He anat a fer farigola. Ja m'esperava tota virolada i ben florida, assumint el compromís que si la cullo en Divendres Sant (també en dijous) mantindrà la flor i les seves virtuts tot l'any. I així és. La farigola té moltes propietats: és antiinflamatòria, antisèptica, carminativa, diürètica, aperitiva, digestiva, astringent, tònica, vermífuga, antiespasmòdica, colerètica, i les podem rebre fent-ne infusió o menjant-ne sopes o reforçant qualsevol altre plat. La primera lluna plena de primavera sembla que ajuda a reforçar ara les seves propietats que ens acompanyaran tot l'any.

La farigola, com els bunyols durant la Quaresma, el menjar blanc, el bacallà que m'he cruspit avui i la mona que em menjaré dilluns, completen l'oferta gastronòmica d'aquests dies de l'any. I que segur que el manual d'autodefensa de la cuina catalana que difon el cuiner de l'Alkimia, Alkostat i Vivanda, Jordi Vilà també contempla.

La gastronomia va lligada al calendari, i si a més la nostra alimentació va lligada al calendari natural (menjar els productes quan n'és temporada) segur que el nostre cos i sentits en respondran millor. I també hi va la música. Hi ha Bach i les seves passions, i escrivint des de Reus i parlant de música de Setmana Santa, us puc esmentar la força commovedora de la música del riudomenc Joan Guinjoan, i el seu In tribulatione, o les del compositor reusenc Joan Magrané que han dotat de contemporaneïtat les antigues litúrgies, per citar dos noms, però la suma Reus i Setmana Santa parlant de música dona com a resultat el Vexilla Regis: "Les banderes del rei avancen, el misteri de la creu llueix".

Aquests versos que tenen més de quinze segles, cantats per primer cop a Tours i a Poitiers, a França i interpretats a Reus per l’Escolania, Cor Jove i la Capella de Cantors del Sant Crist de la Sang. L’impacte d’aquest cant durant la processó de l’Agonia, de divendres al matí entrant a la Prioral de Sant Pere i abans de les Set paraules predicades pels preveres de Reus, i després en la Processó de les Tres Gràcies i encara a la tarda a la del Sant Enterrament té un efecte pertorbador, màgic, irracional si voleu. És una tonada que t’entra dins del cos, i ja no et deixa.

És una experiència estètica que commou, que regira, i parlo per mi, i vull pensar que parlo per molts d'altres, com ens pot passar llegint un text, veient una obra de teatre o contemplant una pintura o una escultura. Potser ara dir això pot fer “vergonya” a segons qui. Donar testimoni del fet poètic, - ja no parlo de la fe, o de l’espiritualitat- sinó de com ens sacseja la música i l’art en una mena de fenòmen metafísico- religiós no s’estila massa.

Verlaine ja deia que “la musique avant tout chose”, i és cert que la música, també la que sonava a la ràdio de petit en un dia com avui (marxes militars i clàssica), i la que sentim aquests dies té un efecte especial, com qui passa per un camí conegut. M’hi ha fet pensar George Steiner, uns dels intel·lectuals més influents del segle XX, que es pregunta que fa que en aquest “trucar a la porta”, aquesta “visita espontània”, aquesta “crida”, aquesta recepció espontània, subliminar, de l’art, que podem sentir ja dic escoltant el Vexilla Regis es transformi de recepció momentània en residència perdurable?

No ho sabem, la psicologia parla d’un reconeixement, d’un déjà-vu i d’un déjà-entendu, Steiner ens diu que en la literatura, la música i les arts hi pot haver “alineacions, rastres d’una presència anterior a la consciència i a la racionalitat tal com les coneixem”. Que un cop dins nostre “la pintura, la sonata, la poesia ens situen a frec de la nostra consciència”, i tot això no seria possible sense la presència d’un déu.

Dante a la Divina Comèdia, al cant XXXIV de l’Infern també hi fa aparèixer el Vegilla Regis produent inferni, és a dir: els estàndards del rei de l’Infern avancen vers nosaltres. I hi ha qui li va criticar l’ús d’aquests versos per fer aparèixer Llucifer, per bé que també es pot llegir com un sarcasme del poeta: "Tu et creies Déu, doncs jo et saludo com al Rei dels reis, però et dic rei de l’Infern”.

I aquesta petjada del Vexilla Regis també la trobareu a Retrat de l’artista adolescent, de James Joyce, que en una edició en català la tenim prologada per l’enyorat Joaquim Mallafrè, que ens en va traduir l’Ulisses. Aquesta presència de Dante, la Divina Comèdia entre Infern, Purgatori i Paradís, la recordo d’un viatge recent a Milà. En un vitrall magnífic que hi ha a la Biblioteca Ambrossiana, i que reproduia, amb un vermell intens, el seu perfil característic.

Si me n’he anat cap a Milà, és per esmentar també l’efecte de la visió, de la contemplació del Cenacolo, del Sant Sopar de Leonardo da Vinci, que ens torna al camí de la Passió (el president Illa ho ha recordat al seu compte d'Instagram). Aquest mural gegantí del 1495 ha passat tota mena de tràfecs: el lloc on es va servir d’estable pels cavalls de les tropes de Napoleó, que fins i tot hi van obrir una porta al mig de la pintura, i que ha arribat fins a dia d’avui des d’una pila de restauracions.

És una escena que tenim tant vista en altres reproduccions, recordo que de petit n’hi havia a totes les cases, era com un moble més, i tenir al davant, la versió mural i gegantina, l’original de da Vinci produeix aquest impacte i efecte de retrobament davant l’obra d’art, i de nou aquesta connexió irracional si voleu.

Els restauradors han fet molt bé la seva feina, i podem contemplar l’escena en què Jesús en plena celebració del sopar pasqual, diu que un dels apòstols l’ha de trair, i tots es miren astorats per saber qui el trairà. Un dels que suquen el pa al mateix plat. I no serà un, sinó que seran dos: Judes, que es penjarà i Pere, que ho fa per tres vegades i serà la pedra per fonamentar l’Església i encara hi haurà més traïció: la de tots els apòstols que es queden adormits, just quan el seu mestre els havia demanat que el vetllessin.

Hi reflexiona el psicoanalista Massimo Recalcanti (La noche de Getsemaní. Anagrama), que diu que en la traïció de Judes sembla que hi hagi un gest polític, després que esperés un suport de Jesús per l’alliberament de Palestina del poder dels romans que no va arribar. Seria la traïció del deixeble desil·lusionant que acaba tramant un complot contra el seu mestre. La de Pere és per por. Podem dir que es traeix a si mateix, i acaba desfent la idea de lleialtat, perquè no serà una sinó tres vegades que trairà Jesús, i això ens mostra la fragilitat i contradicció que també són dins l’amor més pur i el desig més ferm. La dels apòstols adormits deu ser traïció per fatiga o cansament.

Som aquí, en aquest tornar a passar pels fulls de calendaris, receptaris, partitures, llenços, murals, escultures, que ens ajudin a frenar el ritme accelerat i algorítmic, tant si hem buscat el recer de l'espiritualitat, com si hem agafat un vol fins al Carib a passar aquests dies.