Sí, hi seré, tal com pressuposa el lema d’enguany. Sí, hi serem —espero que una bona colla—, encara que dubto que hi siguem tots els qui hi hauríem de ser. Hi seré pel present del nostre país, que certament es troba en fase d’emergència en pràcticament tots els àmbits. I també pel futur de la nació, perquè, sense la independència, la decadència anirà a més durant els pròxims anys. Per tant, d’entrada, agraeixo la feina de les entitats convocants i desitjo, en benefici del país, que la convocatòria sigui un gran èxit.

No puc, però, deixar de dubtar del resultat real de la manifestació perquè, com tota la política catalana, pateix un mal de fons: és molt més eficaç fent declaracions d’intencions (que es repeteixen durant anys i dècades) que no pas consolidant processos i assolint victòries.

Les declaracions són relativament fàcils. Unes paraules ben posades solen ser suficients. Les victòries, però, exigeixen continuïtat, pactes, acords, paciència i, sobretot, una estratègia que s’avanci a la de l’enemic.

Parlo des de l’experiència i la memòria. No he faltat a cap manifestació de l’Onze de Setembre des del 1976. Fa cinquanta anys, per cert. Mig segle. Tinc present l’energia que desprenia la plaça de Catalunya de Sant Boi. Érem milers d’homes i dones, joves i grans. Es va parlar de 100.000 persones, però no ho crec. Tanmateix, no importa. Allà es van cridar amb fervor les reivindicacions de l’Assemblea de Catalunya: "Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia".

Recordo Jordi Carbonell, enfervorit, pronunciant, en nom de l’Assemblea de Catalunya, la frase que per a mi va quedar associada a aquella Diada: "Que la prudència no ens faci traïdors". I venia a tomb perquè molts de nosaltres, entre els joves, no acabàvem d’entendre que en aquell primer postfranquisme no es parlés de rendició de comptes dels franquistes, de República o de socialisme. En tot cas, va ser la primera gran celebració nacional catalana del postfranquisme.

Quina gran jornada! La vam viure amb el sentiment d’estar aconseguint una gran victòria. Aquella multitud sentia que per fi el carrer era de la gent. Esperàvem que la policia irrompés en qualsevol moment, però no va passar. Desconeixíem que fins i tot es va pactar que algunes paraules no s’utilitzessin. Però ni el temps transcorregut em pot fer oblidar la immensa alegria que ens provocava percebre que estàvem recuperant la llibertat.

Tampoc no he oblidat la manifestació del milió. Barcelona, 11 de setembre de 1977. Passeig de Gràcia. En aquella ocasió, el meu record em diu que ja no esperàvem la policia. Teníem la certesa que havíem recuperat les llibertats democràtiques i que aconseguiríem el restabliment de l’autogovern de Catalunya.

No va ser veritat: no vam recuperar l’autogovern que ens calia, ni tampoc el dret de viure lliurement dins el marc polític que els catalans determinéssim. Vam admetre el cafè per a tothom i una monarquia que donava continuïtat dins de l’Estat als sectors que l’havien dominat durant el franquisme. Encara n’estem pagant les conseqüències.

Per molt que pugui semblar mentida, mig segle després, encara estem encallats en aquella acceptació d’un marc polític inadequat i autoritari. La història estatutària n’és una prova eloqüent: l’Estatut d’autonomia de 1979 va fracassar perquè era insuficient i ingenu. L’Estatut del 2006 va fracassar pel mateix motiu, però amb un afegit: va mostrar la prepotència dels partits estatals, del seu Tribunal Constitucional i del conjunt de les institucions de l’Estat. S’havien apropiat de la sobirania dels catalans i no es van estar de manipular les institucions per mostrar qui tenia el poder, tal com tampoc no se’n van estar, durant els anys del Procés, d’impulsar policies i juristes patriotes.

Entre el 2006 i el 2017, la política catalana es va engrescar i va semblar que el sobiranisme havia trobat la fórmula per imposar una sortida efectiva als enganys i manipulacions. Tot el procés fins al 2017 em va semblar una manera prou reeixida de fer política eficient: unitat política i mobilització ciutadana, impuls d’un objectiu nacional compartit sense renunciar a les millores concretes.

Els lemes d’aquells anys són prou eloqüents. El 10 de juliol del 2010 —no va ser l’Onze de Setembre— vam poder llegir: "Som una nació. Volem un Estat propi". Un gran lema, possiblement el que s’hauria de repetir cada any fins a obtenir-lo. El del 2012 també va ser rotund: "Catalunya, nou estat d’Europa". El del 2013: "Via Catalana cap a la Independència". El del 2014: "Ara és l’hora", amb la gran V de voluntat, votar i victòria. El del 2015: "Via Lliure a la República Catalana", un bon símptoma que la independència prenia forma institucional. El del 2016: "A punt". El del 2017: "La Diada del Sí" i "El referèndum és democràcia".

A partir del 2018, tots els lemes semblen més declaratius que altra cosa. El 155 està fent efecte. El 2018: "Fem la República Catalana". El 2019: "Objectiu Independència". El 2020: "El deure de construir un futur millor. El dret a ser independents". El 2021: "Lluitem i guanyem la independència". El 2022: "Tornem-hi per vèncer: independència". El 2023: "Via fora!". El 2024: "Fem més curt el camí. Independència". El 2025: "Independència: més motius que mai". Quasi tots aquests lemes estaven fets amb paraules que havien perdut credibilitat. Sonaven falses, desafinades, impossibles. Quan la ciutadania les començava a veure factibles, els dirigents les havien deixades de banda. Havien perdut credibilitat. I, sense credibilitat, les paraules perden la raó de ser i, per tant, el poder transformador.

El 2026: "Hi soc. Hi som". És un lema modest. Alguns hi som. Veurem quants. A veure si expressa un veritable canvi de tendència. A continuació, hi apareix la paraula "independència". És una paraula especialment desgastada, no perquè no sigui necessària la independència, sinó perquè ja ningú sap a què es refereix. És un anhel ajornat indefinidament? Té alguna materialització imaginable? És una paraula envellida que necessita nous significats i ser alliberada del conjunt d’incongruències polítiques que va patir l’octubre de l’any 2017 i anys posteriors. Recordo a Xavier Trias intentant explicar-me que no utilitzaria la paraula independència en la campanya electoral de les municipals del 2023.  

De la mateixa manera que la reacció de l’Estat davant del referèndum del 2017 va demostrar que paraules que nosaltres consideràvem eliminades des de l’any 1978 de la nostra gramàtica política continuaven vives en l’Estat espanyol: per exemple, repressió, presó i exili. Tot allò que molts dels qui vam viure el 1978 pensàvem que s’havia acabat per sempre va reaparèixer amb tanta violència com sempre. La confiança abstracta en la democràcia i en la Unió Europea ens va tornar a enganyar.

En tot cas, els lemes dels Onze de Setembre mostren que el problema del 1978 s’arrossega fins al 2026, però també evidencien la nostra incapacitat col·lectiva per anar més enllà del sentit declaratiu dels lemes, dotar les paraules de contingut i construir polítiques capaces de guanyar. Dit d’una altra manera: sí, jo hi seré, i segur que hi serem molts. Però sabem què farem l’endemà per donar un significat nou, operatiu i positiu, a la paraula "independència", renovar-li la força i canviar així la tediosa dinàmica política?

El present exigeix reafirmar, davant de propis i estranys, la nostra convicció sobre la necessitat d’incardinar les lluites actuals en un projecte d’independència versemblant i tan proper com sigui possible. De la mateixa manera, el present necessita que el màxim nombre de catalans imaginin, des d’ara mateix, la República independent que ens ha de permetre afrontar i resoldre amb solvència els mals que ens afecten.

Cal lligar el malestar social amb la independència, de la mateixa manera que cal vincular la independència amb una República que sigui alguna cosa més que una declaració abstracta: que sigui tangible i versemblant. Cal relacionar la independència amb la insostenible actuació de l’Estat a Catalunya. Cal mostrar que l’autonomia no resol els problemes i castiga la gent i el país. Cal mostrar diàriament els signes del retrocés nacional: la degradació dels serveis públics, l’emergència lingüística, les dificultats de la pagesia o la inadequació del model econòmic.

El manifest de les entitats convocants de la Diada declara que el país no es rendeix; que la independència és l’única eina per construir un futur millor; que cohesió, nació i llengua van de bracet, i que cal recuperar l’autoestima. També afirma, amb raó, que ens cal la plena sobirania. L’endemà de l’Onze de Setembre, els qui hagin participat en les manifestacions i els qui les hagin seguit des de casa potser hauran recuperat un punt d’autoestima col·lectiva i uns grams de confiança.

Però serà suficient? Els nostres objectius necessiten el protagonisme de la societat tots els dies de l’any i exigeixen menys declaracions, més claredat en els objectius, una estratègia col·lectiva per assolir-los i, ben segur, uns dirigents més hàbils per encapçalar-la.

Declarar és fàcil: n’hi ha prou amb un escenari, un lema i unes paraules convincents. Avançar és molt més difícil: exigeix continuïtat, organització, estratègia i la voluntat de convertir cada dia en una passa concreta. Per això, el veritable repte del curs polític 2026-2027 comença el 12 de setembre. Em conformaria que, d’aquí a la Diada del 2027, els lemes de les Diades del primer postfranquisme haguessin quedat definitivament descatalogats.

Els catalans han d’assumir que l’aplicació de l’Estatut d’autonomia és un frau i que el govern autonòmic és un executiu insubstancial, subordinat als interessos dels partits estatals i no pas als dels catalans. Han de saber, també, que no hi ha solució fora d’un marc d’Estat propi, en forma de República, amb plenes competències parlamentàries, executives i judicials. Els lemes de les manifestacions de l’Onze de Setembre dels darrers vint anys ja indiquen què cal; posem-ho, cada dia i entre tots, a la proa de les motivacions de la ciutadania.

La desmobilització té molt a veure amb l’ambigüitat argumental i l’estúpida confrontació entre els partits sobiranistes. No tinc cap dubte que serem molts a les manifestacions descentralitzades d’enguany, però també estic segur que ser molts no és prou.

No és suficient declarar que es vol la independència: cal convertir-la en un objectiu cap al qual s’avanci realment. No és suficient proclamar que no ens rendim: cal construir les eines que demostrin que la lluita col·lectiva pot canviar les coses. No n’hi ha prou de compartir un lema més o menys brillant un cop l’any: cal sostenir una estratègia dia a dia.

Si el lema de la Diada es justifica per la degradació dels serveis públics, el retrocés de la llengua, les dificultats de la pagesia, la precarietat de l’habitatge i la dependència política i econòmica, dediquem els 364 dies següents a combatre aquests problemes. Però entenguem que fer-ho també vol dir situar-ne la solució en un marc institucional que la faci realment creïble. Acceptar l’estira-i-arronsa actual en el sentit de les paraules clau és sinònim de frustració i desànim.

La resposta ha de ser doble: pugnar per solucions concretes i, alhora, construir un marc de referència que, sense enganyar ningú, permeti imaginar i lluitar per l’establiment d’institucions pròpies de govern i representació. És mitjançant aquesta doble hèlix que es guanyen o es perden tant les victòries parcials —el finançament o el català, posem per cas— com el futur de la nació i el seu inajornable ple autogovern. Ja no és una qüestió de dret: és una qüestió de necessitat imperativa. Cal passar de la declaració general a l’acció constant, de la pugna pel detall a l’organització d’una voluntat nacional que l’Estat espanyol hagi de tenir en compte.

La Diada només té sentit si el 12 de setembre no tornem a la normalitat, perquè aquesta normalitat és, precisament, la degradació del país. Els serveis públics insuficients, la llengua en retrocés, les infraestructures maltractades i un model econòmic inadequat no es resoldran en el context d’una autonomia incardinada en un Estat espanyol centralitzat i autoritari. Fa cinquanta anys que inventem lemes per celebrar l’Onze de Setembre, però encara no hem sabut trobar l’estratègia per apartar aquest Estat de les nostres vides.

L’endemà de la Diada hauria de començar la feina de la Diada següent: no tan sols la preparació d’una nova manifestació, sinó la construcció quotidiana d’una voluntat col·lectiva. Cada dia hauria de servir per assenyalar, amb dades, exemples i testimonis, els mals que afecten el país. Cada escola que perd el català, cada tren que no arriba, cada pagès que abandona la terra, cada jove que no pot accedir a un habitatge i cada servei públic que es degrada haurien de recordar-nos els límits de l’autonomia.

Però aquest recordatori no pot quedar-se en la denúncia. Cada dia també ha de deixar una petita victòria tangible: una nova complicitat, una organització més forta, una iniciativa compartida, una llengua més usada, una capacitat recuperada o un espai de sobirania guanyat. Avançar vol dir acumular força, confiança i resultats. La independència serà versemblant quan deixi de ser només el lema d’un dia i es converteixi en la pràctica conscient dels altres 364.

Entre un Onze de Setembre i el següent no hi pot haver només espera: hi ha d’haver construcció. Menys declaracions sobre allò que volem arribar a ser i més accions que demostrin allò que ja estem disposats a fer. Per declarar n’hi ha prou amb un lema; per avançar cal una estratègia. Per declarar n’hi ha prou amb un dia; per avançar calen tots els dies de l’any. 

És hora de treure les paraules clau (independència, República, Estat propi) de la seva perfecció etèria i fer-les reals, tangibles, limitades però imprescindibles. La qualitat de la nostra vida comunitària actual i futura depèn de la nostra capacitat de redefinir-les. Enfortir-les i omplir-les de substància és la condició imprescindible per saltar els murs amb què l’Estat espanyol ens encercla i ens limita.

Entre un Onze de Setembre i el següent hi ha 364 dies. Que no siguin dies d’espera, sinó dies d’avenç. Perquè els països no es construeixen només proclamant allò que volen ser, sinó demostrant cada dia que estan disposats a arribar-hi.