És del tot inevitable que, al bell mig del clima polític tempestuós que viuen els Estats Units, la ficció no busqui ser un refugi del surrealisme absolut que genera un segon mandat de Donald Trump. Dit d’una altra manera: ja ens podem ben preparar per a un reguitzell inesgotable de pel·lícules i sèries que, d’una manera o una altra, parlin sobre política. Ha passat tota la vida, no ens enganyarem, i amb tot gran esdeveniment que hagi assetjat la societat nord-americana: post 11-S totes les narratives criminalitzaven els musulmans i parlaven del terror; postpandèmia tots els estudis es van atrevir a incorporar l’esdeveniment en les seves històries d’alguna manera, sense importar si era amb calçador o no. Aquest 2025, Marvel s’hi ha atrevit tímidament—i una mica ridículament—amb Captain America: Brave New World. I Netflix ha donat la campanada amb Zero Day, la primera sèrie protagonitzada per Robert De Niro que prometia ser un thriller polític al nivell de les millors narratives serials dels últims anys. Un House of Cards, un Succession, un Scandal.

La realitat és que la sèrie s’ha quedat a mitges: és un caramel llaminer que proposa moltíssimes coses interessants sobre les quals després no profunditza. I amb una premissa tan sucosa i un càsting tan rellevant, és frustrant que no arribi a desenvolupar totes les qüestions politicosocials sobre la condició humana que ella mateixa proposa de resoldre.  

Les comparatives amb The West Wing,l’obra mestra televisiva d’Aaron Sorkin que va definir com s’havien d’escriure els drames polítics nord-americans contemporanis, són odioses i inescapables. El precedent que marca el drama del president Bartlett de Martin Sheen serà, per sempre més, el blueprint sobre el qual es construiran la resta de ficcions que se centrin en un POTUS gestionant qualsevol mena de crisi, i Zero Day ens en presenta un de qualitats físiques i intel·lectuals pràcticament clavades. Robert De Niro és un expresident robust i sensat que intenta gestionar un atac terrorista cibernètic mentre lluita contra un deteriorament psicològic palpable—una dicotomia no massa diferent de la de l’esclerosi múltiple a la qual havia de fer front el líder de Sorkin.

Tots dos són moralment implacables —el típic president que vira més cap als demòcrates que els republicans sense fer-ho mai de manera explícita, que sempre sap què ha de dir, que és oralment impecable i intel·lectualment insuperable, i que es guia per la seva moralitat fins i tot en detriment de la seva pròpia persona. Tant, que fins i tot la presidenta actual, una Angela Bassett que recorda la promesa de la candidatura de Kamala Harris, confia en ell per liderar una comissió d’emergència per investigar l’atemptat.

Si el president Bartlett era la resposta televisiva a la política de Clinton i Bush, el president Mullen és la rèplica a l’era Biden-Trump. La sèrie no se n’amaga, tampoc, amb el càsting: De Niro és, segurament un dels actors que més s’ha pronunciat en contra de l’actual president del país. L’intent de viratge del seu personatge cap als extrems de l’ètica mentre gestiona la crisi que ha causat milers de morts és una pinzellada massa grossa d’un concepte que la sèrie no s’acaba d’atrevir mai a explorar: què passa quan el govern té massa poder i inevitablement tendeix a la dictadura? El control excessiu és verí fins i tot en les mans de l’ésser més pur? Els capítols es fan un fart de repetir que tots els dictadors prometen tenir el poder només durant un petit període de temps. Però mai s’atreveix a aprofundir en l’ambigüitat, en l’àrea grisa entre resoldre un atac terrorista i abusar de les llibertats dels ciutadans.

L’obstacle que suposa per al president Mullen haver de gestionar la crisi més gran dels Estats Units mentre la seva salut mental es va deteriorant dona per una gran exploració de la psique d’un personatge tan aparentment transparent i permet a la sèrie jugar en el dubte, en la sensació de tenir un unreliable narrator, que en dirien els americans, del qual el públic no es pot fiar. Hauria creat un escenari fascinantment ric per dir alguna cosa sobre la situació política actual. En el seu lloc, la sèrie tira per confondre l’espectador amb girs narratius en la trama criminal que van per tants llocs diferents que costa seguir el fil. I això s’agreuja encara més en el clímax resolutiu, que resulta tan poc sorprenent per una manca d’acumulació de tensió narrativa que gairebé sembla que la sèrie encara tingui un altre as amagat a la màniga. No el té, i el que ha de ser un gran colofó emocional tant per espectador com per a personatge es queda en un globus desinflat.

És una veritable llàstima per la sèrie —que no pretén ser un gran tractat polític, però que inherentment ho és—que arribi en un moment crític en què el cinisme i la desconfiança en el govern nord-americà hagi aflorat més que mai perquè la realitat, un cop més, supera de llarg la ficció.

El que és clar és que, comparació amunt comparació avall, De Niro —i ara no descobrirem pas la penicil·lina— torna a demostrar per què quan es parla de grans actors generacionals, automàticament pensem en ell. És, sens dubte, el punt fort de la producció, l’entrada magnètica a la història per la qual gairebé pots arribar a perdonar tots els errors narratius. Tant ell com Jesse Plemons, Connie Britton, Matthew Modine, Angela Bassett i la resta dels intèrprets que formen l’elenc coral de la sèrie brillen malgrat que el guió no els ofereixi la profunditat que realment es mereixen. És evident que els Emmy, això, no ho passaran per alt.

Sap greu, tot plegat, perquè semblava que Zero Day havia de ser el retorn de Netflix al drama autèntic, seriós, de qualitat —aquell amb el qual ens va enamorar en un principi però que a poc a poc, en favor dels realities i les sèries de consum massa ràpid i fàcil, ha anat abandonant. Aquesta era l’ocasió perfecta per a no només reivindicar-se com a plataforma de qualitat que pot fer la competència real a Max o Apple TV, que s’està posant les piles a un ritme vertiginós, sinó per apostar per una sèrie amb missatge, amb reflexió, amb alguna cosa a dir sobre la realitat que ens envolta. Optar pel thriller bàsic no és necessàriament un error, però el primer manament de les narratives és resoldre, d’alguna manera, les promeses que proposes al principi. Si no, t’arrisques a la decepció de l’espectador, que no perdona. I si no, que li diguin a J. J. Abrams i Damon Lindelof, que amb Lost de seguida van aprendre la lliçó.