Tots som família. L'atzar ha fet que aquests últims anys hagi pogut entrevistar l'escriptor francès Pierre Lemaitre pels volts del meu aniversari, al febrer. Tot era gràcies a Els anys gloriosos la tetralogia, que va començar amb El gran món i El silenci i la ràbia. Aquest any, aquest geni reconegut amb el Premi Goncourt el 2013 per Ens veiem allà a dalt, ha sigut a Catalunya per Sant Jordi, presentant la tercera part d'aquesta sèrie: Un futur radiant. 

Lemaitre home de bon tarannà i rialler va acceptar que l'enregistrament de l'entrevista fos a la terrassa de l'Hotel Claris de Barcelona, que era com "veure'ns allà a dalt", tot això abans de l'allau de Sant Jordi. Aquesta trobada anual entre autors i lectors que sempre acaba sorprenent a qui no la coneix.

També hi va ser la basca Dolores Redondo, l'autora de novel·la negra que més ven en català, i  que també presentava Les que no dormen Nash, un dels títols de la seva tetralogia, Les Valls tranquil·les, que havia iniciat amb Esperant el diluvi. 

Tant l'un com l'altra, forçosament han de dur una planificació, com si fossin una cantant d'òpera que a cada moment i a l'avançada saben on seran i què cantaran. Nissagues. Lemaitre ens fa resseguir la vida dels Pelletier, uns fabricants de sabó, que ens han fet anar tant al Líban com al Vietnam, a París, o a Praga, seguint les seves aventures. 

I una pila de trames, que pivoten sobre els diferents perfils dels membres de la família Pelletier: Televisió, espionatge, Nuclears, astrologia, abusos sexuals, drets de la dona avortament, colonialisme; que alimenten el marge relat que ens explica l'evolució dels nostres dies.

Pel que fa a Redondo encara que narra un cas, el d'Andrea Dancur que no és real, sí que a l'avenc de Gaztelu a la vall de Malerreka, el 2014, s'hi va fer una cerca per determinar si s'hi havia llençat una dona embarassada, la Josefa Sagardía Goñi, i els seus 6 fills els primers dies de la Guerra Civil.

Aquestes històries de nissagues familiars, de vincles, com els que l'Antònia Carré narra a La gran família, o que Ramon Solsona repassa a El carrer de la xocolata. Aquests referents immediats, la literatura dels nosaltres, que ens parla amb més o menys distanciament segons els casos d'allò que o bé ens ha passat, o hem sabut que ha passat als nostres, o al nostre entorn.

Però si parlem d'històries familiars, aneu al TNC a comprovar el repàs que fa Victoria Szpunberg a la dels seus ancestres. Que van haver de fugir d'Ucraïna, enmig dels pogroms que patien els jueus, i que quan havien fet arrels a l'Argentina, van haver de fugir de la dictadura, i van fer cap a Catalunya. És la tercera fuga que ha escrit amb la col·laboració de l'Albert Pijuan, i que ella mateixa dirigeix a la sala gran. S'ha de veure.

Perquè amb més o menys matisos, amb més o menys intensitat, aquestes vivències les acabem entenent per què tots som família.