Quan em van proposar de participar en les jornades de la Catosfera per parlar de Catorze, vaig pensar que revelaria això del pa. I que dividiria la intervenció en catorze engrunes.

1. Tinc un veí escriptor. Té 56 anys i és un autor reconegut, un dels millors escriptors en llengua catalana. Però no pot viure d'escriure i, arran d'això, va passar una temporada molt desanimat. Cada cop que ens trobàvem pel carrer jugàvem a endevinar qui muntaria abans un forn de pa, ell o jo. Fins i tot vam parlar de muntar un forn junts.

Però un dia que es va llevar optimista, el meu veí va decidir tornar a començar. Posar el comptador a zero. Tornaria a escriure com quan era jove i no n'esperava res, de la literatura. Va entendre que ara és l'únic moment de la història en què pot escriure la millor novel·la de la seva vida. I a sobre no en sap, de fer pa.

De la cultura ja no se'n pot viure. Del periodisme, encara menys. Són dos sectors ferits que malviuen com poden. En aquest context de crisi, arribar a consolidar un mitjà digital a favor de la cultura semblava un objectiu utòpic. Era un repte i una bogeria. Però només tenim l'ara i aquí per intentar fer realitat aquells projectes que ens il·lusionen. Sóc periodista cultural, sempre he estat una mica inconscient, i de pa tampoc en sé fer. Tot i que el forn de pa –ho confesso– continua sent el meu pla B.

2. Catorze és un digital a favor de la cultura i la vida. I és el projecte professional de la meva, de vida. Pretén donar visibilitat a la creació literària, teatral, cinematogràfica, artística i musical. Partíem de molts handicaps: un mitjà de comunicació (en plena crisi del periodisme), digital (dubto que s'hagi descobert cap fórmula infal·lible per fer rendibles els continguts digitals), de cultura (en ple desànim del sector cultural) i en català. Era un quàdruple salt mortal. Algú em va dir que hi havia un cinquè handicap: que jo era una dona. Però a aquest algú no el vaig voler escoltar.

3. Catorze és un projecte modest que s'està fent gran. Molt gran. Fa dos anys i mig que existim, i ja hem aconseguit ser el primer mitjà cultural en l'àmbit digital. També som el primer mitjà del rànquing d'audiència que no té uns continguts generalistes. Tenim una audiència fidel que frega els 450.000 usuaris únics. Els lectors ens han rebut amb els braços oberts, ens sentim estimats i valorats. Estem allotjats a Nació Digital, que també ens ha acollit molt bé: ens hi trobem com a casa.

4. No som només un mitjà de difusió: som també, o sobretot, una plataforma per a la creació artística. Publiquem contes, seccions d'autor, poemes recitats, avançaments editorials, videoclips, il·lustracions, fotografies, cançons... Creiem que la cultura no és un luxe ni un caprici, que l'alimentació intel·lectual és tan essencial com l'alimentació del cos. La cultura ens civilitza, ens fa millors com a persones i com a país, dóna sentit a allò que som. Som els llibres que hem llegit, les cançons que hem escoltat, les pel·lícules que ens sabem de memòria, les obres de teatre que ens han esgarrapat l'ànima. Des de Catorze aspirem a ser, fer i encomanar cultura. Perquè, com em deia l'altre dia en Salvador Sunyer, "si som els llibres que hem llegit i vivim en un país on la gent no llegeix, què coi som...?"

5. Intentem aportar un valor afegit i anar més enllà del que ja surt a les seccions de cultura dels diaris i revistes convencionals. No fem un seguiment sistemàtic de l'actualitat cultural, anem per lliure. Les entrevistes són llargues i al marge dels imperatius promocionals, perquè ens sembla que quan l'entrevistat no està pendent de vendre'ns una moto (o un llibre o una pel·lícula), el resultat és més ric i interessant.

6. Alternem col·laboradors de renom i trajectòria consolidada amb veus joves (o no tan joves) que busquen i troben en Catorze una oportunitat i una finestra per donar-se a conèixer.

7. No parlem de tot el que es fa, sinó del que creiem que val la pena. Si trobem que una novel·la, una pel·lícula o una obra de teatre no ens agrada prou, optem per no parlar-ne. No ens interessa tampoc alimentar polèmiques culturals, tot i que segurament ens donarien audiència. Preferim parlar de la cultura en positiu. Això hauria pogut ser un cinquè o sisè handicap, però ha acabat sent un factor a favor, perquè ens ha donat un poder prescriptiu.

8. El llistó de qualitat ens l'apliquem també a nosaltres: intentem oferir un producte ben escrit, ben dissenyat, estèticament agradable. Fet amb esperit artesanal, cuidant cada peça. Si féssim pa, apostaríem pel pa artesà, ecològic i de qualitat. Amb ànima. I de bon pair.

9. Ens adrecem a una comunitat de gent que llegeix llibres, escolta música, va als museus i als espectacles: consumidors culturals exigents i desacomplexats. És una comunitat activa i autèntica, que ens fa confiança.

10. Intentem fugir dels elitismes i les capelletes que sobrevolen el sector cultural perquè creiem que, a la llarga, ens acaben empobrint.

11. Volem teixir complicitats amb la gent del gremi, amb creadors que esquiven el desànim amb empenta i amb ganes de sortir-se'n. Les complicitats ens fan forts i ens carreguen de sentit.

12. Catorze és un mitjà fet des de la il·lusió, un intangible que d'alguna manera es nota en el resultat final. Intentem compensar uns recursos forçosament limitats amb una il·lusió sense límits. A més, treballem des d'una llibertat absoluta i irrenunciable. L'1 d'abril del 14, el dia que vam néixer, vam publicar una entrevista a dos editors independents que duia per títol "Som petits però lliures". Allò era un títol, però sobretot era una declaració de principis. Aquest és el nostre lema: som petits (cada cop menys) però lliures (tant com sempre).

13. Catorze aspira a autofinançar-se, perquè si no malament rai. Per sort, ara els possibles anunciants i patrocinadors ja ens veuen com un producte interessant, perquè concentrem un públic cada cop més gran que consumeix cultura.

14. Catorze té un futur incert, com qualsevol mitjà digital o de paper. Però no ens podem queixar. Ens diem Catorze perquè vam néixer el 2014, amb la intenció de perdurar molt més enllà. I com qui no vol la cosa, aviat arribarem a l'any disset.

Al meu veí escriptor el vaig entrevistar. Va ser una conversa intensa i reposada en què vam parlar una mica de tot i, com la majoria d'entrevistes que publiquem, va tenir milers de lectors. Hi vam posar un títol realista: "Ja he assumit que no puc viure d'escriure". L'entrevista la vam fer en un forn de pa.