controlada i intel·ligent del millor Johnny Depp. Hi ha part del seu Wonka aquí, però sobretot hi ha una oda al de Gene Wilder. I Chalamet, aquí, és encara més savi: coneixedor del seu estatus icònic i del seu geni humorístic inimitable i inigualable, ni s’esforça a intentar imitar-lo. L’honora, el respecta, però també troba lloc per donar-li la seva pròpia ànima. El millor que un actor pot fer amb la limitada llibertat que ofereix un personatge de preqüela.

Per posar-li una nota negativa, l’únic que desentona del personatge i la seva caracterització –i aquí potser hi ha més culpa del guió que de Chalamet—és l’absència del punt sociopàtic del personatge original. El Wonka de Wilder –i, de fet, també el de Depp— genera una certa desconfiança, una calculada por sentenciada per la seva total indiferència davant les desgràcies que afronten els nens convidats a la seva fàbrica. Hi ha un punt de perill en el personatge –que, d’altra banda, tot bon personatge excèntric ha de tenir— que aquí és pràcticament inexistent i que es troba a faltar. Sobretot perquè davant de la versatilitat i el domini que mostra Chalamet, és impossible no quedar-se amb ganes de saber què n’hauria fet d’aquest vessant tan atractiu del personatge.

És un detallat mínim en una font de xocolata –literal— on tota la resta d’ingredients funcionen. En especial el de la inspirada elecció de càsting de Hugh Grant com a Oompa Loompa. El rei de la comèdia romàntica dels noranta ja ha treballat amb King anteriorment demostrant el seu registre de personatges surrealistament fora de la seva paleta de colors habitual. Però que Grant hagi decidit encaminar els seus darrers anys de carrera en aquesta mena de rols ja no ens hauria de sorprendre. Com tampoc ho hauria de fer la seva interpretació de les criatures taronges i de pèl verd de la història. Una cosa supèrbia que, en la seva seriositat, aconsegueix ser el destacat humorístic del film. Llàstima que visualment sigui una miqueta irregular, perquè sinó la nota era insuperable.

A Grant i Chalament l’acompanyen un elenc de secundaris meravellosos del primer a l’últim: des d’Olivia Colman fins a Keegan-Michael Key, amb especial atenció a Calah Lane, que forma una parella de ball tendríssima amb Chalamet. Són la cirereta d’un pastís deliciós. D’aquells que intoxiquen i que no pots deixar de menjar. I, ja em perdonareu les metàfores golafres, però portava cinc minuts de pel·lícula i ja volia que en durés mil més. El mateix, suposo, que experimenten tots aquells que proven les delícies de Willy Wonka.