Sturm und Drang (nom del moviment artístic preromàntic alemany) es tradueix per "Tempesta i arravatament", traducció que escau molt bé a l'escola d'escriptors i músics germànics preromàntics de finals del s. XVIII, de Goethe a Haydn. Per aplicar aquest títol a les eleccions espanyoles del 28-A, a mi m'agrada més l'altra traducció possible: "Tempesta i empenta". Em refereixo a Catalunya on, si comparem els resultats de diumenge amb les eleccions anteriors de 2016, l'independentisme ha crescut amb empenta de 17 a 22 diputats, passant per la tempesta d'octubre de 2017 i les descàrregues elèctriques del Tribunal Suprem, de la presó i de l'exili.
Ara bé, de quina empenta parlem? Un grup parlamentari a Madrid de 15 diputats, com el que tindrà ara ERC, s'assembla molt als que hi tenia la Convergència de Jordi Pujol, que va arribar als 18 diputats. Aleshores es tractava de facilitar l'estabilitat dels governs espanyols a canvi de guanys competencials i del fet que et deixessin relativament tranquil a casa. Perquè això funcionés bé, s'havia de dirigir simultàniament el govern a Catalunya (cosa que ara ERC només fa a mitges). Si l'empenta es tradueix en aquesta direcció de donar estabilitat al govern del PSOE a canvi de la protecció de les competències catalanes i de l'indult dels presos, estarem en una situació semblant a la que liderava Jordi Pujol, però ara més a l'esquerra i amb un horitzó diferent per a la il·lusió col·lectiva: amb la Convergència de Jordi Pujol l'horitzó cap on es mirava era una relació confederal de Catalunya amb Espanya, mentre que amb l'Esquerra Republicana d'Oriol Junqueras l'horitzó ideal és la independència.
Una bona campanya d'ERC. Gabriel Rufián ha fet bé la campanya que ERC necessitava: compacta i moderada (tret de la relliscada del "perdó per l'1-O" que va oferir a canvi d'un "perdó per la Gürtel"). A més a més, ERC ha mostrat una façana unida al voltant de Junqueras. També és veritat que aquest efecte òptic d'un partit compacte i moderat ha estat magnificat per l'ajut dels mitjans de comunicació principals del món independentista: TV3 i el diari Ara. Al marge del to indulgent amb què programes com l'Està Passant i Polònia han tractat ERC, hi ha el fet que el director d'Informatius de TV3 va ser proposat per ERC i que aquesta dada s'ha fet més evident aquests darrers mesos. En paral·lel, l'Ara ha mantingut l'actitud moderada que ja va mostrar durant la tempesta d'octubre del 2017. En aquest cas, ha estat ERC la que hi ha confluït, sent per tant la beneficiada per la posició moderada del diari (tanmateix, l'Ara conserva una pluralitat destacada).
Primer round contra Puigdemont. Per motivacions diferents, les enquestes i els diaris catalans tradicionals han acabat anant tots contra el president Carles Puigdemont (sense comptar la premsa de Madrid i l'Apartar a Puigdemont de El País). En aquesta campanya del 28-A, l'home de Waterloo ha semblat la gorra dels cops. I això només ha sigut el primer round; el segon seran les europees. L'alta concentració d'atacs i menyspreus contra Puigdemont ha tendit a oferir-ne una imatge molt radicalitzada que contrasta, per exemple, amb l'últim capítol del seu llibre La crisi catalana. Més que el seu pensament, molesta la seva persona i la seva presència lliure al cor d'Europa.
Tanmateix, el pitjor mal que ha patit JxCat ha sigut la polifonia entre veus diverses -massa veus diverses- dient coses massa diferents. Si hom posa de costat la primera roda de premsa de Jordi Sánchez des de Soto del Real, a l'Agència EFE, amb l'entrevista del president Puigdemont al Diario.es, les estratègies proposades per actuar a Madrid semblaven pertànyer a dos partits diferents. Tampoc deien ben bé el mateix tots els presos polítics de JxCat. Per arrodonir la polifonia, la candidata Laura Borràs ha fet el que ha pogut per no caure, en un context d'equilibris en el qual el més meritori era precisament no caure.
La falta dels organismes dirigents propis d'un partit s'ha fet massa evident a JxCat, que ha improvisat una campanya en les pitjors condicions. Tot i el mèrit d'haver mantingut aproximadament la posició al Congrés que va aconseguir Francesc Homs el 2016, és una llàstima que no s'hagi pogut visualitzar el potencial de creixement que té la força transversal de JxCat.
Allò que diu Aznar -i repeteix Arrimadas- que Catalunya està fracturada, ara, a la vista dels pocs diputats que hi han aconseguit, és forçosament més fals. Entre el PP, Ciutadans i Vox, han guanyat només set dels 48 diputats elegibles. Un autèntic rècord a la baixa. Pocs i mal avinguts. La pèrdua de més de la meitat dels diputats en el conjunt de l'Estat, ha fet que Aznar i el seu home Pablo Casado hagin fet un ridícul històric. El millor resum l'ha fet un tuit de Joan Llacuna: "S'ha trencat abans la dreta espanyola que Catalunya". Sturm und Drang, però en marxa enrere.
Ara bé, de quina empenta parlem? Un grup parlamentari a Madrid de 15 diputats, com el que tindrà ara ERC, s'assembla molt als que hi tenia la Convergència de Jordi Pujol, que va arribar als 18 diputats. Aleshores es tractava de facilitar l'estabilitat dels governs espanyols a canvi de guanys competencials i del fet que et deixessin relativament tranquil a casa. Perquè això funcionés bé, s'havia de dirigir simultàniament el govern a Catalunya (cosa que ara ERC només fa a mitges). Si l'empenta es tradueix en aquesta direcció de donar estabilitat al govern del PSOE a canvi de la protecció de les competències catalanes i de l'indult dels presos, estarem en una situació semblant a la que liderava Jordi Pujol, però ara més a l'esquerra i amb un horitzó diferent per a la il·lusió col·lectiva: amb la Convergència de Jordi Pujol l'horitzó cap on es mirava era una relació confederal de Catalunya amb Espanya, mentre que amb l'Esquerra Republicana d'Oriol Junqueras l'horitzó ideal és la independència.
Una bona campanya d'ERC. Gabriel Rufián ha fet bé la campanya que ERC necessitava: compacta i moderada (tret de la relliscada del "perdó per l'1-O" que va oferir a canvi d'un "perdó per la Gürtel"). A més a més, ERC ha mostrat una façana unida al voltant de Junqueras. També és veritat que aquest efecte òptic d'un partit compacte i moderat ha estat magnificat per l'ajut dels mitjans de comunicació principals del món independentista: TV3 i el diari Ara. Al marge del to indulgent amb què programes com l'Està Passant i Polònia han tractat ERC, hi ha el fet que el director d'Informatius de TV3 va ser proposat per ERC i que aquesta dada s'ha fet més evident aquests darrers mesos. En paral·lel, l'Ara ha mantingut l'actitud moderada que ja va mostrar durant la tempesta d'octubre del 2017. En aquest cas, ha estat ERC la que hi ha confluït, sent per tant la beneficiada per la posició moderada del diari (tanmateix, l'Ara conserva una pluralitat destacada).
Primer round contra Puigdemont. Per motivacions diferents, les enquestes i els diaris catalans tradicionals han acabat anant tots contra el president Carles Puigdemont (sense comptar la premsa de Madrid i l'Apartar a Puigdemont de El País). En aquesta campanya del 28-A, l'home de Waterloo ha semblat la gorra dels cops. I això només ha sigut el primer round; el segon seran les europees. L'alta concentració d'atacs i menyspreus contra Puigdemont ha tendit a oferir-ne una imatge molt radicalitzada que contrasta, per exemple, amb l'últim capítol del seu llibre La crisi catalana. Més que el seu pensament, molesta la seva persona i la seva presència lliure al cor d'Europa.
Tanmateix, el pitjor mal que ha patit JxCat ha sigut la polifonia entre veus diverses -massa veus diverses- dient coses massa diferents. Si hom posa de costat la primera roda de premsa de Jordi Sánchez des de Soto del Real, a l'Agència EFE, amb l'entrevista del president Puigdemont al Diario.es, les estratègies proposades per actuar a Madrid semblaven pertànyer a dos partits diferents. Tampoc deien ben bé el mateix tots els presos polítics de JxCat. Per arrodonir la polifonia, la candidata Laura Borràs ha fet el que ha pogut per no caure, en un context d'equilibris en el qual el més meritori era precisament no caure.
La falta dels organismes dirigents propis d'un partit s'ha fet massa evident a JxCat, que ha improvisat una campanya en les pitjors condicions. Tot i el mèrit d'haver mantingut aproximadament la posició al Congrés que va aconseguir Francesc Homs el 2016, és una llàstima que no s'hagi pogut visualitzar el potencial de creixement que té la força transversal de JxCat.
Allò que diu Aznar -i repeteix Arrimadas- que Catalunya està fracturada, ara, a la vista dels pocs diputats que hi han aconseguit, és forçosament més fals. Entre el PP, Ciutadans i Vox, han guanyat només set dels 48 diputats elegibles. Un autèntic rècord a la baixa. Pocs i mal avinguts. La pèrdua de més de la meitat dels diputats en el conjunt de l'Estat, ha fet que Aznar i el seu home Pablo Casado hagin fet un ridícul històric. El millor resum l'ha fet un tuit de Joan Llacuna: "S'ha trencat abans la dreta espanyola que Catalunya". Sturm und Drang, però en marxa enrere.
#Aznar: se ha roto antes la derecha española que Catalunya.