Arreu del món acostuma a ser la dreta qui abraça més fort la bandera i s’erigeix en el barem de l’interès nacional. Si és la dreta qui ho fa, allò és patriòtic. Si exactament la mateixa cosa la fa l’esquerra, és una traïció a la pàtria. La dreta és el sistema mètric decimal de la nació, l’administrador del sistema, mig reial acadèmia mig porter de discoteca que dona o veta l’entrada al local en funció dels criteris que ella ha decidit. La dreta pot pactar amb l’enemic, perquè ningú no estima la nació i n’interpreta l’interès com ella. En canvi, l’esquerra no té autorització per fer-ho, si pacta amb l’enemic està destruint la pàtria. Aquesta és la casella de sortida del joc polític: la dreta és l’amo del país, el propietari. I a partir d’aquí, juguin.

Que això sigui així arreu té molt a veure amb els processos històrics de formació dels estats nació, que van ser concebuts des de dalt i pels de dalt com estructures de cohesió, dominació i perpetuació del poder. En la creació i continuïtat dels estats nacionals hi ha un component de classe de caràcter fundacional que facilita que la dreta monopolitzi la idea de nació d’una manera orgànica i natural. En democràcia l’esquerra pot governar, però ha de tenir clar que està al govern de lloguer, perquè el propietari, el rendista de l’estat, és algú altre. Tant ETA com l’IRA, per exemple, sempre ho van tenir clar: la manera d’assolir una solució negociada era arribar un acord amb la dreta, que és qui té els poders per anar al notari a signar. Si mai hi ha una pau duradora a l’Orient Mitjà, haurà de portar per força la firma del Likud.

Quan es van repartir les cartes dels estats nació Catalunya no seia a taula, però això no vol dir que els mecanismes citats no operin aquí d’una manera molt semblant. Va ser així durant els 23 anys del pujolisme, i ha tornat a ser-ho en els anys del postprocés, on hem assistit a una versió pornogràfica del mecanisme. Després del col·lapse de 2017, el primer partit a assajar una via política que implicava pactes amb un dels partits del 155 va ser ERC. Immediatament, l’administrador del sistema va dictar sentència: l’existència d’una taula de diàleg era enviar al món un missatge nefast de final del conflicte, investir un president del PSOE i pactar-hi lleis era donar estabilitat a l’estat ocupant quan el que s’havia de fer era exactament el contrari, i acordar el desmuntatge progressiu de la repressió era una rendició. Tot plegat, una traïció intolerable a l’1 d’octubre. 

Però el temps ha demostrat que, una vegada més, el problema no era el què, sinó el qui. Tan bon punt l’aritmètica electoral va donar a Junts cartes per fer política a Madrid, tot allò que fins aquell moment era una traïció, es va convertir per art de màgia en un acte de patriotisme. Junts va organitzar la seva pròpia taula de diàleg amb el PSOE, va investir un president del 155, negocia i acorda lleis sectorials a Madrid, envia el ministre d’exteriors espanyol a defensar el català per Europa, projectant una imatge tolerant d’Espanya a l’estranger, i col·loca gent de confiança a les grans empreses de l’estat (aquesta setmana el seu peó a la CNMC ha votat a favor de l’OPA contra el Sabadell). Però ara tot això ja no és cap traïció. Per què? Perquè ara ho fa qui té permís per fer-ho. Circulin.

Els anys del procés van ser políticament revolucionaris per molts motius, però un de molt important és que, potser per primera vegada en la història, la dreta catalana va acceptar compartir la bandera de Catalunya. Enduta per una energia incontrolable que només els que la vam sentir als carrers podem descriure, l’antiga Convergència va arribar a tallar els seus vincles amb els poders fàctics i es va llançar a una aventura arriscada que no va sortir bé i va acabar amb presó i exili, també per a ells. Això sempre els honorarà i els farà diferents de tantes altres dretes nacionals. El postprocés, però, ha demostrat que tot allò va ser un parèntesi, no un canvi. Allò que és catalanament acceptable i allò que no ho tornen a decidir els mateixos de sempre.